El cami cap a un país
lliure, una catalunya independent, està obert; traçat des de fa segles i previst dins l'ideari del ciutadà que se sent català i hereu d'una història
pròpia. És evident que no tots els catalans pensen de la mateixa manera, però
també és evident que no tots els catalans són hereus d'aquesta cultura que he
apuntat. La cultura catalana ens l'han llegada els pares, els avis i els
avantpassats, i la contra cultura catalana, l'han llegada els pares, avis i
avantpassats que "con Franco vivían mejor".
Ser bon català no és ser independentista. És clar que no! Jo
reconec que no ho era, fins fa uns anys. Jo creia fermament que es podia
conviure, respectant, entenent, sumant. Jo vaig néixer a Barcelona i al meu
barri, Sant Martí, vaig parlar el castellà des de ben petit amb tots els meus
companys d'escola, excepte a l'hora de català. A casa, mai ens van inculcar un
sentiment separatista i als meus anys de cau, quan vaig ser als Escoltes, malgrat
que era un bon lloc per fer-ho, tampoc vaig desenvolupar aquest aire secessionista.
Quan discutia d'aquest tema sempre deia i pensava fermament
que en ple segle vint-i-un i dins d'Europa, Espanya baixaria del ruc i, forçada
per les circumstàncies i la realitat... vaja, tocant de peus a terra, es
trauria de sobre les herències ràncies de la Monarquia, les autonomies i els
cafès per a tothom; confiava que un govern rera l'altre, aniria avançant cap a
una lògica federació, i a la llarga una Europa federada de petites nacions
germanes. Que bonic... i que ruc que era.
La transició va ser un pedaç per sortir del pas, i no va ser
una transició real, va ser una farsa. Els responsables del mal que s'havia
infligit a Catalunya i País Basc sobretot, s'amagarien durant uns anys, i gaudirien d'una
jubilació pagada per l'estat, és a dir, per nosaltres, i mentrestant, s'aniria
formant una nova onada de feixistes tenyits del blau de la democràcia. I dèiem
que la democràcia era una dictadura que cada quatre anys posava un nou lladre
al capdavant... ara, sentint el que estic sentint aquests darrers temps, penso
que ni tant sols va existir la transició, encara estem governats i dirigits
sota els mateixos dictadors i feixistes de llavors. Tot plegat ha estat una
dictadura de quasi vuitanta anys; ens han enganyat, i ens ho hem empassat amb
patates, paperina i llacet...
Espanya ja no m'atrau. Federar-me amb ells ja no és
possible, perquè m'adono que ni els auto anomenats socialistes tampoc ho creuen
possible. Seguir igual, després de tot, ja no m'interessa. He redescobert la
meva vena gravada amb quatre barres a foc a la pell, i m'agrada, m'hi sento
molt còmode.
Tinc ganes de participar d'un projecte gran, únic i lluny
dels toros, les sevillanes, Madrid i les Falles. Em sap greu perquè se que hi
ha bona gent... però fins i tot els fills marxen de casa, i ara és hora que els
pares, se separin. Perquè no ens enganyem, i que no ens enganyin, el que era
Espanya, va ser-ho per un matrimoni de catalans i castellans, d'aquells que
acaben malament...
Visca Catalunya, lliure!!
