Coronavirus 1 - Humanitat 0. Una opinió barroera i personal de tot plegat.

Com dirien en castellà: voy a levantar ampollas!

El que escriuré ara no està d’acord amb la norma general, amb la moral que hem heretat, amb la idea bucòlica de la espècie humana tal i com la coneixem, i segurament, no està d’acord ni amb el que penso jo, íntimament. Pot ser. Però ho he de dir, perquè penso que s’ha de dir.

El Coronavirus, és un virus; natural o experimental, o un error buscant la vacuna de la sida, o un atemptat dels xinesos, o una jugada doble dels EEUU, o un engany dels Russos... però en el fons, me la pela bastant. És un virus. I com a tal te la seva funció. Com tots els virus del planeta. És com... les mosques! Les molt emprenyadores mosques, no serveixen per a res! NO! És clar que serveixen, i de molt! Les mosques són les responsables de gran part de la feina de putrefacció dels elements orgànics, i serveixen d’aliment a nombrosos animals que d’elles s’alimenten. Tot te la seva funció.

En el nostre bonic planeta blau, les coses tenen sentit. Els virus, els bacteris, les plantes, els animals, els mars, les muntanyes. Fins i tot nosaltres. Equilibri; ja he usat aquesta expressió darrerament?

Que Pessao que soc!!

Sip. El planeta és ying i és yang. És foc i és aigua. És calor i és fred. És vida... i és mort. Tot segueix el seu curs.

Tot? NO! Hi ha un poble d’irreductibles que es neguen a seguir el curs que els toca. Els humans ja fa temps que no el seguim. Estem fora. Ens n’hem sortit. Hem jugat a ser Déu, i gràcies a la ciència -negada per els religiosos durant segles i ara usada en el seu nom -encara que molts científics siguin uns descreguts!-. O no salvem infinitats de vides gràcies a la ciència? I la vida... tota vida és sagrada, no? Bé, tota no; la dels que no són humans, no. I... la de molts humans tampoc. Vaja... tota vida és sagrada sempre i quant ens interessi que així sigui. La resta són baixes colaterals. Quin xollo aquest Déu. Parlo de Déu en genèric, aquí hi puc posar totes les deïtats existents i conegudes, extintes o actuals... segueixen un patró bastant semblant, encara que els uns i els altres es neguin entre ells i tal. Perquè, tots sabem que els Déus, els que coneixem són invencions nostres, contes molt guais amb capítols i trames i intrigues que passen de poders a poders, de pares a fills, de mestres a deixebles... Els de veritat o l’únic, si existeix o no, ni ho poso en dubte ni ho assevero, no hi entro ni en tinc ni idea de com és. Però és possible que sigui lluny, de viatge per l’univers creant altres mons, atrafegat; potser no te cobertura i no s’està assabentant de res. O sí! I està molt emprenyat amb naltros perquè el planeta era de collons fins que hi vam posar les mans! Les mans, i les potes, les bombes, les químiques, les deixalles, les mines, les merdes per tot... buf! Que m’accelero.

Sí, fora conyes. Ho vulguem veure així o no, divina o laicament hem sortit de la selecció natural de les coses. I aquesta sortida de carril, pensem que ens ha portat a la nostra magnífica era de domini, i ala!

A la porra la selecció. Menys la Roja, la Roja no! (perdó)

En nom de qui sigui ho curem tot. Ho hem de curar tot. No podem suportar no curar-ho tot! I si no ho podem curar, amaguem-nos fins que puguem. Com ara amb el Corona. Fins quan? Potser trobaran la vacuna. Potser ens adaptarem. Potser empitjorarà. Potser no. Potser a mi em sembla que és igual, perquè el mal ja està fet.

Fa ja uns anyets que no som nets, que no sobrevivim només els forts (m’hi incloc perquè soc així de xulo, però ves a saber...); la nostra línia genètica s’està debilitant a passos de gegants. Soc cruel si dic que venim de persones que no haurien sobreviscut en condicions naturals normals? Perdoneu-me doncs, però és una evidència científica. I no és una crítica, és una realitat. I ens preguntem com és que tenim malalties estranyes, genètiques, degeneratives, cancerígenes, mentals o víriques (i és lícit preguntar-ho, eh?)

A la natura, el que no aguanta, cau. Com deia Mufasa: tots formem part del gran cicle de la vida. El que mor alimenta d’altres, i el que mor sense descendència no passa la seva genètica. El dèbil, cau; el lleó que perd la lluita no regnarà. Potser no morirà, però es quedarà sense femella.

I això passa amb conills, gossos, gats... ui, no, que aquests també estan bastant tocats per la medicina mascotil. Vaja, passa amb totes les espècies animals i vegetals. Les fortes sobreviuen, la resta fan d’adob.

Repeteixo, vull aixecar butllofes, fer pensar. No és una crítica, és empirisme pur. Ens sorprenem del perquè ens passen coses en relació al món i amb nosaltres, però no volem respondre i afrontar una veritat final. Potser ens ho mereixem; potser ens toca.

Potser cal.

Si el virus no és una invenció per aniquilar enemics d’entre els països regnants, és una arma de guerra de la terra contra l’home (i dic home masculinament perquè en realitat són bàsicament els atributs dels homes els que ens ha dut fins aquí, oi que sí tios?)

Pillarem tots, o potser no. És possible que no sigui ara, però en vindran més.

Eines de desequilibri per equilibrar.

Jo no soc metge, no parlo de medicina. No soc químic, no parlo de química.

Soc persona i he après que tot te un sentit, m’ho han ensenyat a l’escola. He vist molts Nacionals Geographics que expliquen aquestes i altres coses interessants sobre com funcionen les coses. Sobre grans espècies que han regnat sobre la terra abans que naltros i com han desaparegut deixant ossos darrera seu. No som capaços de consensuar ni la nostra història recent perquè està escrita pels vius del bàndol que sobreviu, sense gaires mirades a la contraportada, a la història que no escriuen els que han caigut. I ens creiem grans, mitològics, hereus directes de les deïtats. I portem 140 mil anys aquí, com aquell qui diu un pet de bufa, i d’aquests anys ben pocs dominant el foc o la roda... Com acostumava a dir el meu profe de filo, els éssers humans no hem evolucionat gaire des que anàvem vestits amb cuir, el que ens ha fet més forts és acumular el coneixement, però el cervell no s’ha mogut gaire d’allà on era. Sabeu que els dinosaures van viure i regnar durant 150 milions d’anys? I després, van passar 65 milions d’anys més fins que vam arribar. I abans dels dinosaures, van haver-hi altres regnes que també abasten milions d’anys.

Atenció, comparativa:

Dinosaures: 150.000.000 d’anys vivint per aquí, menjant, cagant, pixant. S’extingeixen. El planeta es recupera d’alguna mega catàstrofe que encara no hem consensuat i ala, està de puta mare. Divers, ric, preciós, ufà. Un paradís terrenal. I arriben Adan i Eva...

Humans: 140.000 anys. Falten uns quants zeros. I només en els darrers 140 anyets ho hem matxucat tot a una velocitat d’escàndol: éssers vius, aire, aigua, muntanyes, mines i racons remots. Resultat: sobre població mundial, planeta a punt de petar, canvi climàtic, recursos vitals escassos, reducció radical de la diversitat biològica. Ens extingim? Bé, no ho sabem encara.

NOSALTRES AMB 140 ANYETS N’HEM TINGUT PROU PER DEVASTAR EL PLANETA!

ENCARA NO HO VEIEM? FALTA ALGUNA DADA MÉS?

Ho dic cridant perquè és per cridar. Devastar és un terme que queda curt. Som la vergonya de les espècies, hauríem de demanar als nostres deus una mort ràpida i digna de la nostra infinita capacitat de destrucció. Som els únics que matem per pur plaer, per enveja, per amor, per odi, per venjança, per esport, per matar i prou.

Val, no, això és demagògia, ho se. Hi ha animals que també ho fan, alguns animals fan una d’aquestes coses. Alguns maten per enveja, alguns maten perquè sí; i alguns ho fan per amor, oh! Que tendre... (sabeu que s’han gravat escenes tremendes de ximpanzés apallissant fins la mort membres d’un mateix grup, així per que sí? Clar que també és curiós que passi precisament amb ells, que diuen que és l’espècie animal més propera a nosaltres).

Sí, és cert que tenim coses bones. Clar que sí. Magnífiques! Però aquestes coses bones no poden servir eternament d’excusa per donar llargues perpètues a les nostres barbaritats, no? Som capaços de lo més gran i de lo més vil. Som els reis.

Sí, en això som també els putos amos!

Pregunto a l’estil Cuní: la ciència ens ho vol explicar tot i fa servir un mètode, el científic, que és l’únic vàlid per dir si una cosa és o no és certa. Excepte si la cosa és divina, que llavors ja no s’hi fica perquè entrem en el terreny pantanós de les creences i clar, con la Iglesia hemos topao! D’acord. La ciència mèdica occidental és dogma. El que no sigui això, és bruixeria, màgia negra, budú, terraplanisme, negacionisme, conspiracionisme i cataclisme. Sí, diré que hi estic d’acord. Però porto tres folis explicant a la meva manera barroera i expressament provocadora que en part, la causa de la nostra situació actual potser és a conseqüència de la ciència mèdica que tot ho vol salvar: Paradoxal? (aquesta és la pregunta)

Vivim per morir i res més?

Vaig a simplificar molt les coses, pel simple fet que sense la roba que ens vesteix i els gatgets que ens fan moderns, l’homo sàpiens és un mamífer més del sistema planetari del que forma part, un eco sistema equilibrat que ell, és a dir nosaltres, ens estem encarregant constant i dramàticament de desequilibrar.

Som part del sistema. És curiós que, quan diem això ens referim al sistema que nosaltres hem creat artificialment per existir en la nostra particular realitat, lluny de la realitat superior que ens envolta, el sistema planetari. Quan diem que el sistema està obsolet, no ens refeferim al sistema global natural de les coses sinó al nostre sistema. Però el que en realitat està en perill és l’eco sistema, no el nostre, perquè el nostre es manté exactament allà on, els que el volen així, és. Els que, com segles enrere i m’atreviria a dir milenis enrere, viuen magníficament bé a costa de “l’esclavitut” volguda, planejada, consensuada, re-envolsada, ignorada i ben tramada de la resta dels mortals, no volen que canviï gran cosa al seu voltant. Són aliens al sistema que ells mateixos defensen, sent-ne la part superior, la punta que sura del gran Ice-berg que és la humanitat. I mentrestant, per mantenir tot això, els recursos naturals, els petits i grans eco sistemes, les diferents i variades espècies animals, vegetals i minerals són saquejades, esquerdades, aniilades, esclavitazades, reconvertides, esborrades i malversades. No és un discurs nou, repeteixo el que milers de persones amb diverses especialitats abans, ara i després de jo, han dit, diuen i diran mentre els quedi alè al cos. Ens estem carregant la casa on vivim sobretot, per acontentar uns molt pocs en el seu viure al marge de tot; per “maquillar” l’esclavitud de la massa social mitjana que viu per comprar el que no necessita i per, en última instància, ignorar el que els passa a la gran majoria dels que, ja no són ni esclaus, sinó només una trista moneda de canvi, en la gran partida de la humanitat cap a la seva extinció massiva, veloç i segura. No ho dic jo, ho diuen molts altres, ens queda poc temps per reaccionar.

I total, per què? Per tenir l’últim model d’Iphon o Xiaomi, la tele més gran, el cotxe més veloç i confortable, la casa més moderna i connectada, la consola més ultra real que la realitat mateixa i totes les oportunitats per estar a la última en tot. Moda, joguines, hobbies, objectes, aparells, pel·lícules, series, cotxes, cases... coses. Coses que no serveixen per ser, sinó per ocupar el temps. Un temps ocupat i a tope de ple que no ens permet meditar, pensar, observar, ser crítics, valorar, estimar, jugar, abraçar, passejar... no fer res.

Els animals no fan res. No cal ser com els animals però, cal ser tant diferents? Ens cal tot aquest maquillatge per no veure la cara que fem sense tot això? Pregunto, senzillament.

Perquè no veure tot això, no observar com som no ens fa més pro, ens fa més necis. Només un neci es carrega la casa on viu sabent que se l’està carregant. Només un nen petit no te la consciència que et dona l’experiència de la vida; som nens petits amb moltes joguines noves cada dia. Ben ocupats. I ben ocupats, distrets, híper actius i atrafegats, òbviament, no tenim temps per gaudir realment del que tenim a la vora nostra mateix. I és curiós perquè en el nostre imaginari col·lectiu, ho sabem. Construïm ficcions escrites i gràfiques de tot tipus on sabem tot això, ho sabem. Però quan pensem en aplicar-ho a la realitat és com si: va! Tot això són rucades del cinema o de la literatura. Siguem seriosos! A produir! A créixer sense parar...

M’explico?

M’enteneu?

Jo no faig gaires coses bé. De fet, no se gran cosa de res en concret. Però sí se una cosa. Se perdre’m per els camins que envolten el poble on visc, caminar escoltant el soroll de les meves passes, perdrem en els estels a la nit, respirar l’aire pur de la muntanya, observar les flors, mirar embadalit un estrany insecte... I amb això no necessito gran cosa més. Gaudir de la companyia dels meus, dels amics al voltant d’una taula, xerrant, jugant, menjant, compartint el silenci.

I cagun tot el que s’arrossega! Sí, tinc mòbil, veig series i miro pel·lícules. Tinc cotxe i casa i roba i els meus fills joguines i masses que en tenen. Sí, a casa també som víctimes del sistema com vosaltres. No m’escapo pas de tot això. Aquí està la qüestió. Per què? Tot i que ho tinc tot en un passeig o una estona corrent pel bosc, el mòbil el porto al darrera amb l’Strava connectat per saber els kilòmetres, desnivell i passes que faig... i ho copartiré al Face per... no se ben bé perquè. Tot i que ho trobo tot en la companyia dels meus, la conversa girarà al voltant del que faci el Messi o de la darrera sèrie que ens hem empassat voraçment, en una sessió esbojarrada -incís, quan mirem 5 capítols seguits d’una gran obra mestra televisiva, els nostres sentits es col·lapsen i recordem el general i el sentit però ens perdem els detalls, ah! I del primer, ja quasi ni te’n recordes-. I ens farem una selfie, i la compartirem... i es perdrà en el temps i l’espai infinit d’un disc dur eternament a l’espera de ser revisada.

Hem perdut la capacitat de viure a poc a poc. Ens l’han pres; ens han donat el típic premi que donem als gossos una vegada i una altra per aprendre a fer el que cal fer. I ho hem après a fer i no ens qüestionem res massa estona, no fos cas que deixéssim de fer el que ens toca. L’amo crida i EP! Movem la cua i correm a la seva falda...

Mentrestant, no ens adonem del temps que en realitat passem fent coses que no ens omplen, que no ens agraden, que no ens aporten res, que només serveixen per una cosa. Acumular el diners necessaris per consumir aquella llista de coses que he dit abans i perquè algú faci créixer el seu petit imperi, que uns quants facin una vida al marge, absolutament indecent, absolutament inhumana, absolutament anti-planetaria. Ei! Que sí, que és tant senzill com això, tant simple i buit com això. Vivim per morir i mentrestant anem fent el que ens diuen, a vegades a plaer, sovint sense motiu i molts cops a contra cor. No és molt trist?

I em direu, això tu. Que ets un mal pensat i desconfies de tothom. Que ets un descregut i no t’agafes a res. Terraplanista, conspiranoic, negacionista!! Que ho critiques tot i a la vegada segueixes com tothom, fent el que toca.

Sí, teniu raó. Soc un descregut i faig el que toca i ho critico tot i faig d’advocat del diable i soc el diable i l’àngel a la vegada. I sí, teniu raó... perquè fer-me cas a mi?

No em feu cas a mi. Feu cas als que en saben i ens ho estan dient des de fa temps.

Hem de canviar, la consciència, les maneres, els hàbits. Alguns, no hi som a temps, i només ens ho qüestionem circularment mentre tornem a agafar el mòbil i ens fem la selfie de torn. Però hi ha els nostres nens. Ensenyem-los que hi ha una altra manera! Fem que obrin ells els ulls i deixem-nos portar per la senzillesa de la seva mirada...

No ho se, crec que és bastant absurd portar noves vides a aquest món sabent que el seu futur és tant incert per culpa sobretot, de la nostra pròpia incapacitat per reaccionar. Siguem proactius i no passius. No ens deixem arrossegar per el corrent. Agafem els rems i remem! Allà, a la riba de l’altre costat, hi ha una altra manera de viure.

No hi ha res escrit i res ens ho impedeix.

Només nosaltres.