Retallades al menjador!!

Nens! A dinar! cridava la mare, tot i que no era molt lluny. Nosaltres si que ho estàvem de lluny; lluny i abstrets en els nostres móns de joc i joguines. Això passava llavors, que nosaltres érem petits, el món era un altre i la mare, la meva i la de quasi tothom, treballava per nosaltres, dia i nit. El dinar era un àpat que fèiem cada dia ordenadament a casa, cada dia diferent, equilibrat. La mare cuinava de meravella i tenia tot el dia per organitzar-se la feina, tota la que es referia a casa. Eren altres temps, ja ho he dit. I la mare era el pilar on giraven tots els membres de la família: roba, aliment, ordre, higiene, hàbits i educació. Al pare el vèiem poc, sovint al cap de setmana. A les nits arribava per sopar i després de fer una jornada dura fora de casa no tenia massa ganes de canalla i batusses. Tampoc era necessari, era cosa de la mare. Tot tenia un lloc i tot lloc tenia un responsable. La mare, omnipresent a la vida d'un infant.

Els temps han canviat. Ara les mares són com pares i els pares, segueixen sent pares però són més mares. Ningú és ningú del tot i més part de l'altre que de l'un, i això em sona. Resa la dita que, vaixell sense capità mana el mariner, i a casa hi ha dos grumets jugant amb terceres persones, els fills, manaires dictadors sense límits que troben els forats que la llei de la mare ja no imposa. Els nens són els amos i senyors de les llars i tot gira al seu voltant. Ara són els pilars fonamentals. Les vacances giren al seu voltant; els menús giren al seu voltant; la televisió i els altres aparells giren, especialment, al seu voltant; els pares són els suports acomodats i poc treballats dels seus fills. I això on ens porta?

Ens porta a una societat plena de persones que no volen l'esforç. L'esforç de treballar per un ordre i un seny a casa i fora de casa. L'esforç d'educar i aguantar ploreres i rebequeries amb la fortalesa necessària. L'esforç de buscar emocions en les persones enlloc de les pantalles. L'esforç d'escoltar i saber escoltar els fills i els pares. L'esforç de fer els deures, d'estudiar o treballar, sacrificant el que calgui pels somnis del demà. L'esforç de, de moltes coses que requereixen tenacitat, embrutar-se i repetir-les fins la sacietat per dominar-les. Tot ho comprem fet, tot ho volem ràpid, tot ho fem a l'instant, sinó, ja no interessa.

Esforç, tenacitat i educació en el menjar és el que transmetien les àvies a les filles i successivament fins la fi dels temps. Bé, no fins als nostres dies, per què ara ho han d'escriure les àvies -o les supervivents- en llibres per què sapiguem com ho feien. Hi ha hagut un trencament dramàtic de tradició oral i respecte a l'experiència que ha fet que avui, no hi hagi ningú disposat, capacitat i sacrificat a fer que la família mengi bé. Ni mares, ni pares. I aquesta poca implicació la hem delegat en moltes ocasions als avis, que tenen temps al migdia per alimentar la canalla a casa, i a les escoles, a qui hem exigit un menú equilibrat, sa i complementari del nostre -que hem rebut suggerit en el mateix menú de l'escola, per si de cas no se'ns acudeix el què-. El menjar del cap de setmana és de festa! I sovint el de les nits és de batalla -quants no pequem d'inflar la fila del colesterol a la nit, adduint que a l'escola ja l'alimenten bé-. Durant les vacances, el més terrorífic és haver d'anar a comprar cada dia, menjar variat i no repetir massa sovint, per què, reconeixem-ho, doctes en els fogons no som. I bé, així ens plantem de nou a l'època escolar que, ens soluciona la papereta.

És evident que descric una part de la societat, no tota. Un percentatge que creix, però. I aquest creixement de vagància alimentaria fa que, les reformes i retallades del nostre estat del benestar em sobtin encara més.

L'any vinent, a l'escola podran menjar els nens i nenes menjar de casa en carmanyoles! Juntament amb els altres que ho facin amb els menús escolars, dic joc. O farem tres torns ara? O dos i un segregat? Quants de nosaltres farem el menjar cada dia, saludable, equilibrat, re-escalfable i variat pels nostres fills? Com gestionarem el xoc evident que hi haurà al menjador quan uns mengin patata i col i els altres macarrons, arròs i salsitxes? Qui escalfarà els plats de tots els "campistes" al microones, amb el coneixement i domini de la tècnica necessaris per no fer malbé el menjar? Qui garantirà que cada "carmanyolero" tindrà la ració que toca, controlant la quantitat que portava cada infant? On ubicaran les neveres noves, i totes les altres coses necessàries per la logística del dinar les ampes? I hi haurà prou cèntims per tot plegat? Els monitors seran a més a més dels que ja hi ha? O es sobrecarregarà de feina els ja existents?...

Tot això ho han pensat ja, segur, tots els polítics i implicats en aquest assumpte. I tot això segur que te una resposta que a mi, feliç ignorant, se m'escapa. Però crec que no anem bé. En nom de l'economia anem enrera però retrocedint malament, sense formació. És com tornar a l'època de ma mare, i ma mare no hi és...

I només veig més dictadura infantil, més manca de control alimentari i l'estalvi, a la llarga, ens costarà molt car.

Una mica més de reflexió i seny no ens aniria malament. D'altra banda, algú ha pensat que tot això acabarà aviat amb les empreses i tota la gent que hi treballa, del món de l'alimentació infantil? Més aturats, és clar. Ja no ve d'aquí...