diumenge, 25 de març del 2012

Els pecats dels nostres pares

Darrerament m’he fet moltes preguntes d’aquelles que no tenen una resposta fàcil, ni ràpida. Preguntes que potser mai trobaran resposta i que generaran més preguntes que potser, algun dia respondré, a base d’experiència i perseverança. El cas és, que em vaig fent gran i que cada cop m’assemblo més a aquell home que vaig conèixer quan era petit i ja era conscient del meu món. Parlo evidentment del meu pare.
Una persona que ha estat tota la vida un petit gran misteri per mi. Bé, no tota la vida; fa uns pocs anys que el misteri s’ha anat desvetllant poc a poc a força d’observar-ne les fortaleses i les febleses, a força d’escoltar-lo i d’escoltar la meva mare parlant-ne. Un home doncs, que tot i ser el meu progenitor i fer-me de figura paterna tota la vida, s’ha mantingut sempre distant amb els seus sentiments i els seus pensaments més íntims. I ja ho diuen, els testos s’assemblen a les olles. Em pregunto si jo, tot i que he fet una vida diferent en uns temps totalment diferents, m’assemblo a ell més del que voldria, o menys del que caldria. Això si que de moment, és un misteri.
I per què em faig tantes preguntes sobre el meu pare? Potser perquè he estat pare fa pocs mesos i valoro la importància que te un pare a la vida d’un fill. O potser ja les tenia d’abans les preguntes, i ara que he estat pare cerco amb més intensitat les respostes que abans, només havien quedat a l’aire. Al cap de vall, som hereus dels nostres pares no només del seu capital, que en el nostre cas no seria un punt fort. Som hereus de la seva manera de fer, ser i pensar, per més que molts fills ho vulguem negar o dissimular. Som hereus dels pecats dels nostres pares.
Els pecats dels nostres pares... Pecats; quina paraula més acusadora, lletja i desagraïda. Qui no ha comès algun pecat a la vida? Qui no n’ha comès molts, de nen, jove i gran? Jo crec que el gran problema de tot plegat és precisament allò que apuntava abans: coneixem als nostres pares quan ja som grans. És la única gran pega que li veig al tema de ser fill. No tenim cap oportunitat real de conèixer al nostre pare i mare en el seu estat de gràcia, en plena joventut! Ens perdem els seus millors anys de vida i quan som petits veiem el que ells ens volen deixar veure, precisament perquè amaguen aquells pecats que no volen que cometem, com van fer ells... Jo soc pare ara i m’adono que no voldria que el meu fill cometés els mateixos errors que jo. Ostres, quina frase més de pare, no? Errors! Pecats! Ja hi torno a ser. Som el que som i els nostres fills se’ns assemblaran vulguem o no, i cometran els seus errors, pecats o com en diguem de tot això, i ho faran a consciència. Talment com ho van fer els nostres pares abans, i nosaltres darrera; i així fins la fi dels temps.
El meu pare i la meva mare van viure el seu moment, van trobar-se i per moltes raons que desconeixem, només ells les saben, han arribat fins als nostres dies essent una ombra, un reflex esbiaixat del que eren. Voluntària o involuntàriament, han modelat les seves vides per donar-nos raons i exemples per fer-nos créixer, millor o pitjor. Ara que són grans els miro i penso: ostres, com m’agradaria haver-los conegut abans. D’acord que he tingut èpoques millors i pitjors, sí... però tant malament no he sortit, no? Alguna influència tindran ells...
Sabeu que penso realment? Això és arran d’un comentari que em va fer una persona estimada, una vegada que discutíem: “als pares no els podràs entendre fins que tu siguis pare”. Penso que les persones no sabem posar-nos a la pell dels altres, per que el nostre ego i orgull ens ho impedeixen. Només els actors es posen en altres papers sense perdre el cap (o això diuen!). Sempre estem ferits per coses que ens han fet els altres, no per la nostra pròpia manera de fer. Si tenim problemes, són culpa dels pares que no ens entenien, que no ens van saber pujar, que no ens van estimar prou... Penso que som les nostres pròpies víctimes, i per tant, els nostres pares, imperfectes i humans, també són les seves pròpies víctimes. I quan un mateix és la seva víctima, també es converteix en el seu jutge i executor. Deixem de jutjar-los, que després vindrà la nostra oportunitat i després de presumir tant, encara ho farem pitjor i ens en recordarem d’aquella frase que vam dir. Aprendre a perdonar, aprendre a comprendre als pares. Només n’hi ha dos a la vida i, quan els comencem a apreciar en la seva justa mesura, quan comencem a comprendre’ls, a vegades ja és massa tard.
Darrerament m’he fet moltes preguntes, és cert, però potser que deixi de fer-me-les a mi i vagi a gaudir del temps que ens queda plegats en aquest pla de l’existència. Espero que sigui prou llarg.
Un petó. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada