Pensament Educatiu
Donades les tendències educatives
que hi ha avui en dia, i sense voler posar-ne cap per sobre les altres, tenim
un debat obert molt interessant que val la pena. Parlem del futur del nostre
país, dels futurs homes i dones que conduiran el món, possiblement en unes
condicions dures, en qüestió de recursos naturals i equilibri social al
planeta. Aquests futurs governants, científics, metges, economistes, enginyers,
constructors, banquers, informàtics, paletes, cuiners, mestres, entrenadors,
bombers, policies i etcètera, etcètera, s’han de formar en un sistema que està,
per dir-ho d’alguna manera, trencat. Els nostres fills estudien en un banc de
proves constant. Educar no pot ser canviant com les marees per cada partit polític de torn i d'ideologia diversa, ha de ser una cosa
estudiada, pensada, meditada -no cal dir que per professionals de l'educació!-.
El sistema està trencat com una
joguina de corda ho està en un món tecnològic avançat: la podem arreglar,
però si la deixem amb les seves de molles i engranatges, quedarà oblidada i
obsoleta en una prestatgeria, només per a nostàlgics. El sistema educatiu
general ha de canviar, i no ho dic d’una manera retòrica per parlar d’alguna
cosa. Canviar en majúscules, mutar, evolucionar, adaptar-se. Com tot en aquest
món rodó i blavós, que s’adapta o desapareix.
Referències al passat
Abans, tothom no estudiava, i els
que ho feien arribaven a unes quotes pre-establertes; per exemple: els que valien
seguien i els que no a treballar o, el que val a BUP i el que no, a FP! Sentències així garantien la continuïtat de l’equilibri. Hi havia feina pels que
no valien que estava per sota, econòmica i socialment, de les feines que es
reservaven als que seguien el camí. La disciplina regnant, era acceptada des de
les famílies fins a la política. Abans, el que era políticament correcte ara és
una aberració educativa. Picar, castigar, vilipendiar, erosionar i torturar
eren les armes de l’educació. Sí, no us poseu les mans al cap, no he dit res
que no fos. Aquestes cinc paraules eren les eines bàsiques per mantenir el
nivell d’atenció necessari per a un nen, a casa, a l’escola i a la societat,
tots a una: “La letra con sangre entra!”
La por mantenia la atenció, el respecte i les notes on havien de ser. El terror
dels grans imbuït des de ben petits al cos dels infants, per assegurar que
creixien rectes, sense torçar-se; i si es torçaven, bé doncs, no servien. Era,
a ulls pedagògics avançats, una manera bàrbara d’educar, però reconec que era
efectiva. Des que comença l’educació a mans de l’església, fins que s’escampa
fora dels seus àmbits, mentre ha durat l’equilibri disciplinari i la cadena de
valors s’ha mantingut ferma, el sistema ha estat vàlid. Bàrbar, però vàlid.
Certament la lletra entrava, amb sang o amb la por a que la fessin sortir.
El present, un mirall del passat
o una finestra a un futur nou?
Com deia al principi, tot això ha
canviat. A millor espero, desitjo. La disciplina militar, l’ordre dictatorial,
la veritat irrefutable i única, les aules magistrals, la paraula llei del
docent i les bufetades “educatives” a l’escola i a casa, han deixat pas al treball
de les emocions, a buscar felicitat de l’alumne per despertar les ganes
d’aprendre, al treball en equip, als projectes globals, al respecte a les fases
maduratives, a la atenció a la diversitat, a la no discriminació per color,
raça o nivell intel·lectual; podríem dir, agosaradament, que l’educació abans
era disciplina i conceptes dogmàtics, i ara és emoció i coneixement. Respectant
totes les distàncies.
I tot això que ha canviat -que
està canviant vaja-, xoca frontalment amb la disposició que tenim de les coses,
de la vida, de l’ordre establert. El sistema educatiu a l’antiga, és en molts
llocs/centres vigent encara. Les escoles innovadores generen una gran esperança
de canvi, però sovint s’estavellen amb els currículums marcats per les antigues
ordenances. Les multinacionals, – grans empreses que governen el món a l’ombra-,
necessiten una gran massa de gent “que no serveixi” per a fer valer el seu
poder, i que els seus guanys no disminueixin. Alguns països moderns basen la
seva política en la intel·ligència dels seus ciutadans mentre que els països més
arcaics, basen la seva política en mantenir l’analfabetisme per mantenir
l’ordre de les coses, oferint l’opi al poble i garantir-se els vots i el poder.
La ignorància fa la felicitat, la felicitat fa que la gent es relaxi i quan un
està relaxat és més fàcil que el manipulin.
La revolució dels nostres temps
passa per mirar l’educació des de punts de vista diferents, que potser mai
havíem contemplat.
Canviar per seguir endavant
Jo mateix dubtava molt de les
noves metodologies. En dubtava perquè soc dels que creia que l’escola catalana
estava bé com estava, que era avançada; tot un pensament conservador. Però hi ha certeses que
m’estan fent canviar la manera de pensar, poc a poc. Certeses que veig en mi
mateix, observant l’educació que he rebut i la que reben els meus fills. Però
encara més en la diferència que hi ha entre mètodes que els meus propis fills
estan rebent, en diferents institucions educatives. És quan llavors, llegeixo,
m’informo, escolto, comparo i veig; hi veig clarament.
Hem de ser conscients que els infants
necessiten viure cada una de les fases de la vida que els toquen, amb les
imposicions mínimes de les fases següents que els tocaran. És a dir, per
exemple: si un nen xic no te la capacitat de pensar en abstracte, no se li
poden imposar les normes i disciplines abstractes que fem servir els adults,
perquè com que no les entén, les hem de fer entrar a la força i sovint a
disgust de la criatura, ergo, vulnerem la seva capacitat i forcem a la criatura
a créixer en un sentit erroni, amb unes senyals equivocades. Val a dir, que
molts seguidors de l’antiga escola i partidaris d’aplicar la disciplina i
l’ordre –entès disciplina i ordre com ordeno i mando-, creuen que és a base
d’aguantar i suportar el patiment de l’infant, que l’infant s’adapta i aprèn.
Aquí és on el pensament disciplinari falla, perquè la paraula correcte no és
“aprenentatge”, és adaptació; els nens s’adapten a tot, són dòcils,
moldejables, i com quan treballem els metalls nobles, a cops, acaben agafant la
forma que volem els grans. Però això no és educar, és maltractar. Doncs també
aprenen els nens quan se’ls maltracta, s'adapten als cops i els "encaixen amb amor", i no diem que maltractar sigui bo, al
capdavall, acaben en un tant per cent elevat essent maltractadors, d’una manera
o d’una altra.
Si ensenyem amb violència, ens tornaran violència; és hora de trencar
el cercle!
Si volem una societat madura i
que s’allunyi de la violència, l’hem de fer créixer lluny de la violència i
deixa que maduri al ritme natural, i moltes de les noves pedagogies i
metodologies educatives lliguen els coneixements a les capacitats dels nens, en
cada edat i estat maduratiu, i no pas als lligams de l’any en que es neix o del
currículum preestablert en una universitat o en una altra; el que s’aprèn amb
consciència del que s’aprèn, i amb la llibertat real d’aprendre-ho, és un
aprenentatge natural i complert. Moltes
de les tècniques, conceptes i capacitats que tenim els adults les hem hagut
d’aprendre amb esforç, suor i llàgrimes, i gran part d’aquest coneixement
assolit així, no ens fa ni més feliços ni més útils.
En aquest país nostre, hi ha
coses que les hem començat bé, entenent la maduració emocional i capaç dels
infants com una cosa important, però hem acabat malament l’experiment,
unificant criteris per a tothom just en el final del procés de maduració
individual.
M’explico: l’educació obligatòria
comença a primer de primària. Per tant, és obvi pensar que, si hi ha pares que
tenen els seus infants a casa, gaudint de la vida en família i sense cap
obligació de preparar-los per a l’escola, lo més normal és que tot el procés
escolar comenci a primer de primària, oi? I llavors, per què a les llars
d’infants i a les escoles -on els nens van de manera lliure, no
obligatòria, fins als sis anys-, hi ha
un currículum encobert en el que s’assoleixen unes competències que els que
venen de fora no tindran? No converteix el que “no és obligatori” en una “obligació
encoberta” si no vols que els teus nens es quedin enrere? Convertim en “pàries”
forçats als que segueixen un ordre més natural per sobre dels que, per
obligació o força major, van a l’escola des dels zero anys! Estigmatitzem la
criança lliure, en comptes d’unificar criteris i ser creatius i oberts de mires!
Ara seré una mica dolent: és més fàcil i menys cansat fer “fitxes” i omplir el
calendari escolar llarg i pesat amb elles, que no pas dedicar temps i energia a
jugar, experimentar i aguantar el ritme inesgotable dels infants, cinc hores al
dia, cinc dies la setmana, nou mesos l’any. És dur, ho reconec. Hauria de ser
una feina molt ben remunerada i considerada de les més importants de les que es
fan de manera pública i consensuada. I, les i els professionals que hi
treballen, haurien de rebre formació adequada, i reciclatge constant, i suport
psicològic i pedagògic professional, i gaudir de pressupostos “ilimitats” per
al que calgués –material, personal de suport, descoberta del medi natural,
espais adequats...- No cal que digui res més, s’hauria de destinar més
pressupost en educació que en armament, la casa reial, rescats bancaris...
Els infants haurien de jugar i
fer la vida el més semblant possible al que es fa quan no es te cap mena
d’obligació, fins que, establerta l’edat adequada per començar, estiguin
preparats per assumir l’escola, com a tal. El mètode adequat? El que sigui,
però en el moment just, no abans, no massa tard. “Ment sana in corpore sano”,
cal que fem més esport i cuidem el cos, som a l’era de la imatge, sí. Però també
cal cultivar la ment, i no només a base de coneixements, també de bones i sanes
emocions. Tot el conjunt és important!
El problema de fons
El que em sembla que és el
problema d’aquest país, i de molts més suposo, és que es veu la infància com
una etapa més, per aprofitar comercialment i que acaba amb l’adolescència, aquella fase tant desagradable de
contesta i descontrol. I s’obliden sovint que abans de ser adolescents els nens
i nenes han de ser persones felices i ben fonamentades, per arribar a
rebotar-se contra tot, com ha de ser, amb el cap ben posat i una estructura
forta. Per fer un símil senzill i que exemplifica el que es pensa en aquest
país sobre l’educació infantil, anirem a parar a la crisi i la sortida d’ella.
Quan molts economistes prestigiosos creuen que s’ha de mirar quines són les
causes reals de la caiguda de l’economia, i canviar els pilars de la mateixa
perquè es refloti amb més poder estructural, els successius governs s’esforcen
en treure pit ensenyant que el turisme i la construcció tornen a pujar i que això
ja està fet. És a dir, no es canvia res, no es revisa res, es torna a potenciar
allò que ens va ensorrar, deixant un país des-industrialitzat en mans dels
bancs, les constructores i els holdings hotelers que tenen a les seves mans els
adinerats visitants exteriors. Un país que no te uns bons fonaments, tornarà a
caure en una i dues, i tres crisis més; sens dubte. Un país que no creu en la
bona i sana formació de la seva canalla, seguirà tenint fracàs escolar,
estudiants desanimats, universitaris a l’atur, carreres súper poblades i una
indústria precària.
Els pilars d’una casa han d’estar
ben fets. Els pilars d’una persona també. Els pilars d’un país, són les seves
persones. I les persones, totes, passen per ser infants primer.
Pensem-hi una mica.
Bon dia!
