Etapes, etapetes.

Ara he obert com cada matí el blog, per mirar d'escriure res, per mirar com van les lectures, per rellegir algun esborrany esperant trobar el "clic" que l'arrodoneixi i publicar-lo, i m'he perdut. He rellegit Els llums, s'han apagat..., i m'he emocionat un altre cop. He tornat enrere, ara farà quasi dos anys que el vaig escriure. Gairebé tant de temps que se, que ja no estaria solet el Jan amb nosaltres, perquè arribaria l'Ivet al desembre. La veritat és que, quan escrius quelcom tant rodó (amb la qualitat que cada u té, i jo tinc la que tinc, ni més ni menys), és difícil posar-se a escriure i superar en paraules o sentiments explicats el que es viu, amb el primer fill, i el segon. Pobret el segon.

Amb el primer gastes carrets i carrets de fotografies (buff! quina expressió més antiga! jejeje), cintes de vídeo que s'apilen amb títols tant diversos com: primera setmana a casa 1, primera setmana a casa 2, segona setmana a casa i primera vacuna; o encara més interessants com: ja hem fet un mes a casa, primera part. I així, successivament, durant un any i escaig, hores i hores de pel·lícula i milers de fotografies. Estudis fotogràfics complerts de l'anatomia infantil, des de tots els angles, amb totes les robetes, a la banyera, al passadís, dormint, a la tomboneta, a l'estoreta, al cotxet, a la manduca... (en temes infantils la meitat de les paraules acaben en “eta”) No hi ha disc dur prou gran per acumular tanta imatgeria del primer fill. I el segon? Pobret el segon.

Passa una mica, mantenint les distàncies, com amb el primer gran amor i la dona de la teva vida. Aquell que et va marcar tant que tot era un drama o una alegria desbordant i l'amor madur de la persona amb la que decideixes passar la resta dels teus dies. No vols repetir patrons al principi de la relació "definitiva", és com una traïció a la memòria. Després, t'adones que són coses diferents. Que les coses es repeteixen perquè sí, perquè és llei de vida. Que quan estimes, estimes i prou. Els patrons no importen. El que importen són les persones, no se si m'explico. El Jan és... ua! És l'experiència més brutal que he viscut mai en la meva vida, com fer ponting per primer cop però a lo bèstia i sense saltar al buit. El Jan ha representat i representa el primer fill que hem parit, l'aposta definitiva per tenir una família, arriscar-ho tot pel tot, el debut al camp nou, el banc de proves de l'educació infantil, de l'estabilitat de la nostra parella, de la vida que volíem i volem. En Jan és el nen més estimat del món a casa nostra, i se'ns acaben les paraules si volem descriure el que ens ha fet viure i patir i estimar i sacrificar i... El Jan és el Jan.

I si el Jan és l'astre que ens fa girar i ens dona llum, l'Ivet és la lluna que ens estabilitza les marees, és l'estrella que llunyana ens diu: eh! que jo en realitat soc més gran que el sol, però em veieu més petita per una qüestió de distància. Amb l'Ivet no repetim patrons, senzillament els fem per inèrcia i segur que ens equivoquem tant o l'encertem tant com amb el Jan, però en femení. Te un caràcter que pensàvem difícil de superar del seu germà. Unes lleis que ens posaran rectes. Treu faves d'olla en qualsevol situació; és una supervivent, una guerrillera. Si el seu germà la fa anar com vol, no patiu, que ella ja s'ho cobrarà. És més llesta que la gana! Bonica com cap altre, riallera com ningú, dramàtica com la millor actriu de teatre, autònoma en tot i més, i jo més, i encara més.

L’Ivet ens està posant a prova. Tenir dos fills no és sumar-ne un, és multiplicar per quatre. Amb un fill canvia la teva vida, amb dos (com deia una dona que vam conèixer en un alberg), se t’acaba. Superar aquests moments costa, i molt. Però s'ha de fer, s'ha de patir, s'ha de lluitar i s'ha de seguir sacrificant. 

La vida no és un camí de roses, però quan estàs acompanyat d'un jardí tant bonic, el camí és més fàcil, encara que s'hagi de fer escalant, sense corda ni magnesi. 

Avui, a casa som quatre, l'Ivet ja s'està començant a obrir camí en el món de l'enteniment. Fins fa poc tot eren plors o rialles. Ara ja hi pots parlar, ja t’entén i es fa entendre. Encara no dormim ni fem res del que seria normal en una parella, i per tant, seguim batallant per recuperar-nos del part (quinze mesos després), però sabem que són etapes (gran expressió que tot ho defineix). I com en el Tour, cada etapa comença i acaba i si no fas trampes, tard o d'hora tindràs el teu premi. 

Primer o darrer, el que compta és participar. Participar de la més gran aventura del món. Ser pares, i no tornar-se boig en l'intent! 

Bon dia a tothom!