Company fidel

No relataré res de nou, ni crec que em puguis entendre si mai has tingut un gos com a company. Dic company, no dic mascota; ho dic sincerament. El Cocu és un company de vida que va venir amb mi a casa i amb ell vaig viure, sol, un temps de dura adaptació a un lloc nou i desconegut. Amb ell hem fet caminades inacabables, hem vist sortir el sol i dibuixar paisatges d’hivern preciosos i l’hem vist pondre’s en capvespres ennuvolats. Hem fet molts quilòmetres en el cotxe, primer amb l’Ibiza i després amb el C4. M’acompanyava a córrer per la muntanya quan entrenava i jo l’acompanyava a ell en les seves escapades nocturnes. Va ser un gran company de viatge en solitari i per sort, vam trobar amics que fins avui han fet el mateix camí. Ara és el company de l’Ester i dels nens també. Es barallen per portar-lo a passejar, per abraçar-li la peluda testa, o agafar-li les orelles toves i suaus. El Cocu i el Hiro són els nostres gossets, ells ens van triar, perquè nosaltres no els vam triar a ells; nosaltres som els seus homes, ni amos, ni posseïdors; companys, amics d’espècies diferents. Mai ha après a parlar, però entén perfectament cada una de les paraules que li dirigeixo, i segur que guarda com un tresor totes les converses que hem tingut, i potser no ha acabat d’entendre. Jo no parlo el seu idioma, però li miro els ulls i entenc el que em vol dir: vull córrer, deixa’m anar!; vull seure, estic cansat; tinc set, tinc gana... vull jugar, et deixes?

Compartim la vida amb persones, sovint, constantment. Les persones ens acompanyen, ens parlen, ens estimen, ens odien, ens insulten, ens afalaguen, ens renyen, ens humilien, ens abracen, ens petonegen, ens piquen. Les persones ens “tenen” i ens deixen anar, ens estimen i ens abandonen. Les persones confien i ens traeixen... Si tens la sort de compartir la vida amb un animal, un animal tant poderós, generós, sincer, fidel, i noble com pot ser un gos, per exemple, tens la sort de descobrir que en els seus ulls, des del primer dia fins el darrer, sempre hi tindràs el mateix company que vas descobrir, quan era petit i et mossegava les samarretes. Si tens la sort de compartir un tros de vida amb un amic així, has tingut la joia de tenir un dels regals més grans que ens pot fer la natura. No ho oblidis.

No tenim bones notícies. Semblava que sí, però no. Dues setmanes dures de lluita, de sacrifici familiar i d’alegria continguda en veure que es recuperava. Els últims dies seran els millors, sens dubte. Em venen al cap tantes i tantes coses que hem fet plegats, sols i en comnpanyia, i no recordo cap moment, cap, que em fes nosa que hi fos. Qui pogués dir el mateix de moltes persones que se’n creuen per la vida...

Bé, ja he dit al principi que no diria res de l’altre dijous, els que em comprenen o s’hi poden veure reflectits, segur que respecten cada una de les llàgrimes que he besat avui, quan m’han dit que malgrat millorar, el pronòstic no és gens bo.

Cocu, tenim un cap de setmana, potser alguns dies més.

No et estarà sol.