Subnormals!

Quan jo era petit, sempre havia sentit i usat l'expressió: aquest és un subnormal, ets un subnormal, vaya subnormal; tant en castellà, que era en l'idioma que parlava a classe, al pati, al carrer, com en català a casa, entre la família i al cau. Ser un subnormal era llavors un insult que es referia amb molt mala llet, a que una persona recordava en grau d'estupidesa o de capacitats motrius a una persona amb síndrome de down.

Bé, els temps han canviat, les coses es miren des de molts punts de vista i, sobretot les malalties, diferències i discapacitats genètiques s'han normalitzat bastant. Prou almenys per diferenciar un subnormal d'un discapacitat físic o psíquic.

Subnormal és aquell que, tenint la capacitat de pensar correctament, accedir a coneixement, no tenir cap impediment físic i ser considerat per la societat civil, "normal", usa el coneixement per difamar i no per informar, capgirar la realitat per dir mentides constantment fins que la realitat és una gran mentida, aprofitar-se de la sensibilitat de la minoria per fer mal, expressament, intencionadament. En resum, ser un estúpid integral, demostra ser un imbècil sense escrúpols, un pirata dels temps moderns, robant i violant els drets de les persones, les llengües, les cultures i la memòria històrica, per fer-ne un ús partidista i fer demagògia política, com per exemple:

- Comparar la repressió franquista, (persecució, denúncia, afusellaments, desaparicions, tortures, silencis imposats i quasi aniquilació de la llengua catalana de la vida pública), amb el que fa la immersió lingüística de Catalunya; una llei aprovada per tots els partits polítics catalans del seu moment, llei lloada a reu d'Europa, llei que integra i ajuda a que els fills d'immigrants, fills de famílies castellano-parlants i als seus parents directes, aprenguin una llengua més, que les que ja parlen. Que aconsegueix sense cap dubte, mireu i pregunteu i moveu-vos pel món real, que el català sigui conegut, parlat i respectat, a la vegada que el castellà existeix de manera completament normal i fins i tot hegemònica malgrat tot, al territori català.

-Dir que no es donarà una subvenció o es reduirà al màxim possible la mateixa a una institució com la de l'Acadèmia de la Llengua Valenciana, perquè assegura que el català és la llengua que es parla a València, tant senzill com això.

Aquests dos exemples pèssims, de mandataris espanyols, espanyolistes, nacionalistes i membres tots dos, del partit popular, impregnat de l'herència més rància de la vella espanya -la que els agrada, la del Franquisme-, s'han sentit avui a ràdios i televisions. Jo ja se, no soc ruc, que ens acostem a temps d'eleccions i en aquestes dates és bo per a ells i els fa guanyar vots arreu demostrar que tenen els collons d'un toro i s'enfronten als catalans sense por, atiant el foc tant com els és possible, però hi ha coses, perdoneu, que no tenen perdó, valgui la redundància. Pots estar o no d'acord amb què el català i Catalunya és o no una nació històrica que te o no dret a ser un país. Pots estar o no estar d'acord amb la llei d'immersió catalana. Pots preferir sentir-te espanyol i viure a València, o a l'Aragó, o a Catalunya, o a les Balears i acceptar que el català és el nexe d'unió d'aquests pobles, tot i que no t'agradi. Això és la realitat, això és el que es respira aquí i allà. El castellà és l'idioma més parlat als patis escolars, gràcies sobretot a que la immigració és preferentment espanyola i llatinoamericana, i fins fa només quaranta anys tots, el parlàvem sense excepció. El castellà és la llengua del cinema en majoria, la llengua de la novel·la en majoria, la llengua del carrer, de les botigues, dels Mercadones i dels Carrefours, la llengua de la poli i la llengua dels jutjats. El castellà és la llengua que mana i el català segueix i seguirà essent la llengua minoritària i en perill, malgrat tot.

Senyor Fabra, senyor Wert, jo els diré una cosa, una de sola, tant en castellà, com en català, com en valencià com en Balear i espero que m'entenguin bé:

Són vostès uns SUBNORMALS! No es mereixen més que això, un insult a l'alçada de la seva capacitat intel·lectual.

Tot el meu respecte per els discapacitats físics o psíquics. Gràcies. Ho havia de dir.