Cívics i demòcrates

Bé, ja està. Hem passat el ditxós diumenge de votacions i ja està fet un pas més cap a la catàstrofe total i definitiva del 27S o quan s'escaiguin les autonòmiques de Catalunya. I que ha passat?

Jo no seré el que faci una valoració global, per això hi ha la televisió, les ràdios, els diaris i tot plegat que es passaran dies, setmanes traient resultats, lectures, dobles lectures, missatges, comandes, etc.

Jo faré una lectura personal, com és lògic, i buscaré les puces a la realitat petita que m'envolta. Visc a Manresa, però la meva vida es desenvolupa bàsicament a Santpedor. Allà hi treballa l'Ester, hi van els nens a escola, hi vaig a córrer, a comprar, a passejar. M'agrada el poble des del primer dia que hi vaig arribar, i m'hi quedaria a viure, si pogués i es donessin les circumstàncies. El que m'agrada també és l'orientació política del poble. Faig un parèntesi aquí, recordant les paraules d'un Santpedorenc de cinquanta llargs anys que em va dir: Santpedor és de centre dretes, de sempre! –aquesta afirmació és d’aquelles coses que sembla que no han de canviar mai, oi?-. A mi potser, el sempre se'm fa curt, o soc nou -cosa evident i que salta a la vista-, però el que veig és que Santpedor és d'esquerres, és republicà i ho és de nou, amb majoria absoluta i ho és des d'almenys tot el temps que fa que hi soc. I m'agrada. M'agrada que la segona força sigui CIU, a distància, una candidatura que ha anat mutant com els seus líders de centre dreta a centre independentista en un molt breu espai temporal, i que està lluitant per entendre's, en el fons i la forma. I m'agrada que la tercera força sigui un partit que es diu PM, i no és ni militar ni policia. I m'agrada veure com el PP no hi és representat tot i presentar-s'hi sorprenentment, ni el C's treu el nas, ni PxC agafa gaire aire malgrat els noranta i escaig vots que va tenir.

M'agrada encara més que en un petit acte desafiant i alhora estèril, l'estelada segueixi a l'ajuntament fins ben entrat el dia de votacions i que, essent el poble bressol d'acció cívica ciutadana, alguns dels seus fundadors hagin de veure com triomfa la seva particular guerra contra el català un dia, un trist i solitari dia a l'any. Suposo que arribarà també el dia de les generals i de les autonòmiques que també sortiran al carrer aquests personatges tant cívics, reclamant altra vegada les baixades de banderes pertinents. Suposo que també, algú intentarà que es retirin els símbols franquistes que encara pengen arreu, sense èxit. Suposo que alguna família emboscada se sentirà orgullosa ben endins de si mateixos, honorant les ensenyances paternes i fermes. Suposo que tot això passarà. I fins i tot, i essent realistes, gràcies a molts ciutadans de ple dret, catalans i residents a Catalunya, de parla, pensament, cultura i actes clarament espanyolistes, el procés constituent pot acabar en un bonic intent de fer un país nou que topa amb la realitat, una immigració planejada temps enrere, anys grisos en la memòria de cada u.

Tot pot ser.

Però jo dic: què collons! Si s'ha tombat el Tries, s'ha fet caure el PP com un arbre podrit, s'ha doblat el nombre de vots republicans, i els temuts "anti sistema" han accedit a la tecla "intro", tot és possible. Ciudadanos s'ha desemmascarat i ha mostrat les seves ganes d'estat espanyol, i si ha de substituir algú serà al PP, que mor agònicament. El PSC ha de revisar la seva estratègia des que van deixar de manar, i repensar-se a qui representen, al poble català o al PSOE. CIU té un problema, bicefàlia, herència burgesa i votants rics, potser tenen el poder econòmic, però són minoria. 

Que la política, com les persones, canvien. Que hi ha un canvi perquè bàsicament, els que han construït aquest país per acomodar les idees de tots els colors que hi havia el dia que va morir el franquisme, tenen 70 o 80 anys, o crien malves directament. Que els que en tenim trenta, quaranta o cinquanta, hem viscut un món que s'estructurava i ho feia aparentment bé, però estem decebuts. I els que venen darrera, els joves, els nous votants, tenen una realitat i unes idees i un món totalment diferents al que nosaltres teníem. Tot el que ens fa gràcia quan mirem enrere, allò de tenir un sol canal i veure'l en blanc i negre, els telèfons de baquelita, els discos de vinil del Parchís o dels Beattles, tot això és part d'una història que ja no existeix, i nosaltres o ens agafem al tren que va endavant, o ens quedarem a l'andana, amb un pam de nas.

El poble s'alça, costa perquè el poble és gran i pesat; és dièsel. Una gran maquinària que s'engega a poc a poc, però s'engega, i sembla que no té aturador.

Visca la democràcia, cívica, ciutadana i lliure!