La Bíblia espanyola

El portaveu del PP de Madrid diu que Podemos és un perill per la democràcia. Que viuen més còmodes en la transició que en els temps actuals, i que volen estripar la constitució, que és el que ha fet possible l’Espanya actual i ha permès superar les diferències entre comunitats enfrontades.

Bé, no se com començar a desmuntar aquesta frase, sentència sumària sobre Podemos per part d’un senyor que pertany al partit que pertany. Intentaré ser objectiu i fugiré de lectures catalanistes o independentistes que sabeu que tinc. Només m’ho miraré per la perversió que te la declaració en sí mateixa.

Podemos és un perill per la democràcia. Tot partit polític (demòcrata) que viu de governar o ser l’oposició dominant de sempre i pensant que serà per sempre, veurà un perill en tot allò que l’amenaci, això és de calaix. Per tant, quan diu que és un perill ho diu per si mateix, no per el país. El país pot tornar a votar i decidir que Podemos no agrada i s’ha acabat la pel·lícula. Però i si no? Si Podemos agrada, i l’oposició ja no és el PP o el PSOE sinó Ciudadanos o uns altres, el seu món, el del PP concretament, s’enfonsa? Se’ls acaba el pastís. I potser no han vist mai tant a prop el color del plat de sota, per dir-ho suaument.

Viuen més còmodes en la transició, és com dir que estan atrapats en el temps. La transició és un espai temporal molt curt, entre una cosa i una altra. La nostra, que sempre s’ha posat d’exemple per civilitzada i pacífica, potser resultarà ser com el sistema financer espanyol, i en comptes d’exemple en positiu serà un fiasco de proporcions catastròfiques. Viure en la transició és viure en una època pre-constitucional i post-franquista en que en un costat començaven a fer les maletes i enterrar expedients mentre a l’altre començaven a veure la possibilitat real de agafar les regnes del país. Llavors es va escriure la “Sagrada Bíblia”, ai, vull dir la Constitució. Que és un seguit de lleis, normes i acotacions que segons el portaveu han permès arribar on som i portar a Espanya als temps moderns i avançats d’ara. Torno a dir: bé, parlem-ne. La constitució ha permès d’entrada, que els implicats en tortures, governs foscos, repressió ciutadana, assassinats polítics i demés bestieses, quedessin impunes, i es filtressin entre la població, amb les maletes plenes i les pensions assegurades. També va permetre no parlar de res i tirar endavant apedaçant un país trencat per quaranta anys de dictadura. Dictadura que, gràcies a la constitució no va ser mai denunciada y condemnada, i segueix el senyor Franco descansant en una tomba envoltat dels cossos dels esclaus que la van construïr. Per tant, la cosntitució sí que ha estat bona, per maquillar i tirar endavant sense mirar enrere, sí. Com si en una família, després d’un fet greu entre pares i fills, en comptes de tractar-ho, parlar-ne, buscar detonants i conseqüències, decideixen anar a dormir, no parlar més del tema i seguir endavant. Segur que amb els anys, sortiran les butllofes del dolor que s’ha amagat sota l’estora. La constitució ha estat una bona eina? Suposo que de tireta per amagar el tall sí, però la ferida era profunda i no es va suturar mai. La constitució va ser escrita per gent gran que havia viscut la dictadura des de diversos punts de vista, cert, però gran i acomodada. Sobre aquesta base, s’ha construït un país que en quasi quaranta anys més no ha variat i ha seguit governada per hereus directes de persones que van governar durant el Franquisme, i que van ser oposició en el mateix període. Per tant, podem dir que sumant els temps, durant quasi vuitanta anys in-interrompudament, en aquest país ens governin els mateixos dos colors, bipolaritzant i monopolitzant tant el poder com la oposició.

Resumint, la constitució no és la Bíblia. Ni tant sols la Bíblia és la Bíblia. I faríem santament en aquest país, començar per estripar-la i redactar-la de nou i reeditar les negociacions serioses i realistes de les comunitats/països/nacions que conformen l’estat. Tot això, se que és difícil, difícil des del punt de vista del senyor de la primera opinió. Però com he sentit darrerament a resultes de les eleccions, les noves generacions estan bastant fartes de sentir històries estranyes i viure sota unes normes que es van començar a assentar fa vuitanta anys i es van refermar en fa quaranta.

Finalment, recordem que no només hi ha un procés català en marxa. Hi ha un procés que s’ha silenciat al País Basc, hi ha un atac a les llengües que no són la castellana, hi ha un atac a la cultura que no és la dels Toros i tot plegat només demostra que, en aquest país hi ha molts, molts i molts caps solts.

La ferida supura encara, la tireta està humida i cal, treure-la, netejar, suturar i deixar que s’eixugui amb el sol, que és el que més bé va per les ferides obertes. Llum i desinfecció, si us plau.