Ara han passat unes hores i m'adono del fet extraordinari que he viscut, i de la onada de calor humana que ha sortit d'aquest procés, que no esperava viure... ma mare estava fotuda però vivía amb tota l'energia que tenia sense por, es movía i es relacionava amb tot, amb el ser-hi, i amb el mòbil. Als 82 anys i 6 fills i 11 nets a les espatlles, només un puto càncer ha pogut acabar amb ella. I ha estat massa ràpid pel nostre gust, però donades les possibilitats, prou pietós per a ella. Les darreres 3 setmanes han estat molt dures, per què després d'un parell de tandes de químio estava prou forta, tenia esperança. Quan va saber que en realitat no, que no n'hi havia cap, es va deixar anar. I en aquesta acceptació de l'inevitable, es va entregar a comunicar-se amb tothom, xerrar amb un munt de visites, i sobretot, a estar cada cop més, envoltada de la familia. I la familia, els fills, hem anat reaccionant a la velocitat de la malura que avançava més depressa del que tots havíem imaginat. La meva mare volia, desitjava més ben dit, veures amb tots els fills i tots els nets. 

    I ho vam organitzar per trobar-nos el 12 i fer una "castanyada". Una sorpresa! La realitat però, ens dibuixava una davallada física que s'accelerava, i ho vam avançar al 5, per si de cas, encara estava asseguda quan ho ajustàvem. Dinar (va, que porto la marca feta i mengem arròs a la cassola) i passem la tarda. Massa agosarat. 

    Postres i cafè? visita de metge? Al final, estirada al llit i amb tots els seus fills i nets a casa, passant i parlant cada u de les seves coses, acomiadant-nos, abraçant-nos, explicant acudits, anècdotes... acceptant i abraçant la mort, amb cafè i castanyes. 

    Ella va ser feliç! Se li veia als ulls, uns ulls que eren la seva part més viva, la mirada, tot i que adormida i anestesiada pel cansament i els medicaments. La Roser va viure un darrer desitg, i després, és va apagar ràpidament. Avui hem vetllat la mare, en vida, junts, i hem plorat, i ens hem abraçat, i ens hem estimat, i cuidat, i ens hem espavilat. 

    

    Mare, vas ser una "bona filla" del teu temps, vas ser una "bona esposa" del teu temps, i vas ser una "bona mare" del teu temps. Però has estat una MARE en majúscules, una dona molt més forta del que semblaves, amb caràcter i més valor del que molts voldríem tenir. I et vas convertir en àvia i has estat l'AVIA més moderna del món mundial, tret de tot allò que era massa modern per tu 😆 

    Has viscut en un món boig que ha anat canviant tant depressa que quasi el perds, però no! Has acabat defensant-te amb el mòbil, els ordinadors i les tauletes, i has anat al gim i a la piscina! Has fet créixer una família gran, fantástica! Amb riures i baralles, amb silencis i crits, amb amor i amb ma dura (eren altres temps, i érem molts amb poc espai 😅), amb tendresa, amb suor i llagrimes i esforç... has vist marxar el teu home, la teva germana petita, el teu germà gran; tantes bones amigues i amics i familiars t'han precedit. 

Mare, ets molt gran, i el teu comiat, per a mi, ha estat una sola cosa: amor en estat pur. 

T'enyoraré pels sempres dels sempres  Descansa en pau.

T'estimo 

Helena, immensa gratitud per tu i la teva dedicació i entrega. T'estimo germaneta.

Germans, un petó per tots, us estimo.