diumenge, 9 d’octubre del 2016

Adolescents a la xarxa!


Al meu entendre, humil i personal, la xarxa per als adolescents -la xarxa social, internet, facebook, instagram, snapchat, telegram, second life...- és una trampa. Una trampa comercial per enganxar-los de ben jovenets. Està feta per a nosaltres però curiosament qui en fa més us són els joves. I més que això, els que menys l'haurien de tocar, menors de dotze i jo m'atreviria a dir que de setze, són els que més l'usen.
Que és comercial, és evident: el consum que es dispara a partir d'ella, de la necessitat que crea i dels gatgets i despeses directes i indirectes que genera és espectacular! Només així s'entén el valor de les empreses que s'hi dediquen.
Que és una manera d'atrapar a la gent jove, és dissimuladament descarada.
Si tens menys de divuit anys, no entris! Per favor...
Atenció! Aquesta aplicació està prohibida a menors de 12 anys! Quants amics tinc al facebook que essent ex nanos meus a l'escola de primària dels darrers deu anys, tenen perfils de vint i tants, trenta anys? Feu números, no encaixa! En podria fer una llarga llista. Els anys passen de pressa, però no tant, collons!
Remuntem-nos una mica en el temps per entendre essencialment quin és el problema que hi veig jo. Com he fet referència alguna vegada ja, nosaltres -la generació de pares dels joves actuals, 40-50 anys- no teníem res d'això. La nostra xarxa més similar eren els bars i les places i els parcs. La relació social pell a pell. Ja llavors de joves, volíem ser com els guais de la nostra colla, de la nostra tribu social. Recordeu? Qui no es va posar la caçadora del que lligava més, o del que era més guai? Qui no en va fer alguna de grossa per amistat o acceptació? Això és ser i sentir-se adolescent: voler encaixar, voler volar de casa, separar-se física i mentalment dels pares, els opressors i els carques! Provar coses noves, tastar lo prohibit, mirar i ser mirat, gastar la vida i posar-la a prova.  Ser adolescent és fantàstic i alhora un mal de cap constant. Una muntanya russa de emocions i hormones. Un sense fi de probabilitats i possibilitats... Nosaltres vam ser joves i vam ser rebels. Els adolescents no han canviat! El que ha canviat és el mitjà de relació.
El pell a pell s'ha substituït per pantalles de leds i emogis impersonals que ens personalitzen més enllà de la realitat. Un adolescent amb un mòbil és una altra persona. Gaudeix de la deshinibició de la privacitat més pública possible! A nosaltres ens costa lo nostre adaptar-nos als canvis i tenim una sort que molts d'ells no tenen: sabem com és la vida sense tot això. I tot i així, necessitem un marge de maniobra; i ens equivoquem, i pengem fotos de la nostra vida, dels fills, dels viatges, del que mengem, del gos, del gat, de les plantes, dels llibres que llegim, de la nostra intimitat... i nosaltres som adults que podem processar millor el que ens passa i ens afecta. I reaccionem.
Ells, els nostres jovenets i jovenetes, en el seu fer diari, amb la seva permanent rebel·lia contra tot i tothom, que han de fer? Ens imiten! Volen marxar de nosaltres però fan servir les mateixes eines que els adults els posen a les mans. Són independents depenent absolutament dels likes que tenen a cada imatge, frase i opinió que pengen. Volen i creuen ser madurs i responsables, i nosaltres, que pretenem ser bons pares en un món que en gran part no dominem i en part, sabem massa bé els perills que comporta, els posem a les mans cada cop més eines fetes per, enganxar-los, bàsicament.
Com reaccionen ells? Fan el que poden! La pressió és brutal. Els amics, el grup, l'entorn; que faríem nosaltres en el seu lloc, amb aquestes eines a l'abast?
Jo les faria grosses! Us ho ben asseguro. Ni millors ni pitjors, però no me n'escaparia.
La feina dels pares, amb els joves de casa, és la més difícil de totes les edats. Diuen els experts que si has fet bé la feina de petits, si els has donat les eines adequades per triar bé el dia que ho hagin de fer, en contra de la teva voluntat, ho faran. Que triaran bé. Que marxaran però que tornaran a tu. Això diuen.
Jo no els tinc tant grans encara. Nosaltres estem en la fase de posar bé els maons perquè sigui un feliç retorn, però, treballo amb adolescents i pre-adolescents. Veig com pensen, com actuen, com fan les coses, que opinen dels seus pares i dels adults en general. Escolto converses i observo comportaments. Repeteixo, la feina dels pares amb els joves de casa, és la més difícil de totes les edats. Diguin el que diguin.
Una eina no és mai dolenta per se, la fa dolenta l'ús que se'n fa. Però jo no estic d'acord amb aquesta afirmació al cent per cent. Una eina molt bona a una mala edat, és una eina dolenta, encara que la intenció i la voluntat siguin les millors.
Jo tendeixo a mal fiar-me de moltes coses. Diguem que no crec massa en la bona fe de tot allò que reporta beneficis extraordinaris a una minoria. Soc un observador. Escolto, llegeixo, paeixo. "Com no has de comprar-li el mòbil a la filla quan tots els seus amics en tenen!!", sentia l'altre dia per la ràdio. Està de moda dir això.
Ei! Pots no fer-ho! S'enfadarà amb tu? Pot ser. Ja li passarà. La cuidaràs, li faràs entendre. Li posaràs exemples de tot allò dolent que els passa als altres. Coses que no els haurien de passar si no els tinguessin. No? Li deixaràs el teu i podrà jugar de tant en tant. Madurarà la situació i segurament, seguirà vivint i estimant-te igual, o més!
Quan era petit, recordo perfectament que els meus cosins, uns d'ells, no tenien tele mentre tots els altres -inclosos nosaltres- en teníem. I no era una qüestió de diners. Van comprar la primera, si no m'erro, quan la gran va fer els divuit. Potser van tenir algun dia de mal rotllo a casa, alguna emprenyada, segur. Però van viure amb allò.
És possible. Sí.
I si li dones el mòbil? Passen coses, bones o dolentes; afrontem-ho madurament. Però sempre pensant que la culpa no és d'ella, ni d'ells. La culpa la te l'aparell que està a les seves mans abans d'hora!
Un aparell que ens dona tranquil·litat, que ens aporta seguretat. Que ens fa gastar una ma de pasta i que ha creat del no res, la necessitat més immediata que tenim avui en dia.
És realment necessari?
Pensem-hi, reflexionem-hi.   

dimarts, 4 d’octubre del 2016

Plany nocturn

I si demà no em despertés? Que durant aquesta nit hi hagués un terratrèmol i una biga mal acabada em sepultés al llit tot descansant? O el destí funest em tingués preparada una mort ràpida, o lenta a causa d'un mal lleig, i amb prou feines tingues el temps justet per acceptar que els quatre dies de la vida, els famosos quatre, ja me'ls he menjat... què?
El que queda darrera meu estaria prou endreçat per deixar-me bé? Per fer les paus amb el món en nom meu; o abandonaria la vida per la porta falsa, la del darrera, amb més mals records i un "ja era hora!" que no pas lloances a la vida que he viscut.
El normal és, certament, pensar bé d'un mateix; fer-li cas a l'ego que ens mal aconsella que sense nosaltres no gira el món, i que la vida és llarga, que s'ha de viure el dia a dia però assegurant el futur... què collons! que tots volem tenir-ne, de futur! Però qui pensa realment que tot es pot acabar de cop, inesperadament? Seria insà, seria viure del terror a morir, i aquest mal viure ens faria, segurament, tenir un mal morir quan fos, tard o d'hora.
Paradoxal, com sempre...
Tard o d'hora tots hem de fer-ho. Jo també. Que quedarà de mi? Paraules escrites i mal escrites en algun blog com aquest, o anotades en llibretes mal endreçades que es llençaran sense més ni més? Hauré pogut dir tot el que volia dir? Dono per fet que no hauré fet tot el que volia fer...
Hauré estat un fidel amant de la vida que volia? O hauré tastat tantes olletes, que la pròpia línia erràtica del meu camí sigui impròpia dels meus anhels; llunyana del meu esperit; traïdora a la meva pròpia causa?
Hauré aconseguit ser bon espòs, bon pare, bon amic, bon fill?
Que diran de mi? Que pensaran?
Espero que els que m'estimo em trobaran a faltar, tant almenys com jo els trobaré a faltar a ells, si puc lligar la meva consciència a l'energia que volarà de mi. De ben segur que les llàgrimes trigaran a eixugar-se en alguns ulls propers, i potser, en alguns de llunyans també però, i la resta? Amb tot els respectes per la resta de persones que no conec i no m'importen... però sí, i la resta? Els demés?
Vosaltres.
Desconeguts que em llegiu i em coneixeu a través de quatre ratlles, de mitges veritats i mentides fabulades o veritats senceres camuflades entre ambigüitats expresses...
Que pensareu de mi?
I de vosaltres, que pensarà la gent?
El veí, l'amic, la parella o l'amant; els mestres, el barman, els cosins, germans, pares, fills...
Som tant efímers com una rosa i tant volàtils com la pols del desert, i tenim tant poc temps per aprendre a fer bé les coses que, costa treure's del cap totes les que hem fet malament. Mai curem prou ferides ni arreglem tots els temes pendents.
Som delicats com un cristall de sal format al fil de la vida, penjats del got infinit i profund del passat, present i futur. I vivim buscant quelcom tant difícil de trobar... d'on; qui; cap a on...
Pensem, existim, estimem, odiem, mal pensem, subsistim, patim, morim; total perquè?
Per arribar al final sense plantejar-s'ho, sense temps, amb tot per fer, per acabar, a mitges...
Joder! Com diria el savi.
No hi deu haver res més fotut al món, que marxar abans d'hora!