Ara he obert com cada matí el
blog, per mirar d'escriure res, per mirar com van les lectures, per rellegir
algun esborrany esperant trobar el "clic" que l'arrodoneixi i
publicar-lo, i m'he perdut. He rellegit Els
llums, s'han apagat..., i m'he emocionat un altre cop. He tornat enrere,
ara farà quasi dos anys que el vaig escriure. Gairebé tant de temps que se, que
ja no estaria solet el Jan amb nosaltres, perquè arribaria l'Ivet al desembre.
La veritat és que, quan escrius quelcom tant rodó (amb la qualitat que cada u
té, i jo tinc la que tinc, ni més ni menys), és difícil posar-se a escriure i
superar en paraules o sentiments explicats el que es viu, amb el primer fill, i
el segon. Pobret el segon.
Amb el primer gastes carrets i
carrets de fotografies (buff! quina expressió més antiga! jejeje), cintes de
vídeo que s'apilen amb títols tant diversos com: primera setmana a casa 1,
primera setmana a casa 2, segona setmana a casa i primera vacuna; o encara més
interessants com: ja hem fet un mes a casa, primera part. I així,
successivament, durant un any i escaig, hores i hores de pel·lícula i milers de
fotografies. Estudis fotogràfics complerts de l'anatomia infantil, des de tots
els angles, amb totes les robetes, a la banyera, al passadís, dormint, a la
tomboneta, a l'estoreta, al cotxet, a la manduca... (en temes infantils la
meitat de les paraules acaben en “eta”) No hi ha disc dur prou gran per
acumular tanta imatgeria del primer fill. I el segon? Pobret el segon.
Passa una mica, mantenint les
distàncies, com amb el primer gran amor i la dona de la teva vida. Aquell que
et va marcar tant que tot era un drama o una alegria desbordant i l'amor madur
de la persona amb la que decideixes passar la resta dels teus dies. No vols
repetir patrons al principi de la relació "definitiva", és com una
traïció a la memòria. Després, t'adones que són coses diferents. Que les coses
es repeteixen perquè sí, perquè és llei de vida. Que quan estimes, estimes i
prou. Els patrons no importen. El que importen són les persones, no se si m'explico.
El Jan és... ua! És l'experiència més brutal que he viscut mai en la meva vida,
com fer ponting per primer cop però a lo bèstia i sense saltar al buit. El Jan
ha representat i representa el primer fill que hem parit, l'aposta definitiva
per tenir una família, arriscar-ho tot pel tot, el debut al camp nou, el banc
de proves de l'educació infantil, de l'estabilitat de la nostra parella, de la
vida que volíem i volem. En Jan és el nen més estimat del món a casa nostra, i
se'ns acaben les paraules si volem descriure el que ens ha fet viure i patir i
estimar i sacrificar i... El Jan és el Jan.
I si el Jan és l'astre que ens fa
girar i ens dona llum, l'Ivet és la lluna que ens estabilitza les marees, és
l'estrella que llunyana ens diu: eh! que jo en realitat soc més gran que el
sol, però em veieu més petita per una qüestió de distància. Amb l'Ivet no
repetim patrons, senzillament els fem per inèrcia i segur que ens equivoquem
tant o l'encertem tant com amb el Jan, però en femení. Te un caràcter que pensàvem
difícil de superar del seu germà. Unes lleis que ens posaran rectes. Treu faves
d'olla en qualsevol situació; és una supervivent, una guerrillera. Si el seu
germà la fa anar com vol, no patiu, que ella ja s'ho cobrarà. És més llesta que
la gana! Bonica com cap altre, riallera com ningú, dramàtica com la millor
actriu de teatre, autònoma en tot i més, i jo més, i encara més.
L’Ivet ens està posant a prova. Tenir
dos fills no és sumar-ne un, és multiplicar per quatre. Amb un fill canvia la
teva vida, amb dos (com deia una dona que vam conèixer en un alberg), se t’acaba.
Superar aquests moments costa, i molt. Però s'ha de fer, s'ha de patir, s'ha de
lluitar i s'ha de seguir sacrificant.
La vida no és un camí de roses,
però quan estàs acompanyat d'un jardí tant bonic, el camí és més fàcil, encara
que s'hagi de fer escalant, sense corda ni magnesi.
Avui, a casa som quatre, l'Ivet
ja s'està començant a obrir camí en el món de l'enteniment. Fins fa poc tot
eren plors o rialles. Ara ja hi pots parlar, ja t’entén i es fa entendre.
Encara no dormim ni fem res del que seria normal en una parella, i per tant,
seguim batallant per recuperar-nos del part (quinze mesos després), però sabem
que són etapes (gran expressió que tot ho defineix). I com en el Tour, cada etapa
comença i acaba i si no fas trampes, tard o d'hora tindràs el teu premi.
Primer o darrer, el que compta és
participar. Participar de la més gran aventura del món. Ser pares, i no
tornar-se boig en l'intent!
Bon dia a tothom!
