Mètodes i mètodes

(Simulació, la Berta i la Bruna, dues mares, es troben pel carrer)

• “Ostres neena, si que avança amb l’anglès el teu fill, no? Que fa classes? -Li comenta la Berta a la Bruna tot escoltant com xerra paraules inconexes però notablement accentuades el fill d’aquesta última.
• Ui si - la Bruna s’infla com un paó -, a la llar d’infants ens venen uns nois d’una empresa d’anglès d’extraescolars que ho fan súper bé! Canten, ballen, toquen la guitarra, juguen… tot en anglès! 
• A la meva no li fan això. I es nota, eh? Hauré de parlar amb la directora a veure si fem alguna cosa. Que aprenguin anglès de ben petits és molt important. 
• Sí, com una segona llengua mare. Diuen…”

Aquesta conversa jo l’he sentit. L’he viscuda. La viurà algú altre en un altre moment o la fabricarà un escriptor mediocre com ara jo, qualsevol moment d’aquests. Potser usaran altres paraules, potser es referiran al Francés o a les classes de futbol, basquet o esgrima de torn.

Extra escolars.

Són activitats que fan els infants fora de l’escola (d’aquí el nom), per aprendre coses que els poden (o no) anar bé a la vida. Hi ha de tot. Jo mateix n’he fet com a “monitor”.  Joves i no tant joves, sense titolació de cap típus (o no), sense gaire experiència (o no) i amb la capacitat pedagògica necessaria (o no) per dedicar unes hores a las setmana, molt ben remunerades, a fer que les nostres nenes siguin més capaces. 

Existèixen empreses serioses, i empreses no tant serioses. Hi ha seguiments rigorosos i de no tant estrictes sobre els resultats obtinguts. Es garanteix un nivell, o només es fan festivalets de final de curs per justificar unes hores i uns sous que, tant mateix potser és igual que es justifiquin.

En el fons, la majoria d’aquestes hores dedicades són per cobrir un horari laboral mal fet en el que els nens i les nenes queden desamparats. 

Un cangur sortiria molt més car, i no demanariem resultats.

No siguem hipòcrites. No treballem prou per pagar cangurs i no tenim temps per estar amb els nostres fills i filles quan surten de l’escola, i aquest nínxol es cobreix molt bé amb aquest sub món de l’educació paral·lel. I no és mala opció, és el que hi ha. Com he comentat, hi ha empreses, personal i matèries per a tots els gustos. 

La pregunta és, són útils? De veritat garanteixen els resultats que diuen obtenir? 

Jo era vàlid per ensenyar anglès? El mètode era bo?

Al final tot es redueix a la visió que tingui cada parella de progenitores. La exigència que es tingui cap al vàstag, la relativització d’aquests espais de “lleure educatiu”, la capacitat de l’infant per aprendre malgrat tot. Però això em porta a parlar d’un aspecte que a mi si que em sembla rellevant.

Hi ha mètodes que funcionen. Funcionen amb mestres inútils, amb monitors sense experiència, amb canalla desconnectada. Està demostrat que funcionen. Mètodes vivencials, experimentals, visuals. A les hores escombraria -quan els infants ja porten nou hores enganxats a les aules i surten amb ganes de desfogar-se i els tornen a enclaustrar fins que soni l’hora materna que els alliberi-, amb professionals del lleure que no tenen títols però potser molta vocació i ganes, i amb sovint, material escàs i poca preparació (no oblidem que els que fan de monitors, la majoria de vegades venen corrents dels seus propis estudis o de feines de migdies que complerten amb els sous d’una, dues o cinc classes setmanals fora d’horari.) 

En resum, tot i que les coses són com són, i totes les variables hagudes i per haver que afecten aquest món extra curricular, molts adults necessiten aquestes hores i molts infants les aprofiten. Alguns descobriran la vocació musical, esportiva o plàstica en elles. 

D’alguna d’elles en sortirà un gran campió de tenis taula, o d’escacs. 

Quan vius una cosa, quan experimentes amb ella, quan la veus, la toques, l’olores; quan fas que una cosa passi a formar part de la diversió, tinguis l’edat que tinguis, la recordes. Si la recordes, poses les bases per que t’agradi, t’atregui, t’apassioni. 

Viure per recordar i recordar per aprendre.

Potser, només potser i sense ànims de passar-me de llest, hauríem de replantejar-nos seriosament els mètodes tradicionals d’aprenentatge, perquè el que salta a la vista és que la majoria de les hores que els nostres infants estan tancats a una aula, ni viuen, ni recorden, ni aprenen gaire res, i quan acaba el dia només parlaran de la passada de classe que hauran viscut després de fer tres quartets d’hora (mal fets o no) en un racó de l’escola que encara no ha estat netejada pel servei pertinent.

O no.