Professionals de l'educació

No m’interpreteu malament, ja ho aviso abans de començar: això no és una crítica a l'escola actual dels meus fills, ni és un menys preu a qualsevol altre centre educatiu que us pugui venir al cap. És una opinió de pare, de marit de mestra, d'ex treballador escolar, i d'educador en el lleure amb una experiència llarga en el món educatiu.

Fa uns quants anys que vaig començar en això de tractar canalla i des de llavors, he intentat aprendre i ensenyar tant com he pogut, a infants, joves, i monitors. Després he treballat de monitor, d’educador, de responsable de menjadors, de cuiner d'escola; fins i tot ho he compaginat entrenant equips de futbol de juvenils, benjamins, alevins i infantils. Vaja, no puc dir que hagi fet de tot, i ni tant sols que ho hagi fet bé, jo no em jutjaré. El que sí que puc dir és que he vist món, i maneres de fer, i mètodes educatius diferents, diversos, bons i dolents. I el resum que en trec és que, si tornés a posar-m'hi, canviaria la majoria de coses que vaig fer, perquè segurament em faltava molta experiència.

Quan vaig fer de profe d'anglès a diverses llars d'infants de Barcelona, durant quatre anys, vaig veure l'interior d'un món que, a priori, ens passa desapercebut. Molts -i m'hi incloc-, pensem (pensava), que el món de la llar d'infants és un món menor, sense importància. Per això abans de la normalització lingüística l'anomenaven Guarderia, és a dir, lloc on es guarden infants. Un armari amb gent i joguines. Que s'hi pot fer? Anglès perquè no perdin el temps, treballar els colors, animalons, la família, els oficis i poca cosa més; jugar i jugar; àlbums!; un món bàsicament de dones, portat per dones i de "poca transcendència", com tot el que fan les dones. No? Això és el que pensen la majoria d'homes del planeta, no ens enganyem. Per això estava regulat com estava, i hi havia la precarietat laboral que hi havia. Això ha canviat, i està canviant, poc a poc. Cada cop més, en aquest país anem descobrint que l'educació entre els zero i els tres anys no és només important i necessària fer-la bé, sinó que a més és vital. I que una mala educació pot esguerrar la vida d'una persona, així de simple. Que els traumes infantils en aquestes edats no es recorden però queden les cicatrius allà, i que sense un record tangible és molt difícil superar res.

Ho intentaré explicar: el nostre cervell, com tot el nostre ser quan naixem, no està format del tot. Els éssers humans som els mamífers que naixem més inacabats, i durant els nou mesos següents al naixement, encara depenem absolutament de la mare en tot i per tot, i es considera que és com si realment encara estiguéssim dins la panxa (una qüestió merament física d’impossibilitat de les mares a parir un nadó més gran i format ens haurien extingit com a espècie). Es pot dir que en realitat un nen no te nou mesos, en realitat en te divuit ja, o girant l’argument, a partir dels nou començaria de zero i que l’embaràs dura divuit mesos, nou dins i nou fora –per al nadó, no hi ha pràcticament diferència-. Per tant, ja tenim uns mesos –depenent de la baixa en aquest país, de dos a quatre mesos de mitjana- en que el nadó, sovint s’enfronta a unes condicions i situacions de vida que mai hauria de patir. Imagineu doncs el que pot marcar la vida d’un infant estant lluny de sa mare (o de son pare almenys), en un entorn escolar i en “males condicions”: ràtios altes per manca de pressupost, falta d’atenció amorosa per excés de companys, massa hores amb activitats estressants, educació inadequada per ventalls grans d’edat a la mateixa aula, etcètera... Després, dels nou mesos en endavant, la criatura comença a desenvolupar-se física i psicològicament a un ritme lent però molt més evident; tot i amb això, fins als tres anys aproximadament no tanca la majoria de lligams neuronals, i és precisament per aquest fet que, dels zero als tres anys els infants no recorden pràcticament res. És pot dir que és materialment impossible fer-ho. Ull! No vol dir que no acumulin coneixement, tot el contrari. És l’etapa de més capacitat d’aprenentatge i gran part del vocabulari que aprenem a la nostra vida l’aprenem aquí! Per això diuen que els nens són com esponges! Però no poden formar records visuals ni fer-ne memòria. Per això es diu que els nens obliden ràpid, no perquè no els interessi el que fan, és que no poden recordar-ho! Persones tant importants que han tingut cura de nosaltres quan anàvem amb bolquers, desapareixen per sempre de la nostra memòria, com si no haguessin existit.

A partir dels tres anys i fins als set, sempre en termes aproximats, el cervell ja comença a memoritzar la realitat que l’envolta en el sistema de memòria que va desenvolupant i millorant amb la maduració. Uns abans i d’altres després, tots comencem a tenir records de certes coses, gestos, músiques, olors, situacions, persones... És a partir dels set anys aproximadament, que el cervell ja està format del tot i ja és capaç de funcionar a ple rendiment, però el que és més curiós és que ja no aprendrem mai tant com el que hem après en aquests primers set anys de vida.

Bestial. Un resum ràpid i intens. Soc un profà, segur que és pot ser més científic i dir-ho de manera més precisa. Jo ho explico perquè s’entengui planerament. Demano disculpes si algun concepte no és correcte del tot.

Dins el cap dels infants, per tant, en l’etapa pre-escolar, tot l’infantil i el primer cicle de primària, aquí a Catalunya i per extensió a Espanya, els nens i nenes es faran qui seran en mans d’aquestes “dones” –majoritàriament-, mal valorades i menys preuades per la societat en general. Les mestres de guarderia i d’educació infantil.

Faig un incís súper ràpid: també hi ha homes, sí. Pocs, tot s’ha de dir. I com que es dediquen a un món reservat “exclusivament” a les dones, estan tant mal valorats com elles.

Dit això, llenço diverses preguntes a l’aire, i com que no soc cap expert, no les respondré. Quina putada, eh? Bé, una vegada vaig tenir un mestre de biologia que em va dir, lo interessant no és resoldre una pregunta, sinó trobar les preguntes que genera cada interrogant. M’explico, no?

Aquest país s’ha plantejat bé que vol ser de gran?

Si hem de tornar a ser un destí turístic per omplir estadis, places de toros, hotels i restaurants, i la majoria treballar a baix cost per servir tot aquest personal, anem bé.

Els mestres i les mestres (sobretot de la etapa pre-escolar i d’infantil), són uns privilegiats que cobren un paston per poques hores de feina i moltes vacances o, són o haurien de ser els professionals més ben pagats i valorats del sistema?

Bé, per servir copes a la disco i posar totxos, tampoc cal ser cap llumenera!

Una educació excessivament disciplinada, no pot fer més mal que bé a tota la canalla que la rep, tenint en compte que el seu cervell no està preparat per rebre cap mena de disciplina?

Home, un trauma o dos tampoc fa tant mal, no? Una bufetada a temps...! El racó de pensar (pensar què?). Tenia un mestre de gimnàs que sempre explicava la història de la bufetada que li va donar a aquell alumne i que anys després li agraïa pel servei que li va fer... Sí, la hòstia que t’ha parit! Als nens, ma dura! Al cap de vall no se’n recorden de la missa la meitat i si són persones insegures, amb dificultats de relació, amb pors i fòbies desconegudes, és perquè van néixer així.

Si hi ha països que valoren la tasca de les professionals i els professionals del sistema educatiu, i configuren una societat que gira entorn del benestar i la salut d’aquest sistema, amb el resultat de tenir una societat més equilibrada, persones més sanes mentalment i el més important potser, ciutadans ben formats i capaços per enriquir el propi teixit humà del país, i famílies molt més ben estructurades i estables: perquè no ho apliquem aquí, sense reserves?

Potser no interessa. Clar, l’analfabetisme és necessari. Si creix el valor intel·lectual d’un país, és molt més difícil enganyar-lo i prendre-li el pel. 

Una mare que gaudeix d’un permís de maternitat de dos anys o més, és més feliç? I un nen que ha gaudit d’una infantesa estable, tranquil·la i amorosa, és menys productiu? Unes escoles públiques per a tothom, amb professionals preparats, amb un sistema educatiu potent, obert, acollidor i conciliat, no són bones coses per a un país? Només lo privat i concertat és lo bo? Les universitats, han de ser per als fills dels rics i els pocs privilegiats que becats o amb sort, pugin accedir-hi? És a dir, tot gira al voltant de lo mateix, sempre?

Diners, diners, diners. Interessos, interessos, interessos.

Impossible, impensable, inacceptable.

Les coses no es poden canviar! La constitució és intocable. Lo més important de tot són els Reis Catòlics, Cervantes, Platero y yo i la història de la democràcia i el paper importantíssim del Rey Don Juan Carlos I...

Un país que no te cura de l’educació dels fills de tots els seus ciutadans, i no destina tots els recursos de que pot disposar per assegurar que fa tot el que pot per tenir les millors escoles del món, i educar els nens i nenes més feliços i preparats del món, no és un bon país. És una merda. (ostres, això sembla la pregunta d’Unió!)

Un país que destina més diners a subvencionar militars que escoles, no és un bon país. És una bona merda.

Un país que no te joves preparats, en recursos i en emocions, és un país malalt i en decadència. I els vells, es moren. I els adults es fan vells. I els joves mouen el món. I si els joves no saben com moure el món, qui mou el món?

Cal que ho capgirem tot, posem en una balança les prioritats que tenim i comencem de nou a definir com volem que sigui la nostra educació, el nostre futur. Deixar de marginar lo públic i sobrevalorar lo privat. Deixar de pensar en prohibir i pensar més en motivar. Buscar les causes i parar de multar-ho tot.

Cal! 

Cal?

Potser no cal.

Al cap de vall, jo que soc un inútil ho tindré negre si pugen generacions més preparades que jo!

Deixem-ho tot com està, millor. Sí.

I si tenim traumes, ja anirem al psicòleg, al psiquiatre, al terapeuta o farem una sessió quàntica, unes constel·lacions o una regressió a la infantesa. També han de treballar aquests professionals, no?