La meva vida ha tornat a canviar com una mitja! De cop i volta he passat de ser un treballador a la mercè del sou i l'horari que m'han marcat tota la vida laboral, a guanyar-me les garrofes treballant dur i més hores, sota la meva única i estricta supervisió. I no soc un cap fàcil d'acontentar!
Ser autònom és el canvi més gran que he patit des que, potser, vaig deixar Barcelona per anar a l'Empordà. Aquell cop deixava una manera de viure i una ciutat que m'havia vist néixer i créixer per anar a un poble de mala mort, on per cert, vaig estar molt a gust fins quasi al final. Però ara és diferent. No canvio el poble on vaig venir a petar fa set anys, no canvio de casa, no canvio de professió... deixo de tenir amo!
Que és important això! I segur que els que porten sent autònoms tota la vida em diran (com si els sentís): que dius, i lo bé que s'està guanyant un sou i no preocupant-se per res!!
Per mi no te preu. He treballat per a molta gent: empreses grans, petites, restaurants familiars i de cadena, hotels d'Andorra i hotels de luxe de Barcelona; empresaris petits (en molts aspectes) i empresaris grans (en mots d'altres); visionaris i limitats; bones persones i mals caps, males persones i bons caps... de tot! Però a tot arreu he topat amb el mateix. Tothom mira per si mateix, i això no m'inclou en el pacte. He hagut de somriure forçadament quan se'm tractava malament i no he pogut aguantar el mal rotllo quan les coses han anat a pitjor. M'han acomiadat i m'han acompanyat a la sortida. M'han agraït la feina i m'han menyspreat els esforços i... vaja, que com suposo a la majoria de la gent, m'han passat de tots colors treballant pels altres i sovint, he aportat poc del que era capaç d'aportar.
Ara soc el meu fre i el meu gas per tirar endavant el meu negoci. Un negoci que per fi, domino d'entrada, per quasi tots els vessants que hi ha. M'hi sento a gust i m'anima i m'agrada pensar que he aconseguit quelcom que veia molt lluny.
Ara no he de forçar el somriure. Quan entra un client per la porta somric i dic: Bon dia! No em costa gens. A vegades se'm pot veure la cara de cansat, puc estar-ho, evidentment. Però el somriure és ben sincer. M'agrada el que faig! Per fi...
Ser autònom és el canvi més gran que he patit des que, potser, vaig deixar Barcelona per anar a l'Empordà. Aquell cop deixava una manera de viure i una ciutat que m'havia vist néixer i créixer per anar a un poble de mala mort, on per cert, vaig estar molt a gust fins quasi al final. Però ara és diferent. No canvio el poble on vaig venir a petar fa set anys, no canvio de casa, no canvio de professió... deixo de tenir amo!
Que és important això! I segur que els que porten sent autònoms tota la vida em diran (com si els sentís): que dius, i lo bé que s'està guanyant un sou i no preocupant-se per res!!
Per mi no te preu. He treballat per a molta gent: empreses grans, petites, restaurants familiars i de cadena, hotels d'Andorra i hotels de luxe de Barcelona; empresaris petits (en molts aspectes) i empresaris grans (en mots d'altres); visionaris i limitats; bones persones i mals caps, males persones i bons caps... de tot! Però a tot arreu he topat amb el mateix. Tothom mira per si mateix, i això no m'inclou en el pacte. He hagut de somriure forçadament quan se'm tractava malament i no he pogut aguantar el mal rotllo quan les coses han anat a pitjor. M'han acomiadat i m'han acompanyat a la sortida. M'han agraït la feina i m'han menyspreat els esforços i... vaja, que com suposo a la majoria de la gent, m'han passat de tots colors treballant pels altres i sovint, he aportat poc del que era capaç d'aportar.
Ara soc el meu fre i el meu gas per tirar endavant el meu negoci. Un negoci que per fi, domino d'entrada, per quasi tots els vessants que hi ha. M'hi sento a gust i m'anima i m'agrada pensar que he aconseguit quelcom que veia molt lluny.
Ara no he de forçar el somriure. Quan entra un client per la porta somric i dic: Bon dia! No em costa gens. A vegades se'm pot veure la cara de cansat, puc estar-ho, evidentment. Però el somriure és ben sincer. M'agrada el que faig! Per fi...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada