Vivim per morir i res més?

Vaig a simplificar molt les coses, pel simple fet que sense la roba que ens vesteix i els gatgets que ens fan moderns, l’homo sàpiens és un mamífer més del sistema planetari del que forma part, un eco sistema equilibrat que ell, és a dir nosaltres, ens estem encarregant constant i dramàticament de desequilibrar.

Som part del sistema. És curiós que, quan diem això ens referim al sistema que nosaltres hem creat artificialment per existir en la nostra particular realitat, lluny de la realitat superior que ens envolta, el sistema planetari. Quan diem que el sistema està obsolet, no ens refeferim al sistema global natural de les coses sinó al nostre sistema. Però el que en realitat està en perill és l’eco sistema, no el nostre, perquè el nostre es manté exactament allà on, els que el volen així, és. Els que, com segles enrere i m’atreviria a dir milenis enrere, viuen magníficament bé a costa de “l’esclavitut” volguda, planejada, consensuada, re-envolsada, ignorada i ben tramada de la resta dels mortals, no volen que canviï gran cosa al seu voltant. Són aliens al sistema que ells mateixos defensen, sent-ne la part superior, la punta que sura del gran Ice-berg que és la humanitat. I mentrestant, per mantenir tot això, els recursos naturals, els petits i grans eco sistemes, les diferents i variades espècies animals, vegetals i minerals són saquejades, esquerdades, aniilades, esclavitazades, reconvertides, esborrades i malversades. No és un discurs nou, repeteixo el que milers de persones amb diverses especialitats abans, ara i després de jo, han dit, diuen i diran mentre els quedi alè al cos. Ens estem carregant la casa on vivim sobretot, per acontentar uns molt pocs en el seu viure al marge de tot; per “maquillar” l’esclavitud de la massa social mitjana que viu per comprar el que no necessita i per, en última instància, ignorar el que els passa a la gran majoria dels que, ja no són ni esclaus, sinó només una trista moneda de canvi, en la gran partida de la humanitat cap a la seva extinció massiva, veloç i segura. No ho dic jo, ho diuen molts altres, ens queda poc temps per reaccionar.

I total, per què? Per tenir l’últim model d’Iphon o Xiaomi, la tele més gran, el cotxe més veloç i confortable, la casa més moderna i connectada, la consola més ultra real que la realitat mateixa i totes les oportunitats per estar a la última en tot. Moda, joguines, hobbies, objectes, aparells, pel·lícules, series, cotxes, cases... coses. Coses que no serveixen per ser, sinó per ocupar el temps. Un temps ocupat i a tope de ple que no ens permet meditar, pensar, observar, ser crítics, valorar, estimar, jugar, abraçar, passejar... no fer res.

Els animals no fan res. No cal ser com els animals però, cal ser tant diferents? Ens cal tot aquest maquillatge per no veure la cara que fem sense tot això? Pregunto, senzillament.

Perquè no veure tot això, no observar com som no ens fa més pro, ens fa més necis. Només un neci es carrega la casa on viu sabent que se l’està carregant. Només un nen petit no te la consciència que et dona l’experiència de la vida; som nens petits amb moltes joguines noves cada dia. Ben ocupats. I ben ocupats, distrets, híper actius i atrafegats, òbviament, no tenim temps per gaudir realment del que tenim a la vora nostra mateix. I és curiós perquè en el nostre imaginari col·lectiu, ho sabem. Construïm ficcions escrites i gràfiques de tot tipus on sabem tot això, ho sabem. Però quan pensem en aplicar-ho a la realitat és com si: va! Tot això són rucades del cinema o de la literatura. Siguem seriosos! A produir! A créixer sense parar...

M’explico?

M’enteneu?

Jo no faig gaires coses bé. De fet, no se gran cosa de res en concret. Però sí se una cosa. Se perdre’m per els camins que envolten el poble on visc, caminar escoltant el soroll de les meves passes, perdrem en els estels a la nit, respirar l’aire pur de la muntanya, observar les flors, mirar embadalit un estrany insecte... I amb això no necessito gran cosa més. Gaudir de la companyia dels meus, dels amics al voltant d’una taula, xerrant, jugant, menjant, compartint el silenci.

I cagun tot el que s’arrossega! Sí, tinc mòbil, veig series i miro pel·lícules. Tinc cotxe i casa i roba i els meus fills joguines i masses que en tenen. Sí, a casa també som víctimes del sistema com vosaltres. No m’escapo pas de tot això. Aquí està la qüestió. Per què? Tot i que ho tinc tot en un passeig o una estona corrent pel bosc, el mòbil el porto al darrera amb l’Strava connectat per saber els kilòmetres, desnivell i passes que faig... i ho copartiré al Face per... no se ben bé perquè. Tot i que ho trobo tot en la companyia dels meus, la conversa girarà al voltant del que faci el Messi o de la darrera sèrie que ens hem empassat voraçment, en una sessió esbojarrada -incís, quan mirem 5 capítols seguits d’una gran obra mestra televisiva, els nostres sentits es col·lapsen i recordem el general i el sentit però ens perdem els detalls, ah! I del primer, ja quasi ni te’n recordes-. I ens farem una selfie, i la compartirem... i es perdrà en el temps i l’espai infinit d’un disc dur eternament a l’espera de ser revisada.

Hem perdut la capacitat de viure a poc a poc. Ens l’han pres; ens han donat el típic premi que donem als gossos una vegada i una altra per aprendre a fer el que cal fer. I ho hem après a fer i no ens qüestionem res massa estona, no fos cas que deixéssim de fer el que ens toca. L’amo crida i EP! Movem la cua i correm a la seva falda...

Mentrestant, no ens adonem del temps que en realitat passem fent coses que no ens omplen, que no ens agraden, que no ens aporten res, que només serveixen per una cosa. Acumular el diners necessaris per consumir aquella llista de coses que he dit abans i perquè algú faci créixer el seu petit imperi, que uns quants facin una vida al marge, absolutament indecent, absolutament inhumana, absolutament anti-planetaria. Ei! Que sí, que és tant senzill com això, tant simple i buit com això. Vivim per morir i mentrestant anem fent el que ens diuen, a vegades a plaer, sovint sense motiu i molts cops a contra cor. No és molt trist?

I em direu, això tu. Que ets un mal pensat i desconfies de tothom. Que ets un descregut i no t’agafes a res. Terraplanista, conspiranoic, negacionista!! Que ho critiques tot i a la vegada segueixes com tothom, fent el que toca.

Sí, teniu raó. Soc un descregut i faig el que toca i ho critico tot i faig d’advocat del diable i soc el diable i l’àngel a la vegada. I sí, teniu raó... perquè fer-me cas a mi?

No em feu cas a mi. Feu cas als que en saben i ens ho estan dient des de fa temps.

Hem de canviar, la consciència, les maneres, els hàbits. Alguns, no hi som a temps, i només ens ho qüestionem circularment mentre tornem a agafar el mòbil i ens fem la selfie de torn. Però hi ha els nostres nens. Ensenyem-los que hi ha una altra manera! Fem que obrin ells els ulls i deixem-nos portar per la senzillesa de la seva mirada...

No ho se, crec que és bastant absurd portar noves vides a aquest món sabent que el seu futur és tant incert per culpa sobretot, de la nostra pròpia incapacitat per reaccionar. Siguem proactius i no passius. No ens deixem arrossegar per el corrent. Agafem els rems i remem! Allà, a la riba de l’altre costat, hi ha una altra manera de viure.

No hi ha res escrit i res ens ho impedeix.

Només nosaltres.