Professionals de l'educació, segona part. I l'educació, què?

Pensament Educatiu

Donades les tendències educatives que hi ha avui en dia, i sense voler posar-ne cap per sobre les altres, tenim un debat obert molt interessant que val la pena. Parlem del futur del nostre país, dels futurs homes i dones que conduiran el món, possiblement en unes condicions dures, en qüestió de recursos naturals i equilibri social al planeta. Aquests futurs governants, científics, metges, economistes, enginyers, constructors, banquers, informàtics, paletes, cuiners, mestres, entrenadors, bombers, policies i etcètera, etcètera, s’han de formar en un sistema que està, per dir-ho d’alguna manera, trencat. Els nostres fills estudien en un banc de proves constant. Educar no pot ser canviant com les marees per cada partit polític de torn i d'ideologia diversa, ha de ser una cosa estudiada, pensada, meditada -no cal dir que per professionals de l'educació!-.

El sistema està trencat com una joguina de corda ho està en un món tecnològic avançat: la podem arreglar, però si la deixem amb les seves de molles i engranatges, quedarà oblidada i obsoleta en una prestatgeria, només per a nostàlgics. El sistema educatiu general ha de canviar, i no ho dic d’una manera retòrica per parlar d’alguna cosa. Canviar en majúscules, mutar, evolucionar, adaptar-se. Com tot en aquest món rodó i blavós, que s’adapta o desapareix.

Referències al passat

Abans, tothom no estudiava, i els que ho feien arribaven a unes quotes pre-establertes; per exemple: els que valien seguien i els que no a treballar o, el que val a BUP i el que no, a FP! Sentències així garantien la continuïtat de l’equilibri. Hi havia feina pels que no valien que estava per sota, econòmica i socialment, de les feines que es reservaven als que seguien el camí. La disciplina regnant, era acceptada des de les famílies fins a la política. Abans, el que era políticament correcte ara és una aberració educativa. Picar, castigar, vilipendiar, erosionar i torturar eren les armes de l’educació. Sí, no us poseu les mans al cap, no he dit res que no fos. Aquestes cinc paraules eren les eines bàsiques per mantenir el nivell d’atenció necessari per a un nen, a casa, a l’escola i a la societat, tots a una: “La letra con sangre entra!” La por mantenia la atenció, el respecte i les notes on havien de ser. El terror dels grans imbuït des de ben petits al cos dels infants, per assegurar que creixien rectes, sense torçar-se; i si es torçaven, bé doncs, no servien. Era, a ulls pedagògics avançats, una manera bàrbara d’educar, però reconec que era efectiva. Des que comença l’educació a mans de l’església, fins que s’escampa fora dels seus àmbits, mentre ha durat l’equilibri disciplinari i la cadena de valors s’ha mantingut ferma, el sistema ha estat vàlid. Bàrbar, però vàlid. Certament la lletra entrava, amb sang o amb la por a que la fessin sortir.

El present, un mirall del passat o una finestra a un futur nou?

Com deia al principi, tot això ha canviat. A millor espero, desitjo. La disciplina militar, l’ordre dictatorial, la veritat irrefutable i única, les aules magistrals, la paraula llei del docent i les bufetades “educatives” a l’escola i a casa, han deixat pas al treball de les emocions, a buscar felicitat de l’alumne per despertar les ganes d’aprendre, al treball en equip, als projectes globals, al respecte a les fases maduratives, a la atenció a la diversitat, a la no discriminació per color, raça o nivell intel·lectual; podríem dir, agosaradament, que l’educació abans era disciplina i conceptes dogmàtics, i ara és emoció i coneixement. Respectant totes les distàncies.

I tot això que ha canviat -que està canviant vaja-, xoca frontalment amb la disposició que tenim de les coses, de la vida, de l’ordre establert. El sistema educatiu a l’antiga, és en molts llocs/centres vigent encara. Les escoles innovadores generen una gran esperança de canvi, però sovint s’estavellen amb els currículums marcats per les antigues ordenances. Les multinacionals, – grans empreses que governen el món a l’ombra-, necessiten una gran massa de gent “que no serveixi” per a fer valer el seu poder, i que els seus guanys no disminueixin. Alguns països moderns basen la seva política en la intel·ligència dels seus ciutadans mentre que els països més arcaics, basen la seva política en mantenir l’analfabetisme per mantenir l’ordre de les coses, oferint l’opi al poble i garantir-se els vots i el poder. La ignorància fa la felicitat, la felicitat fa que la gent es relaxi i quan un està relaxat és més fàcil que el manipulin.

La revolució dels nostres temps passa per mirar l’educació des de punts de vista diferents, que potser mai havíem contemplat.

Canviar per seguir endavant

Jo mateix dubtava molt de les noves metodologies. En dubtava perquè soc dels que creia que l’escola catalana estava bé com estava, que era avançada; tot un pensament conservador. Però hi ha certeses que m’estan fent canviar la manera de pensar, poc a poc. Certeses que veig en mi mateix, observant l’educació que he rebut i la que reben els meus fills. Però encara més en la diferència que hi ha entre mètodes que els meus propis fills estan rebent, en diferents institucions educatives. És quan llavors, llegeixo, m’informo, escolto, comparo i veig; hi veig clarament.

Hem de ser conscients que els infants necessiten viure cada una de les fases de la vida que els toquen, amb les imposicions mínimes de les fases següents que els tocaran. És a dir, per exemple: si un nen xic no te la capacitat de pensar en abstracte, no se li poden imposar les normes i disciplines abstractes que fem servir els adults, perquè com que no les entén, les hem de fer entrar a la força i sovint a disgust de la criatura, ergo, vulnerem la seva capacitat i forcem a la criatura a créixer en un sentit erroni, amb unes senyals equivocades. Val a dir, que molts seguidors de l’antiga escola i partidaris d’aplicar la disciplina i l’ordre –entès disciplina i ordre com ordeno i mando-, creuen que és a base d’aguantar i suportar el patiment de l’infant, que l’infant s’adapta i aprèn. Aquí és on el pensament disciplinari falla, perquè la paraula correcte no és “aprenentatge”, és adaptació; els nens s’adapten a tot, són dòcils, moldejables, i com quan treballem els metalls nobles, a cops, acaben agafant la forma que volem els grans. Però això no és educar, és maltractar. Doncs també aprenen els nens quan se’ls maltracta, s'adapten als cops i els "encaixen amb amor", i no diem que maltractar sigui bo, al capdavall, acaben en un tant per cent elevat essent maltractadors, d’una manera o d’una altra.

Si ensenyem amb violència, ens tornaran violència; és hora de trencar el cercle!

Si volem una societat madura i que s’allunyi de la violència, l’hem de fer créixer lluny de la violència i deixa que maduri al ritme natural, i moltes de les noves pedagogies i metodologies educatives lliguen els coneixements a les capacitats dels nens, en cada edat i estat maduratiu, i no pas als lligams de l’any en que es neix o del currículum preestablert en una universitat o en una altra; el que s’aprèn amb consciència del que s’aprèn, i amb la llibertat real d’aprendre-ho, és un aprenentatge natural i complert.  Moltes de les tècniques, conceptes i capacitats que tenim els adults les hem hagut d’aprendre amb esforç, suor i llàgrimes, i gran part d’aquest coneixement assolit així, no ens fa ni més feliços ni més útils.

En aquest país nostre, hi ha coses que les hem començat bé, entenent la maduració emocional i capaç dels infants com una cosa important, però hem acabat malament l’experiment, unificant criteris per a tothom just en el final del procés de maduració individual.

M’explico: l’educació obligatòria comença a primer de primària. Per tant, és obvi pensar que, si hi ha pares que tenen els seus infants a casa, gaudint de la vida en família i sense cap obligació de preparar-los per a l’escola, lo més normal és que tot el procés escolar comenci a primer de primària, oi? I llavors, per què a les llars d’infants i a les escoles -on els nens van de manera lliure, no obligatòria,  fins als sis anys-, hi ha un currículum encobert en el que s’assoleixen unes competències que els que venen de fora no tindran? No converteix el que “no és obligatori” en una “obligació encoberta” si no vols que els teus nens es quedin enrere? Convertim en “pàries” forçats als que segueixen un ordre més natural per sobre dels que, per obligació o força major, van a l’escola des dels zero anys! Estigmatitzem la criança lliure, en comptes d’unificar criteris i ser creatius i oberts de mires! Ara seré una mica dolent: és més fàcil i menys cansat fer “fitxes” i omplir el calendari escolar llarg i pesat amb elles, que no pas dedicar temps i energia a jugar, experimentar i aguantar el ritme inesgotable dels infants, cinc hores al dia, cinc dies la setmana, nou mesos l’any. És dur, ho reconec. Hauria de ser una feina molt ben remunerada i considerada de les més importants de les que es fan de manera pública i consensuada. I, les i els professionals que hi treballen, haurien de rebre formació adequada, i reciclatge constant, i suport psicològic i pedagògic professional, i gaudir de pressupostos “ilimitats” per al que calgués –material, personal de suport, descoberta del medi natural, espais adequats...- No cal que digui res més, s’hauria de destinar més pressupost en educació que en armament, la casa reial, rescats bancaris...

Els infants haurien de jugar i fer la vida el més semblant possible al que es fa quan no es te cap mena d’obligació, fins que, establerta l’edat adequada per començar, estiguin preparats per assumir l’escola, com a tal. El mètode adequat? El que sigui, però en el moment just, no abans, no massa tard. “Ment sana in corpore sano”, cal que fem més esport i cuidem el cos, som a l’era de la imatge, sí. Però també cal cultivar la ment, i no només a base de coneixements, també de bones i sanes emocions. Tot el conjunt és important!

El problema de fons

El que em sembla que és el problema d’aquest país, i de molts més suposo, és que es veu la infància com una etapa més, per aprofitar comercialment i que acaba amb l’adolescència, aquella fase tant desagradable de contesta i descontrol. I s’obliden sovint que abans de ser adolescents els nens i nenes han de ser persones felices i ben fonamentades, per arribar a rebotar-se contra tot, com ha de ser, amb el cap ben posat i una estructura forta. Per fer un símil senzill i que exemplifica el que es pensa en aquest país sobre l’educació infantil, anirem a parar a la crisi i la sortida d’ella. Quan molts economistes prestigiosos creuen que s’ha de mirar quines són les causes reals de la caiguda de l’economia, i canviar els pilars de la mateixa perquè es refloti amb més poder estructural, els successius governs s’esforcen en treure pit ensenyant que el turisme i la construcció tornen a pujar i que això ja està fet. És a dir, no es canvia res, no es revisa res, es torna a potenciar allò que ens va ensorrar, deixant un país des-industrialitzat en mans dels bancs, les constructores i els holdings hotelers que tenen a les seves mans els adinerats visitants exteriors. Un país que no te uns bons fonaments, tornarà a caure en una i dues, i tres crisis més; sens dubte. Un país que no creu en la bona i sana formació de la seva canalla, seguirà tenint fracàs escolar, estudiants desanimats, universitaris a l’atur, carreres súper poblades i una indústria precària.

Els pilars d’una casa han d’estar ben fets. Els pilars d’una persona també. Els pilars d’un país, són les seves persones. I les persones, totes, passen per ser infants primer.

Pensem-hi una mica. 

Bon dia!