La màgia de la música

Ara que tinc temps per escriure, encara que sigui lent, vull parlar de la música, de la banda sonora original de la meva vida. Perquè, si algú em coneix bé, sap que la simfonia m'acompanya allà on sigui. Ara mateix, sona.

I dic la simfonia amb coneixement de causa, no m'equivoco. Les melodies de la meva vida van lligades estretament a les orquestres i a les composicions clàssiques, per herència familiar.

Bé, per collons!

Si hagués de posar música a la meva infància, per sobre de tot hi posaria el cant coral, la música dels grans compositors clàssics com Monteverdi, Vivaldi, Mahler, Beethoben, Verdi, Txaicovski, Mendelson, Schubert, Haydn, Bach, Mozart, Strauss, Brahms, Wagner, Händel; podria seguir amb molts més noms -aquests em venen al cap de memòria- i podria aventurar-me a dir-ne títols concrets, però no ho faré, perquè seria això, una aventura. No els escoltava jo tots aquests senyors, era la música que s'escoltava a casa de la ma, sobretot, del meu pare. Els meus pares cantaven a la Sant Jordi, la gran Sant Jordi. I aquest bagatge musical ens va marcar a tots de per vida, suposo. Molts anys de Radio Nacional i de Catalunya música quan va començar a emetre.

Jo no suportava estar tot el sant dia escoltant aquest tipus de música.; necessitava escapar! I m'agradava pujar a casa els cosins i escoltar coses diferents. Música lleugera! Existia una altra cosa fora de les parets de casa... El fet és que sí, m'agrada la música "lleugera"; m'agrada escoltar música pop i heavy (vaig tenir la meva època, oi que sí Marc?), i Grunge i Rock i llatí i folk i tradicional. Puc dir que soc de mentalitat musical oberta i fins i tot, si cal, gaudeixo escoltant géneres que per cultura i tradició atempten contra la meva naturalesa (de bon rotllo, però el Reggaeton o el flamenc no em van gaire...).

Però m'ha quedat un pòsit. No ho he pogut evitar. Des de jovenet vaig anar convertint aquells tostons que posava el meu pare en versions melòdiques que m'aportaven imatges, records i m'ajudaven a pensar. Un dels programes de música que ja de petit m'agradava molt, era un que feien els dissabtes al mati, ja no recordo quina emissora -potser a onda cero-. Anava només de BSO de pel·lícules. Quan vaig començar a ser grandet, vaig gravar-ne tantes cassettes com vaig poder, i me'ls escoltava al radio cassette que teníem els fills, només per a mi sol. Em vaig afeccionar a les composicions cinematogràfiques. Autors com Williams (a qui fa poc se li ha fet un gran homenatge a l'estil Hollywood i que corre per les xarxes), em va marcar el camí, però Barry, Zimmer, Horner, els grans Goldsmith i Morricone, Elfman, Silvestri, Newman, Gershwin, Bernstein, Jarre, Portman, Desplat, Djawadi, Shore i molts altres més m'acompanye cada dia de la meva vida. Tinc un arsenal d'opcions per a cada estat d'ànim, per a cada intenció, per a moments concrets i per a situacions inesperades. La banda sonora de la meva vida em fa volar per tot el món a cops de batuta, i no em puc pas imaginar un món sense ells i les seves creacions.

La música és màgia, és poesia, drama, aventura, crepuscle i matinada; sento les primeres notes de qualsevol peça, i si la conec, viatjo; i si no la conec, em deixo portar i em submergeixo dins de cada una de les notes, de cada instrument. Aïllo les cordes, els vents, la percussió i sento les veus com si cantessin soles. M'aïllo jo del món i me'n vaig allà al mig, veient els violins com arrosseguen les cordes i els contrabaixos com les pincen. I llavors ve el piano i deixa anar aquella melodia que em fa oblidar la realitat que m'envolta, sigui bona o dolenta i... felicitat convertida en notes.

Els humans tenim la capacitat innata de destruir, de fer el mal: sí, és ben cert. Però quan ens hi posem, som capaços de ser tant extremadament fins, tant hàbils i perfectes; tant sublims, tant meravellosos.

Hi ha moltes arts que ens envolten, i totes tenen les seves coses, però a mi, la música, la bona música, em te el cor robat.

I tot és culpa dels meus pares! Catxis la mar...

Gràcies una vegada més, vaig recollir el missatge.

Valorar la vida

Aquest any no l'he començat amb massa bon peu, per no dir que l'he començat bastant pitjor del que esperava. I no és que el meu peu dolent, el que em van operar al més de novembre, no funcioni bé, res d'això. És que el dia tres del mes present, al tercer dia de començar el 2017, va i em foto la gran hòstia baixant amb bicicleta i aquí estic, de baixa laboral, amb l'espatlla immobilitzada i el dit petit trencat. M'espanta l'espatlla perquè si no es cura bé, els problemes s'arrosseguen temps enllà, i no mola. Soc massa jove per començar amb un mal crònic que no necessito per a res. He de reconèixer que escriure amb el dit xic trencat em dificulta bastant les coses, però és el de menys.

La veritat que volia explicar però, no és l'estat lamentable (a les cinc de la tarda amb el pijama posat i tres dies sense passar per la dutxa...) en que em trobo. La veritat de la que vull parlar és sobre la vida. Aquest regal que tenim llogat un temps indefinit i del que, sovint, massa, ens oblidem. Jo he tingut el goig, si en puc dir així, d'anar recordant de tant en tant que som fràgils i que, malgrat tots els maldecaps i mancances que ens aporta el estar vius, viure és la única cosa que val la pena, perquè sense això, no som res.

Quan em vaig estampar el 92 contra aquell cotxe de les olimpíades i em vaig despertar a terra envoltat de vidres, no vaig valorar prou la sort que havia tingut; era jove, tenia 17 anys i molta vida per cremar. Quan aquell petit tractor em va arrossegar pendent avall i em vaig veure atrapat sota la roda i el volant, aquells segons d'agonia pensant que tocaria una pedra i bolcaria i m'atraparia a sota, van ser brutals, i llavors ja en tenia 30, i podria haver-me-la pres més seriosament la advertència, però em va durar poc... diguem que la boira me la va fer oblidar. Aquest dia tres, baixant amb el Cocu en un passeig rudimentari, habitual, repetit i sobre rodes, vaig pensar que s'havia acabat; unes mil·lèsimes només. Sort que som més resistents del que semblem, que som més capaços del que semblem i que, segurament vaig tenir sort. No duia casc i el cap és l'única part que no em va tocar a terra en cap moment. No tinc massa mals, i podria estar pitjor; estic bé. Però en tinc 42 i una dona que estimo i uns fills que em tornen boig. I això si que m'ha fet pensar. He posat en perill la vida en tres ocasions, en les tres he sobreviscut i puc mirar el futur. Però no vull arriscar voluntàriament la quarta. No la vull.

La vida és lo més preciós que tinc, m'ha donat el que tinc ara i tot el que he viscut fins aquí. Se que és egoista dir que la vida és meravellosa, tenint en compte els temps que estem vivint. Però a mi m'agrada. M'agrada viure, sentir, palpar, degustar, veure. El primer que vaig fer veient-me a terra rodolant de dolor va ser riure, perquè estava a terra rodolant de dolor, i no inconscient o pitjor. El primer que vaig fer quan em vaig poder aixecar i seguir baixant fins el cotxe va ser riure, perquè podia explicar-ho a casa, a l'Ester, als nens. Anar a Cervera i riure de tot.

Riure, plorar, patir, gaudir. Viure! Puc viure malgrat tot i tinc una altra oportunitat de fer-ho acompanyat de la meva família i això, això sí que és un regal de reis.

No em foteu cas si no voleu, allà vosaltres. Potser no heu tingut la sort de rebre impactes com els meus o els heu rebut de més forts, però, viviu! Casa segon com si fos, no l'últim, sinó el més important. El passat us diu qui éreu, i el futur pot portar moltes coses bones, però el present és l'únic espai en el temps on sou, on podeu ser vosaltres i fer-vos conèixer amb cada gest, cada paraula i cada pensament.

Jo gaudeixo del present, encara que sigui brut i apedaçat; mentre pugui. Val la pena.