El dia després

Demà hi  ha vaga general. El dia 29 de març de 2012 hauria de ser un punt d'inflexió en la política española, perquè el poble ha dit prou. Hauria? 

Demà serà un dia de festa per alguns, de manifestacions per uns pocs i un dia confós per a molts que, malgrat estiguem d'acord amb la queixa per la reforma laboral i els abusos a que estem sotmesos dins aquesta merda de crisi, treballarem per ous. Per què? Perquè totes les empreses públiques i privades vinculades amb el sector serveis hem de cobrir uns serveis mínims. Uns serveis mínims, que en el cas del meu sector concret, restauració per escoles, vol dir servir aliment a nens i nenes que no faran vaga per que els seus pares no poden, no volen o la fan però col·loquen els nens a l'escola. Per tant, gràcies a la llàstima que fa la canalla sense menjar (també es podrien portar un bocata), nosaltres treballem. No podem queixar-nos, no podem sumar-nos a la queixa. Em sembla injust. Soc un treballador responsable, i encara avui tinc la sort de tenir feina, però estic emprenyat! Emprenyat amb el govern, la oposició i tota la raça política que juga a ideologies i banderes quan el poble es mor de gana. I mentrestant, els que ens queixem, hem de treballar per cobrir uns serveis que imposen els que manen i estan en contra de la vaga. No és paradoxal? 

Que es fotin els que manen! El país s'hauria d'aturar, i no només un dia! 

Però que dic... 

Si demà no passarà gran cosa, i divendres, el dia després, en Rajoy i els seus aprovaran uns pressupostos insultants per seguir-nos escanyant. Això és la crisi. 

Quins collons...