Plany nocturn

I si demà no em despertés? Que durant aquesta nit hi hagués un terratrèmol i una biga mal acabada em sepultés al llit tot descansant? O el destí funest em tingués preparada una mort ràpida, o lenta a causa d'un mal lleig, i amb prou feines tingues el temps justet per acceptar que els quatre dies de la vida, els famosos quatre, ja me'ls he menjat... què?

El que queda darrera meu estaria prou endreçat per deixar-me bé? Per fer les paus amb el món en nom meu; o abandonaria la vida per la porta falsa, la del darrera, amb més mals records i un "ja era hora!" que no pas lloances a la vida que he viscut.

El normal és, certament, pensar bé d'un mateix; fer-li cas a l'ego que ens mal aconsella que sense nosaltres no gira el món, i que la vida és llarga, que s'ha de viure el dia a dia però assegurant el futur... què collons! que tots volem tenir-ne, de futur! Però qui pensa realment que tot es pot acabar de cop, inesperadament? Seria insà, seria viure del terror a morir, i aquest mal viure ens faria, segurament, tenir un mal morir quan fos, tard o d'hora.

Paradoxal, com sempre...

Tard o d'hora tots hem de fer-ho. Jo també. Que quedarà de mi? Paraules escrites i mal escrites en algun blog com aquest, o anotades en llibretes mal endreçades que es llençaran sense més ni més? Hauré pogut dir tot el que volia dir? Dono per fet que no hauré fet tot el que volia fer...

Hauré estat un fidel amant de la vida que volia? O hauré tastat tantes olletes, que la pròpia línia erràtica del meu camí sigui impròpia dels meus anhels; llunyana del meu esperit; traïdora a la meva pròpia causa?

Hauré aconseguit ser bon espòs, bon pare, bon amic, bon fill?

Que diran de mi? Que pensaran?

Espero que els que m'estimo em trobaran a faltar, tant almenys com jo els trobaré a faltar a ells, si puc lligar la meva consciència a l'energia que volarà de mi. De ben segur que les llàgrimes trigaran a eixugar-se en alguns ulls propers, i potser, en alguns de llunyans també però, i la resta? Amb tot els respectes per la resta de persones que no conec i no m'importen... però sí, i la resta? Els demés?

Vosaltres.

Desconeguts que em llegiu i em coneixeu a través de quatre ratlles, de mitges veritats i mentides fabulades o veritats senceres camuflades entre ambigüitats expresses...

Que pensareu de mi?

I de vosaltres, que pensarà la gent?

El veí, l'amic, la parella o l'amant; els mestres, el barman, els cosins, germans, pares, fills...

Som tant efímers com una rosa i tant volàtils com la pols del desert, i tenim tant poc temps per aprendre a fer bé les coses que, costa treure's del cap totes les que hem fet malament. Mai curem prou ferides ni arreglem tots els temes pendents.

Som delicats com un cristall de sal format al fil de la vida, penjats del got infinit i profund del passat, present i futur. I vivim buscant quelcom tant difícil de trobar... d'on; qui; cap a on...

Pensem, existim, estimem, odiem, mal pensem, subsistim, patim, morim; total perquè?

Per arribar al final sense plantejar-s'ho, sense temps, amb tot per fer, per acabar, a mitges...

Joder! Com diria el savi.

No hi deu haver res més fotut al món, que marxar abans d'hora!