Dol a Santpedor

Ja he escrit abans sobre la mort d'algun conegut, o algun ésser estimat. És dur afrontar-la vingui com vingui, previnguda o sobtadament. És dur per les persones que queden darrera, pels parents, amics, companys de feina. 

Avui, escric un record curt per una parella que no conec, un pare i una mare que van morir ahir, tràgicament a la carretera. Pares d'un noiet de set anys, que va a l'escola del meu fill gran. Un noiet que, per desgràcia, va marxar al col·legi al matí i a la tarda ja no va tornar a veure els seus pares. No intento ni posar-me a la seva pell. No tinc paraules.

Hi ha consol per això?

Suposo que no és ni el primer ni l'últim cop que passarà, aquí o a l'altra punta del món. I pensar que és més comú del que sembla no ho fa més fàcil. Jo no se ben bé qui són. No se si els he vist algun dia, si han entrat mai a fer un cafè al bar algun cop, si me'ls he creuat mai pel carrer o si conec el noiet de vista o de fer-lo riure alguna vegada venent-li xuxes. Ara mateix, em preparo per anar a l'escola per retre un homenatge a la família i un últim adéu a dues persones que no se qui són, encara. Però la desgràcia és la mateixa, i només penso en un nen a qui la vida, li ha donat un cop duríssim. Un cop sense raó ni gràcia. 

Quina merda. 

Espero que en Jordi i l'Adriana descansin en pau. 

Em sap tant greu pel pobre infant. Ànims? Tira endavant? No sabria pas que dir-li si me'l trobés. 

Que dura és la vida, a vegades.

Bona tarda.