Cocu

Vas néixer gos, et vas convertir en cabra i acabaràs els teus dies com un peluix gegant. Els acabaràs dèbil i tocat per una malaltia que no esperàvem, i no tant vell com esperàvem veure’t marxar, però estaràs acompanyat com mai, per dos nens que han après el significat de tenir-te a la vora, i dues persones que t’han estimat com a gos, un animal amb tots els ets i uts, i com a ésser viu amb personalitat, caràcter, carisma, fortalesa i sobretot, vitalitat. Et vaig recollir a Barcelona abans del que tocava, perquè els que et tenien van decidir que ja eres prou gran i prenies el menjar als teus germans. Vas créixer envoltat de camps i d’espai lliure, a la gran mansió de la Llissach, envoltat de nens i nenes tot el dia i amb la solitud tranquil·la del poble durant les llargues nits, corrent i saltant pels patis. Et vas fer fort campant per les muntanyes del voltant, i coneixent-les millor que jo mateix, t’has recorregut mig Bages grimpant i saltant com una cabra boja; has empaitat senglars, conills, gats, llebres i vaques, i m’han renyat uns quants pagesos per això. No recordes les passejades amb el Dani, però segur que a ell el lleparies de dalt a baix si te’l trobessis davant. Amb tu, vam conèixer l’Ester i el Hiro, i des de llavors junts, nosaltres hem creat una família meravellosa i vosaltres heu viscut un idil·li de mascles com no n’he vist d’altre. Més de sis llargs anys de brega, joc, corredisses i llepades. El Hiro, ha curat la lesió a la pota operada de xic, seguint-te a tu saltant pels marges, i inseparables, heu arribat al dia d’avui, avui que t’hem hagut de separar del teu germanastre pelut. No vull que marxis, ningú a casa volem que ho facis. Ens omples un forat que sense saber teníem buit, i només per veure els nens riure tant feliços val la pena allargar-te la vida tant com podem... però sabem que potser no podrà ser. Que el que tens és incurable i no hi podem fer res si el teu cos no vol lluitar. No vull que marxis, però et miro, i amb aquests ulls ametllats tant bonics, i aquestes selles tant expressives, veig una pena llunyana que em vol dir alguna cosa. No vull pensar-hi, però et miro i et veig patir. Et veig tant diferent de com solies ser... Ja no corres, no saltes, no fas petons als morros només entrar per la porta. Vaja, trobo a faltar que m'assaltis quan em veus. Quines coses, tots aquests anys intentant que no ho fessis, i ara ho enyoro. 

Diuen, que els gossos no tenen ànima; vaja, diuen que els animals en general no tenen ànima, i ho diuen tots aquests que asseguren que ells si que en tenen, perquè són criatures divines i tocades per la creació per manar i dirigir i anar cap al cel. Fa poc vaig sentir unes paraules que parlaven de l’ànima com un munt de processos d’aprenentatge i d’intercanvi d’experiències, reaccions químiques dins el cervell que fan que s’acumuli un “quelcom” que es relaciona amb el seu entorn i deixa petjada; l’ànima és allò que ens fa especials als homes i dones, o és molt més que tot plegat? En Cocu és només un gos. I com tots els gossos que conec i no conec, la connexió amb mi, amb l’Ester i amb els nens és total, plena, màgica i mística. Ell, malgrat la vida que ha tingut, que no ha estat fàcil, no ens ha fallat mai. El Cocu no té ànima? Jo crec que sí, tanta com l'Ester, els meus fills o jo mateix. Una ànima gran i bondadosa i carregada d’experiències que marxarà i deixarà un petit forat. Un forat que potser omplirem amb l’energia sobrera del Hiro, que es trobarà molt sol ara. Un forat que amb el temps, com passa amb totes les pèrdues importants, omplirem amb el record del que vas significar, el que ens vas aportar, el que vas fer, i els molts vídeos i fotos que t’immortalitzaran per sempre.

Només ets un gosset. El nostre gosset. El nostre Cocu. Encara hi ets, però ja ho se ara, que et trobarem a faltar. Cocu, una abraçada molt forta, i una manyaga a les orelles. Lluita tant com puguis! 

El teu company, que t'estima, 6Q.