Canvis en l'esport

Tot just ahir es van acabar les Olimpíades de Londres 2012. Una cerimònia de clausura excelsa, imperial, arrogant i egocèntrica a més no poder, però és clar, que es pot esperar dels Anglesos? Em guardaré la opinió personal que em va merèixer l'acte en sí mateix, doncs no és la meva intenció fer crítica teatral, i entraré més al nivell esportiu de la cosa, que és el que més m'ha cridat l'atenció. 

Es podria dir que hi ha hagut dos factors importants que han coincidit per què em mirés quasi tot el que donaven per la televisió espanyola durant aquests quinze dies: el meu fill va agafar la varicel·la just abans de començar -i ja se sap, temps a casa tancat en quarantena amb un nen d'un any...-, i que les olimpíades hagin estat a Londres, cosa que fa que el fus horari de les activitats coincideixi plenament amb el meu horari diürn i per tant, actiu. Jo ni recordo haver vist la inauguració de Pequin, Sidney o Atlanta... 

Resumint-ho tot, m'he adonat que l'esport és apassionant! Sí, que desprèn passions per allà on passa, i que mirades a través de la tele que tot ho alenteix, és increïblement additiu! Veure els esportistes suar, concentrats i obcecats en aconseguir la preuada i escassa medalla a camera súper lenta és impressionant. Veure l'esforç i la tenacitat per derrotar esportivament a l'adversari és emocionant.

Totes les modalitats m'han reportat aquesta sensació de lluita, companyonia, comprensió i superació; fins i tot les que aparentment són violentes, com els combats de lluita lliure o boxa o les arts orientals m'han transmès pau, passió i acceptació. Tots els esports m'han fet sentir bé; bé, tots no. I això m'ha fet pensar. Per què hi ha esports on veus que el que succeeix esportivament no es reflecteix en el que passa al final? Per què hi ha esportistes que s'encenen i agredeixen física i psicològicament a rivals, jutges i públic?

He entès que hi ha esports que depenen de l'esforç humà, i hi ha esports que segueixen depenent massa de la intervenció d'un jutge, d'un àrbitre tot poderós a qui no es pot criticar per què ho fa el millor que sap, i pot. En ple segle vint-i-un i amb una quantitat de tecnologia disponible a l'abast que fa por. Em sembla senzillament absurd i retrògrad. I essent mal pensat, em sembla sospitosament manipulat.

Si senyors i senyores, dic obèrtament que no només s'hauria de perseguir el dopatge amb tanta energia, també s'hauria d'eradicar la subjectivitat en l'esport. Els àrbitres necessiten ajuda, i ràpid.

Sembla injust veure com un atleta de pista, que es passa tota la vida preparant-se per una prova, caigui a la primera eliminatòria, però és el seu talent contra el dels altres. I aquesta és la grandesa de l'esport, els millors triomfen i són herois, els altres hauran de seguir preparant-se per una altra ocasió, és objectiu i és just. El que si que em sembla injust és veure un esportista donar el millor de si mateix i trobar-se eliminat per una decisió, en un moment de dubtes, d'una persona que no competeix, que ves a saber que li passa pel cap i quines afinitats te -per més imparcials que diguin que són-. Hi ha esports on aquestes coses es fan més evidents que en d'altres, la majoria esports d'equip, però també n'hi ha d'individuals. Molts esports incorporen ja les cameres, els censors i altres artilugis intel·ligents per arreglar aquestes apreciacions, però n'hi ha que no es mouen de la seva original concepció, i és intrigant. És difícil entendre per què un gol que tot l'estadi veu per les pantalles, dins la porteria de waterpolo, no sigui pujat al marcador; és complicat explicar per què en el futbol no es sanciona ja d'una vegada per totes el joc brut, l'engany i el teatre quan es demostra a través de l'ull de vidre la seva existència; és estrany comprendre com en un esport tant clar com és el bolei no es sancionin dos tocs seguits d'un sol jugador. És paradoxal que en el tenis es pugui apel·lar l'ull de falcó per qualsevol pilota dubtosa; en la rítmica es pugui, pagant, remirar un exercici a camera lenta per modificar-ne la puntuació; que a les curses d'atletisme hi hagi una foto finish per decidir, amb una capacitat impossible per l'ull humà, qui ha guanyat una cursa, que en el bàsquet es recorri a les pantalles per mirar si la cistella era dins de temps o no i que, en el futbol no es pugui reclamar un penal, una cessió, un gol fantasma o un fora de joc dubtós que pot donar, justa o injustament una victòria merescuda o no.

Després, les tensions creixen, els participants s'exalten, les passions s'alliberen i tot és culpa de l'esportista o del públic, mai dels àrbitres, d'un mal reglament, d'una mala evolució o del joc brut. I en això n'hauríem d'aprendre molt dels americans, on els seus esports potser s'alenteixen més, però les normes són clares, hi ha àrbitres, cameres i reglaments per tot, i l'espectacle pur està garantit. 

Visca l'esport, net i clar si us plau!