Ja tinc una edat! No soc ni vell
ni jove, per molt que els que són més grans que jo, insisteixen a dir-me nen o:
que dius tu ara, si ets molt jove encara!
No, ho puc dir clar i català,
tinc una edat. Almenys, prou edat per entendre moltes coses, per haver vist
moltes coses, per esperar dels altres i de mi mateix, moltes coses... o potser
no tantes.
Quan superes la barrera dels
quaranta, és quan comencen a donar-te senyals estranys, que delaten d'altra
banda que, tens una edat. T'has de cuidar més! Et diuen uns. Vigila amb els
excessos, diuen uns altres. Ja t'has anat a mirar el tema de la pròstata? Com
més abans es comença, millor! No t'ho diuen als trenta, ni als vint-i-cinc. És
ara, quan t'adones que, ja has fet una part important del camí. Important, no
la més. Important, no menys que cap altra.
La infantesa tendra i dolça als
braços de la mare, si encara tens mare, la pots recordar a través dels seus
records, d'alguna foto, d'algun vídeo si has tingut sort. La infància,
l'escola, els companys, els jocs i les primeres baralles; queden lluny! Tots
som pares ja? Potser en queda algun que no, potser algun ja no hi és... La
joventut, l'eterna joventut és a tocar, però ja no hi és. Mires fotos, vídeos,
parles amb uns i altres i recordes patrons, moments, instants congelats;
somrius...
A partir dels quaranta, si estàs
casat i tens fills, t'adones de lo important que és seguir endavant i amb salut
per ajudar a pujar la canalla, forta, sana, educada, segura, acompanyada. Que
important que és acompanyar-los! I acompanyar-los amb la parella, que
importantíssim que és això!
Has superat la crisi dels nens
petits? Segueixes endavant? No pateixis, nens xics, problemes xics; nens
grans... Ja vindran més crisis. De família, de parella, de govern i de país.
Però tu has de mirar endavant, segur, ferm, sòlid, acompanyat. Agafat de la ma
de la mare o el pare dels teus fills i lluitant contra tot i tothom per viure
bé, tenir el necessari, estalviar, assegurar el futur. I tot, contra els
elements.
Quantes coses has superat ja, amb
quaranta anys? Quantes n'han de venir? Vindrà alguna cosa dolenta de veritat o
tindrem una vida estable. Viurem els ràpids o seguirem a l'estany? Abans dels
quaranta, psicològicament no ho pensaves, senzillament. Ara, t'ho replanteges
tot. I tot segueix igual. Visca la paradoxa. Però hi penses. Penses en la mort,
bé, penses en no morir-te, en viure plenament. Però no pots evitar de
creuar-t'hi. La mort ens envolta constantment. Accidents, malalties, atemptats,
imprudència, mala sort...
Per això, i contràriament al que
pugui semblar, a partir dels quaranta jo no ho veig tot negre, ni penso que ho
pugui ser. Veig que ja he fet una part brutal i que em queda per recórrer una
part encara més increïble, apassionant. I la vull fer cada dia al màxim.
És per això que em tinc més cura.
No tinc por, tinc esperança!
És per això que soc més prudent.
No tinc por, vull gaudir de la vida que tinc!
A tope! Però un "a
tope" ben diferent del que cridava i abanderava la meva vida de jove! No
vull cremar res, vull il·luminar el cel per mi i els meus! No vull patejar-me
la pasta, vull aprofitar-ne cada cèntim per fer feliç la meva gent.
Vull... i puc. Per que voler és
poder, cada dia, cada nit.
La política, la religió,
l'esport, les afeccions, els conflictes; tot això són coses que passen i que no
puc controlar o evitar. Formen part de la vida, sí, però no em marquen
l'agenda. La vida en si mateixa, la que passa davant dels meus ulls, la que em
regalen els somriures i els plors dels meus nens; la que visc de la ma de la
meva dona, amb totes les penes i totes les alegries; la que recullo de cada
visita als meus pares, als meus germans; la que desprenen les paraules de cada
conversa amb els meus amics... això és la vida. Això és important.
Això és de veritat. Tot lo demés,
no és mentida, però no importa.
