Ser o no ser: les vacunes!

Ara que està de moda el tema de les vacunes, encara que sigui per una notícia dramàtica que ens ha agafat per sorpresa a tots plegats, vull escriure quatre ratlles per expressar el que un pare com jo, pensa sobre aquest tema tant complex.

És complex per la quantitat d'informació que  hi ha surant en l'ambient, informació contraposada i en alguns casos enganyosa. Excés d'informació segurament deguda a les xarxes socials i a la premsa que no sempre és rigorosa ni informa de manera imparcial.

Hom tendeix a pensar que les coses que es diuen pels mitjans són certes, o això crèiem tots abans. Venim d'un món en "blanc i negre" que tenia pocs mitjans d'informació i t'empassaves el que et donava el metge de tota la vida i els pocs diaris o informatius televisius que hi havia. Del món de les vacunes, concretament, abans ningú es plantejava res. Et vacunaves i ja està.

Ara, seguint el calendari de vacunes pels teus fills, si el segueixes -perquè tens el dret de no fer-ho, dret teu però no sabem fins a quin punt és un dret pels infants en qüestió-, tens les de obligat compliment que entren per la seguretat social, i les que al haver-te de pagar tu de la teva butxaca entren diguem-ne, en el ample marc de la desconfiança. Desconfies perquè sents coses: que si tenen uns efectes secundaris pitjors que la malaltia que de la que protegeixen; que no estan prou testades i poden ser molt perilloses; que aquestes campanyes massives poden amagar intents de fer neteja per part dels poders fàctics... Desconfies de les farmacèutiques que estan en el punt de mira de tothom per ser grans multinacionals envoltades de misteris i de grans guanys econòmics. Dubtes de la seva transparència, del seu plantejament humanitari, del seu interès per la salut per sobre de tot. Dubtes per tant dels seus consells, perquè no n'estàs segur.

Llavors preguntes a pediatres, infermers i infermeres i vas reunint informació diversa. Uns t'aconsellen ferventment que les posis totes sense dubtar-ho. Uns altres et diuen, beeeeenooo... aquesta sí, aquesta potser no cal...

Busques per internet i trobes mil entrades, meitat d'un costat i l'altra de l'altre. Quedes convençut? Potser sí, potser no, i llavors...

Llavors hi ha un cas d'infecció greu amb la tràgica mort d'una nena de 9 anys o d'un nen de 4 o del que sigui, penses en les conseqüències i tornes a redefinir-te. Passes per un calvari de pensaments, et solidaritzes amb els malaurats pares d'aquestes criatures i no ho dubtes gens: els meus fills bé valen el petit risc que sigui.  

No dubtes uns dies, després vas a les farmàcies i et diuen que els preus s'han disparat, que la llista d'espera és llarga... i les alarmes es rebaixen i et tornen a arribar missatges de tranquil·litat, que tot està sota control, que amb les del calendari corrent ja n'hi ha prou... i tornes a començar. Ja és prou difícil fer de pare i mare les 24 hores del dia perquè a sobre, et facin fer de metge! Que no ens ho facin decidir!

Però és clar; vols confiar en ells, els pediatres. Aquells professionals a qui acudeixes quan el tresor de casa teva té un problema mèdic, i quan surts de la consulta reculls la propaganda del costat de la porta on recomanen esmorzar Actimel o menjar galetes de dinosaures carregades de sucre i oli de palma i penses... m'estan prenent el pel o només em volen fer ballar el cap?

A qui has de creure?

Al metge de tota la vida que avala amb la seva associació de pediatria productes que estudis seriosos t'estan dient que són porqueria pura, pèssims enemics de la salut dels teus fills, perquè els hi donis per esmorzar, la base nutritiva del seu primer àpat.

A les farmacèutiques que saps del cert, que busquen un benefici econòmic per engreixar les butxaques dels seus comercials i directius?

Als amics? Als parents? Als telenotícies? Ens deixem emportar pels pànics de torn i anem a cop d'entranya?

Jo ho entenc. És difícil. No em vull ni imaginar, de fet procuro no empatitzar amb els pares que perden un fill a aquestes edats per no vacunar-lo; i em fa pànic pensar que no el o la van vacunar, pel pensament i caràcter d'un dels dos de la parella, buff! Senzillament m'ho imagino, jo en el seu lloc, i ja ploro. Però ha de ser un infern... per conviccions, des del meu punt de vista tant errònies, te la jugues així. Les estadístiques, els números diuen que les vacunes salven vides, milions.  

Però hi ha l'altre costat. Diuen que les vacunes estan causant molts problemes secundaris que ara surten a la llum amb noves malalties que no controlem, al·lèrgies descontrolades i massives, problemes amb els TDH i els TDA i els Celíacs i alteracions alimentaries, i que no deixen que el cos es reguli de manera natural i s'immunitzi amb cada malaltia i per tant, es faci més fort... Vaja, que resulta que molta vacuna també respon a la manca de temps dels pares per quedar-se a casa vetllant al seu fill malalt: millor que no s'hi posi.

Tenim por de la malaltia, encara que sigui la típica varicel·la que tots hem passat.

És complicat. Tot i que reconec que tinc bastant clara la meva opinió, també em fa ballar el cap. I si tenen raó? I si l'ésser humà s'està excedint buscant la perfecció, prevenint tant que estiguem creant generacions descafeinades de nosaltres mateixos i ens estiguem auto immolant sense adonar-nos-en?

Val la pena jugar-te la vida dels teus fills per una creença així? Bé que hi ha seguidors de moltes religions que als metges no els volen veure i la voluntat Divina és innegociable. Ells també se la juguen.

I els que convivim amb ells, la majoria -els rucs? el ramat?-, tenim dret a prevenir-nos d'ells, a segregar-los perquè no posin en perill als nostres infants supra vacunats?

Ostres, ostres, ostres. Com deia aquell oriental: Aquí hi ha marro tu!

Jo t'entenc Adam Martin

Fa un temps, pel Facebook, un company meu d'EGB em "renyava" perquè era independentista tot i que quan érem petits havíem arribat al cole celebrant la golejada d'Espanya a Malta que la va classificar pel seu mundial. Jo he vist marrecs amb la samarreta del Barça i al dia següent amb la del Madrid per, finalment, aparèixer amb la del Bilbao o de l'Espanyol. Quan som xics, vivim el moment i ens anem adaptant al que volen els pares, al que senten els companys i al que passa al món sense importar-nos si tenim o no tenim criteri, som originals. Per desgràcia en molts aspectes, i per sort en alguns (molts) d'altres, anem agafant criteri i ens definim en allò que pensem, allò que som, allò que volem, allò que aconseguim i allò que mengem. Sempre, som allò que mengem, com fan servir d'eslògan per alguns indrets. I certament, encara que sembli mentida, allò que ingerim es converteix en una religió sense saber-ho; que no ens ho toquin! Som talibans de la nostra dieta, i qualsevol comentari, consell o teoria que ens ensorri el nostre status quo culinari és un atac a la línia de flotació del nostre ésser.

Jo t'entenc Adam Martin. Ratifico cada experiència estranya que estàs vivint portant el teu coneixement al món sobre una nova nutrició. Les converses sobre el menjar arriben a un punt de surrealisme quan algú intenta aportar una visió diferent de les coses. A mi, tot i no ser un extremista radical en temes culinaris, m'han dit de tot simplement per comentar: "no menges massa carn?" a algú que fa quatre o cinc àpats a la setmana d'animal, o beu la beguda de la felicitat cada dia i li faig notar o, senzillament, explico el que esmorzo als matins en comptes del típic Cafè amb llet i magdalenes, per dir alguna cosa corrent.

Ja fa temps que he deixat coses enrere, per salut, per comoditat, per que em faig gran, no ho se. Tot va començar amb la llet del cafè amb llet. En feia tres o quatre al dia tot just fa tres o quatre anys. Vaig llegir que provocava mucositat. M'encanta la llet, el gust i la textura. Sola o acompanyant begudes, batuts, cremes, postres... Però vaig deixar de prendre'n i vaig notar un canvi. M'hi vaig agafar. Va ser positiu per mi i quan ho explico m'he sentit dir de tot. No obligo a ningú a deixar de fer-ho, només ho explico a fi de bé. Però amb el temps, no gaire per cert, el cafè sol que em prenia el vaig canviar per infusions diverses, i tes de tot tipus. Per què? Anant llegint, vaig saber que l'estimulant del cafè, la cafeïna, era una mica perjudicial en excés i el sucre... bé, el sucre ja te un escrit dedicat de mi. Vaig triar canviar. Per provar. No hi perdia res! Primer vaig passar a prendre molt te, a primera hora del matí, a mig matí, al mig dia, a la tarda, abans d'anar a dormir alguna infusió...: "prendre te ajuda a aprimar i porta antioxidants i molts beneficis pel cos". Bé, poc a poc, he racionalitzat això i ara prenc un parell de tes al dia i alguna infusió, o no! Ho faig perquè vull i quan vull, no per despertar-me perquè em desperto sol: estic sempre ben viu al matí! El te és la beguda calenta -sense sucre, òbviament- que m'acompanya els cereals (ecològics, integrals, amb fruits secs i alguna pansa, regats amb una beguda vegetal) o la poma quan esmorzo. Però no és una religió! Puc fer-me un suc verd i no prenc te. A vegades, algun dia, em ve de gust fer un cafè amb llet. I el faig i no passa res. Ara sí, tinc llet ecològica certificada que gasto de tant en tant amb un bon cafè soluble i sucre, de panela és clar. El sucre blanc, com veieu, també ha marxat de la meva vida. I la sal fina de taula, aquella blanca i refinada, també. Per cuinar sal grossa de l'Himàlaia o d'escates o aigua de mar.

I només menjo carn, si pot ser ecològica, un cop a la setmana, per gust, i si em cal. No cal dir que ja fa temps que la Cola, els Donuts, el fuet a carretades o les patates fregides sistemàtiques han quedat en el passat i sabeu una cosa? Quan arriba un dia que fas un aperitiu i et posen totes aquestes viandes al davant, no s'acaba el món, ni per menjar-ne ni per no fer-ho.  

Soc estrany. Adam, ets estrany. I totes les persones que amb tu, a través de tu o gràcies en part a escoltar-te, seguir-te i llegir-te a tu, o a d'altres com tu, són estranyes. Hem descobert una moda, com diuen alguns coneguts meus -que passarà-, que ens fa sentir bé, que ens aporta el que necessitem per viure bé, estar sans, i de passada i de rebot, ens aporta la seguretat de lluitar per un món més just, més sostenible, més natural i més respectuós amb animals, plantes i persones.

Tot està lligat! No soc budista ni faig ioga ni em considero vegà; ni tants sols soc vegetarià 100%, però se que tot està lligat i que el camí que seguim com a conjunt ens porta a un atzucac, a un final terrible que no volem veure; preferim tenir la panxa plena i la boca feliç que mirar cap al futur que ens estem marcant.

M'agradava menjar de tot i ara, el que faig és menjar de tot, conscientment, no per costum. I la meva consciència m'ha dut a mirar les etiquetes, llegir una mica més sobre el que ingeria i eliminar molts productes de la meva dieta que, només m'aportaven satisfacció al paladar i res més. No tinc cap intenció d'avorrir-me el que em queda de vida i dedico els meus esforços i hi poso tot l'interès del món a apassionar-me per variar la meva dieta seguint uns altres preceptes.

I se que així, soc una persona menys a menjar animals maltractats i sobre explotats.

I se que així, soc una persona més a consumir vegetals cultivats a petita escala, sense sobre explotar la terra ni empudegar l'aire o l'aigua.

I se que així, em sumo una mica a l'esforç col·lectiu per netejar el medi, perquè no consumeixo menjar preparat o processat, amb tot el que això comporta a tots nivells.

I se que així, els meus fills veuen que és possible una altra manera de viure.

I se que així, tot i que estic exposat a un final com el de qualsevol altra persona al món (he estat exposat durant els molts anys que vaig seguir una dieta esbojarrada amb tots els extres viciosos que us pugueu imaginar), hauré contribuït a deixar-lo una mica millor de com el vaig trobar.

Res, una miiiica miqueta. Ho se. No em considero gaire important, lo just.

Però és just intentar-ho.

I si per això em diuen estrany o radical, doncs que així sigui.