Les quatre barres al cor...

El cami cap a un país lliure, una catalunya independent, està obert; traçat  des de fa segles i previst dins l'ideari del ciutadà que se sent català i hereu d'una història pròpia. És evident que no tots els catalans pensen de la mateixa manera, però també és evident que no tots els catalans són hereus d'aquesta cultura que he apuntat. La cultura catalana ens l'han llegada els pares, els avis i els avantpassats, i la contra cultura catalana, l'han llegada els pares, avis i avantpassats que "con Franco vivían mejor".

Ser bon català no és ser independentista. És clar que no! Jo reconec que no ho era, fins fa uns anys. Jo creia fermament que es podia conviure, respectant, entenent, sumant. Jo vaig néixer a Barcelona i al meu barri, Sant Martí, vaig parlar el castellà des de ben petit amb tots els meus companys d'escola, excepte a l'hora de català. A casa, mai ens van inculcar un sentiment separatista i als meus anys de cau, quan vaig ser als Escoltes, malgrat que era un bon lloc per fer-ho, tampoc vaig desenvolupar aquest aire secessionista.

Quan discutia d'aquest tema sempre deia i pensava fermament que en ple segle vint-i-un i dins d'Europa, Espanya baixaria del ruc i, forçada per les circumstàncies i la realitat... vaja, tocant de peus a terra, es trauria de sobre les herències ràncies de la Monarquia, les autonomies i els cafès per a tothom; confiava que un govern rera l'altre, aniria avançant cap a una lògica federació, i a la llarga una Europa federada de petites nacions germanes. Que bonic... i que ruc que era.

La transició va ser un pedaç per sortir del pas, i no va ser una transició real, va ser una farsa. Els responsables del mal que s'havia infligit a Catalunya i País Basc sobretot,  s'amagarien durant uns anys, i gaudirien d'una jubilació pagada per l'estat, és a dir, per nosaltres, i mentrestant, s'aniria formant una nova onada de feixistes tenyits del blau de la democràcia. I dèiem que la democràcia era una dictadura que cada quatre anys posava un nou lladre al capdavant... ara, sentint el que estic sentint aquests darrers temps, penso que ni tant sols va existir la transició, encara estem governats i dirigits sota els mateixos dictadors i feixistes de llavors. Tot plegat ha estat una dictadura de quasi vuitanta anys; ens han enganyat, i ens ho hem empassat amb patates, paperina i llacet...

Espanya ja no m'atrau. Federar-me amb ells ja no és possible, perquè m'adono que ni els auto anomenats socialistes tampoc ho creuen possible. Seguir igual, després de tot, ja no m'interessa. He redescobert la meva vena gravada amb quatre barres a foc a la pell, i m'agrada, m'hi sento molt còmode.

Tinc ganes de participar d'un projecte gran, únic i lluny dels toros, les sevillanes, Madrid i les Falles. Em sap greu perquè se que hi ha bona gent... però fins i tot els fills marxen de casa, i ara és hora que els pares, se separin. Perquè no ens enganyem, i que no ens enganyin, el que era Espanya, va ser-ho per un matrimoni de catalans i castellans, d'aquells que acaben malament...

Visca Catalunya, lliure!!