Gotes en blanc i negre

Avui ha plogut una mica aquí al Bages. Per ser justos, ha plogut bastant, sobretot tenint en compte que no plou gens ni mica des de fa un temps. Costa que caigui aigua del cel, i mira que és la cosa més senzilla del món.

Jo recordo quan era petit, que plovia més que ara, molt més. Recordo els dies de pluja, no només com una excepció sinó que era una cosa habitual; era habitual agafar les botes de pluja. I anar a l’escola travessant els clots del barri que s’omplien d’aigua, i en l’època de primaveres i tardors, els llacs que s’hi formaven eren colossals. Hi havia, concretament el pati interior de darrera la llibreria Titània i la guarderia Cim –al meu barri, Sant Martí de Provençals a Barcelona-, que era un erm de sorra que feia un clot al mig i quan era ple, no podies passar pel centre perquè l’aigua et superava les botes.

Era el camí d’anar a l’escola, com ara aquest programa que fan a la televisió. El nostre era un acudit al costat dels que es poden veure pel món, és evident, però era el nostre. Sortíem de casa, al carrer Huelva i no passàvem pel mig de l’illa perquè hi havia ionquis i zones fosques, fèiem una petita volta i o anàvem per la Joimon cap al carrer Treball o caminàvem per darrera, per Cantàbria. El segon obstacle, el més perillós: l’Avinguda Guipúzcoa; abans que l’arreglessin a com és ara la rambla, era un riu de cotxes en dues direccions i un parell de corriols estrets a uns metres de distància perquè els vianants poguéssim aturar-nos amb “seguretat”. Una illa de cases més i venia el camp del Júpiter, per un costat o per un altre. Per la banda de Cantàbria, era un ridícul caminet de sorra de la mida de dos peus junts, sovint minat amb cagarades de gos, i amb els retrovisors dels cotxes que havies d’anar esquivant a un costat i la paret rugosa de l’estadi a l’altre. I llestos. Final de trajecte, La Caixa.

No el banc, tot i que sí, era l’escola de la fundació de la Caixa, la única que tenia a Barcelona. Si viatjàvem acompanyats dels pares, es quedaven a la reixa de l’escalinata, i nosaltres baixàvem corrents, o caminant, o plorant, o rient i prou. Allà fèiem el dia, i mai més ben dit. Llavors hi anàvem des de les nou a la una, dues hores per dinar –amb trajecte d’anada i tornada-, i tres hores més a la tarda, de tres a sis. No hi havia debat per la sisena hora, en teníem set! Set interminables hores de rigorosa EGB, asseguts en els pupitres de dos, enganxats literalment al company de classe per a tota l’eternitat del dia. Allò sí que era anar al cole, no com ara. Classes magistrals, copies de cinc centes a mil línies de “no llegaré tarde al colègio” o “no levantaré la voz en clase”; qualsevol cosa si feies el més mínim intent de ser diferent, pensar diferent o actuar diferent. Cops de regla als dits, càstigs al despatx del director Mula o del Sr. Picó. Pare Nostres i Aves Maria cada dia del món. Ei, i jo soc del 74, no del 36! Que només en tinc 40, i quan recordo tot això sembla que hagi viatjat en el temps, que no hagi viscut jo aquells dies.

Veig el meu fill, el Jan, arribar a l’escola, agafat de la maneta del seu pare, fins a la porta de la classe, acomiadar-se de mi amb un somriure, entrar a classe amb una mestra riallera, la Mª Roser: preparada, competent, amorosa, disciplinada. Veig com surt de l’escola content, malgrat totes les coses que li poden passar, feliç d’aprendre coses amb uns mètodes totalment diferents als nostres, en un ambient envejable, amb uns materials i uns suports tècnics de ciència ficció per a la nostra generació. Ho veig, tanco els ulls, miro enrere i no m’ho crec. Qui s’ho pot creure?

No és no tenir mòbils o només mirar la Primera. És tot! És que quan plovia, els llamps feien saltar la llum, sovint. I teníem el Lumo Gazz preparat al traster, i tots els nens de la casa el sabíem encendre. I observàvem atents quan el pare o el germà gran canviava la samarreta perquè s’havia trencat per us, o mal us, ja m’enteneu... I lo sorprenent és que només afectava a la nevera i el fet que haguéssim d’anar amb espelmes. No es tallava l’internet ni deixava d’anar el DVD o el vídeo. No en teníem. Marxava la llum i tot seguia igual, a les fosques, però igual.

El món és un altre. Un món diferent que ens ha marcat tota la infància, que és quan diuen que et marquen per tota la vida. I aquests matussers hereus d’una vida perduda hem de fer de pares d’uns nens que no és que tinguin de tot, és que segurament no sabrien viure sense alguna de les coses que veiem tant normals. Calefacció central, mòbils, 60 o més canals de televisió, Wifi, llums led, tablets, ordinadors, consoles...

Ara quan plou, si plou, normalment no peta res i si ho fa, hi ha l’assegurança. Quan es fan bassals, els petits continuen buscant l’aigua i hi fiquen els peus. Els nens no han canviat, segueixen essent canalla com nosaltres. Canalles...

Han passat un bon grapat d’anys però, algun dia m’agradaria que marxés la llum, i pujar a buscar el llum de gas, que tinc preparat al traster, encara, amb la bombona a punt i la samarreta per estrenar. I viure uns instants sense tot el que s’encén, amb una única referència que fa pampallugues, i al voltant de la taula, les cares d’emoció dels infants mirant com la llumeta il·lumina la nit, i a fora plou a bots i barrals.

Hi hauria la mateixa màgia? O tot forma part de la nostàlgia d’uns temps més senzills; durs, però senzills.

Quines coses, eh?