Tot just ahir es van acabar les Olimpíades de Londres 2012. Una
cerimònia de clausura excelsa, imperial, arrogant i egocèntrica a més no poder,
però és clar, que es pot esperar dels Anglesos? Em guardaré la opinió
personal que em va merèixer l'acte en sí mateix, doncs no és la meva intenció
fer crítica teatral, i entraré més al nivell esportiu de la cosa, que és el que
més m'ha cridat l'atenció.
Es podria dir que
hi ha hagut dos factors importants que han coincidit per què em mirés quasi tot
el que donaven per la televisió espanyola durant aquests quinze dies: el meu
fill va agafar la varicel·la just abans de començar -i ja se sap, temps a casa tancat
en quarantena amb un nen d'un any...-, i que les olimpíades hagin estat a
Londres, cosa que fa que el fus horari de les activitats coincideixi plenament
amb el meu horari diürn i per tant, actiu. Jo ni recordo haver vist la inauguració
de Pequin, Sidney o Atlanta...
Resumint-ho tot,
m'he adonat que l'esport és apassionant! Sí, que desprèn passions per allà on
passa, i que mirades a través de la tele que tot ho alenteix, és increïblement additiu!
Veure els esportistes suar, concentrats i obcecats en aconseguir la preuada i
escassa medalla a camera súper lenta és impressionant. Veure l'esforç i la
tenacitat per derrotar esportivament a l'adversari és emocionant.
Totes les
modalitats m'han reportat aquesta sensació de lluita, companyonia, comprensió i
superació; fins i tot les que aparentment són violentes, com els combats de
lluita lliure o boxa o les arts orientals m'han transmès pau, passió i
acceptació. Tots els esports m'han fet sentir bé; bé, tots no. I això m'ha fet
pensar. Per què hi ha esports on veus que el que succeeix esportivament no
es reflecteix en el que passa al final? Per què hi ha esportistes que s'encenen
i agredeixen física i psicològicament a rivals, jutges i públic?
He entès que hi
ha esports que depenen de l'esforç humà, i hi ha esports que segueixen depenent
massa de la intervenció d'un jutge, d'un àrbitre tot poderós a qui no es pot
criticar per què ho fa el millor que sap, i pot. En ple segle vint-i-un i amb
una quantitat de tecnologia disponible a l'abast que fa por. Em sembla
senzillament absurd i retrògrad. I essent mal pensat, em sembla sospitosament
manipulat.
Si senyors i
senyores, dic obèrtament que no només s'hauria de perseguir el dopatge amb
tanta energia, també s'hauria d'eradicar la subjectivitat en l'esport. Els
àrbitres necessiten ajuda, i ràpid.
Sembla injust
veure com un atleta de pista, que es passa tota la vida preparant-se per una
prova, caigui a la primera eliminatòria, però és el seu talent contra el dels
altres. I aquesta és la grandesa de l'esport, els millors triomfen i són herois,
els altres hauran de seguir preparant-se per una altra ocasió, és objectiu i és
just. El que si que em sembla injust és veure un esportista donar el millor de
si mateix i trobar-se eliminat per una decisió, en un moment de dubtes,
d'una persona que no competeix, que ves a saber que li passa pel cap i quines
afinitats te -per més imparcials que diguin que són-. Hi ha esports on aquestes
coses es fan més evidents que en d'altres, la majoria esports d'equip, però també
n'hi ha d'individuals. Molts esports incorporen ja les cameres, els censors i
altres artilugis intel·ligents per arreglar aquestes apreciacions, però n'hi ha
que no es mouen de la seva original concepció, i és intrigant. És difícil
entendre per què un gol que tot l'estadi veu per les pantalles, dins la
porteria de waterpolo, no sigui pujat al marcador; és complicat explicar per
què en el futbol no es sanciona ja d'una vegada per totes el joc brut, l'engany
i el teatre quan es demostra a través de l'ull de vidre la seva existència; és
estrany comprendre com en un esport tant clar com és el bolei no es sancionin
dos tocs seguits d'un sol jugador. És paradoxal que en el tenis es pugui apel·lar
l'ull de falcó per qualsevol pilota dubtosa; en la rítmica es pugui, pagant,
remirar un exercici a camera lenta per modificar-ne la puntuació; que a les
curses d'atletisme hi hagi una foto
finish per decidir, amb una capacitat impossible per l'ull humà, qui ha
guanyat una cursa, que en el bàsquet es recorri a les pantalles per mirar si la
cistella era dins de temps o no i que, en el futbol no es pugui reclamar un
penal, una cessió, un gol fantasma o un fora de joc dubtós que pot donar, justa
o injustament una victòria merescuda o no.
Després, les
tensions creixen, els participants s'exalten, les passions s'alliberen i tot és
culpa de l'esportista o del públic, mai dels àrbitres, d'un mal reglament,
d'una mala evolució o del joc brut. I en això n'hauríem d'aprendre molt dels
americans, on els seus esports potser s'alenteixen més, però les normes són
clares, hi ha àrbitres, cameres i reglaments per tot, i l'espectacle pur està garantit.
Visca l'esport, net i clar si us plau!