dimecres, 28 de març del 2012

El dia després



Demà hi  ha vaga general. El dia 29 de març de 2012 hauria de ser un punt d'inflexió en la política española, perquè el poble ha dit prou. Hauria? 
Demà serà un dia de festa per alguns, de manifestacions per uns pocs i un dia confós per a molts que, malgrat estiguem d'acord amb la queixa per la reforma laboral i els abusos a que estem sotmesos dins aquesta merda de crisi, treballarem per ous. Per què? Perquè totes les empreses públiques i privades vinculades amb el sector serveis hem de cobrir uns serveis mínims. Uns serveis mínims, que en el cas del meu sector concret, restauració per escoles, vol dir servir aliment a nens i nenes que no faran vaga per que els seus pares no poden, no volen o la fan però col·loquen els nens a l'escola. Per tant, gràcies a la llàstima que fa la canalla sense menjar (també es podrien portar un bocata), nosaltres treballem. No podem queixar-nos, no podem sumar-nos a la queixa. Em sembla injust. Soc un treballador responsable, i encara avui tinc la sort de tenir feina, però estic emprenyat! Emprenyat amb el govern, la oposició i tota la raça política que juga a ideologies i banderes quan el poble es mor de gana. I mentrestant, els que ens queixem, hem de treballar per cobrir uns serveis que imposen els que manen i estan en contra de la vaga. No és paradoxal? 
Que es fotin els que manen! El país s'hauria d'aturar, i no només un dia! 
Però que dic... 
Si demà no passarà gran cosa, i divendres, el dia després, en Rajoy i els seus aprovaran uns pressupostos insultants per seguir-nos escanyant. Això és la crisi. 
Quins collons...

diumenge, 25 de març del 2012

Els pecats dels nostres pares

Darrerament m’he fet moltes preguntes d’aquelles que no tenen una resposta fàcil, ni ràpida. Preguntes que potser mai trobaran resposta i que generaran més preguntes que potser, algun dia respondré, a base d’experiència i perseverança. El cas és, que em vaig fent gran i que cada cop m’assemblo més a aquell home que vaig conèixer quan era petit i ja era conscient del meu món. Parlo evidentment del meu pare.
Una persona que ha estat tota la vida un petit gran misteri per mi. Bé, no tota la vida; fa uns pocs anys que el misteri s’ha anat desvetllant poc a poc a força d’observar-ne les fortaleses i les febleses, a força d’escoltar-lo i d’escoltar la meva mare parlant-ne. Un home doncs, que tot i ser el meu progenitor i fer-me de figura paterna tota la vida, s’ha mantingut sempre distant amb els seus sentiments i els seus pensaments més íntims. I ja ho diuen, els testos s’assemblen a les olles. Em pregunto si jo, tot i que he fet una vida diferent en uns temps totalment diferents, m’assemblo a ell més del que voldria, o menys del que caldria. Això si que de moment, és un misteri.
I per què em faig tantes preguntes sobre el meu pare? Potser perquè he estat pare fa pocs mesos i valoro la importància que te un pare a la vida d’un fill. O potser ja les tenia d’abans les preguntes, i ara que he estat pare cerco amb més intensitat les respostes que abans, només havien quedat a l’aire. Al cap de vall, som hereus dels nostres pares no només del seu capital, que en el nostre cas no seria un punt fort. Som hereus de la seva manera de fer, ser i pensar, per més que molts fills ho vulguem negar o dissimular. Som hereus dels pecats dels nostres pares.
Els pecats dels nostres pares... Pecats; quina paraula més acusadora, lletja i desagraïda. Qui no ha comès algun pecat a la vida? Qui no n’ha comès molts, de nen, jove i gran? Jo crec que el gran problema de tot plegat és precisament allò que apuntava abans: coneixem als nostres pares quan ja som grans. És la única gran pega que li veig al tema de ser fill. No tenim cap oportunitat real de conèixer al nostre pare i mare en el seu estat de gràcia, en plena joventut! Ens perdem els seus millors anys de vida i quan som petits veiem el que ells ens volen deixar veure, precisament perquè amaguen aquells pecats que no volen que cometem, com van fer ells... Jo soc pare ara i m’adono que no voldria que el meu fill cometés els mateixos errors que jo. Ostres, quina frase més de pare, no? Errors! Pecats! Ja hi torno a ser. Som el que som i els nostres fills se’ns assemblaran vulguem o no, i cometran els seus errors, pecats o com en diguem de tot això, i ho faran a consciència. Talment com ho van fer els nostres pares abans, i nosaltres darrera; i així fins la fi dels temps.
El meu pare i la meva mare van viure el seu moment, van trobar-se i per moltes raons que desconeixem, només ells les saben, han arribat fins als nostres dies essent una ombra, un reflex esbiaixat del que eren. Voluntària o involuntàriament, han modelat les seves vides per donar-nos raons i exemples per fer-nos créixer, millor o pitjor. Ara que són grans els miro i penso: ostres, com m’agradaria haver-los conegut abans. D’acord que he tingut èpoques millors i pitjors, sí... però tant malament no he sortit, no? Alguna influència tindran ells...
Sabeu que penso realment? Això és arran d’un comentari que em va fer una persona estimada, una vegada que discutíem: “als pares no els podràs entendre fins que tu siguis pare”. Penso que les persones no sabem posar-nos a la pell dels altres, per que el nostre ego i orgull ens ho impedeixen. Només els actors es posen en altres papers sense perdre el cap (o això diuen!). Sempre estem ferits per coses que ens han fet els altres, no per la nostra pròpia manera de fer. Si tenim problemes, són culpa dels pares que no ens entenien, que no ens van saber pujar, que no ens van estimar prou... Penso que som les nostres pròpies víctimes, i per tant, els nostres pares, imperfectes i humans, també són les seves pròpies víctimes. I quan un mateix és la seva víctima, també es converteix en el seu jutge i executor. Deixem de jutjar-los, que després vindrà la nostra oportunitat i després de presumir tant, encara ho farem pitjor i ens en recordarem d’aquella frase que vam dir. Aprendre a perdonar, aprendre a comprendre als pares. Només n’hi ha dos a la vida i, quan els comencem a apreciar en la seva justa mesura, quan comencem a comprendre’ls, a vegades ja és massa tard.
Darrerament m’he fet moltes preguntes, és cert, però potser que deixi de fer-me-les a mi i vagi a gaudir del temps que ens queda plegats en aquest pla de l’existència. Espero que sigui prou llarg.
Un petó. 

divendres, 23 de març del 2012

La treva de la dictadura

Otres, no us heu adonat que, segons com, el món potser sí que s'acaba?
Almenys el món que coneixíem fins fa molt poc, aquell món modern que havia deixat enrera moltes coses del passat, que avançava a pas de gegant envoltat de tecnologia.
I sembla que tot s'acabi perquè el clima també ens fa la punyeta, ens està desconcertant i no sabem per on tirar: m'abrigo? tirants? Pantalons curts o llargs?
I sembla que els desastres naturals i les crisis econòmiques vagin lligades a les grans erupcions solars... serà tot plegat culpa del sol? Estarem re-escalfats?
Total, que si tot això fos poc, la feina està penjant d'un fil, la vida cada cop més cara i els nostres polítics, desenmascarant-se definitivament, van apareixent cada cop més blaus... tirant a grisos. Un color que els nostres pares i avis coneixien bé.
Jo només he notat que la dreta espanyola s'ha fet amb el país, i aprofitant aquest fet està llençant la casa per la finestra per fotre un bon cop a la taula. Retallar per aquí, per allà... Però si a la majoria de comunitats, tanta retallada els relliscarà! Siguem sincers, van a per un parell o tres de "províncies" que encara resisteixen des de fa quaranta anys.
Ells, els de la dreta profunda, parlen de les treves d'ETA, i sempre les anomenen "trampa". El seu discurs sempre diu que ETA estan esperant per rearmar-se i tornarà a atacar en qualsevol moment. Els del PP saben de que parlen! Ells han fet el mateix. La dreta de la "Espanya Grande y Libre" va fer veure que canviava amb la transició, ha descansat durant quaranta anys i ara s'ha rearmat i torna a liderar el seu país amb tot el seu poder!
La dictadura no va morir amb Franco, només va agafar una treva, una treva trampa. I l'Aznar va ser l'avançada per preparar-nos. La millor disfressa de Rajoy és fer-nos creure que és ruc i que no s'ajunta amb el José Maria, i que ha deixat la Botella lluny per no caure en la temptació. Jo no m'ho empasso. Tot això fa olor de socrarrim, olor de vell, de resclosit. Algú ha obert el bagul dels records i n'han sortit una colla de fantasmes amb toga i cadenes.
Ja són aquí...

dissabte, 10 de març del 2012

Feines de casa, quin estrès!


Són dos quarts de set de la tarda d'un divendres qualsevol i estic totalment esgotat. Avui no he anat a treballar però, perquè he hagut de quedar-me a tenir cura d'en Jan, que està amb bronquitis i conjuntivitis!
A casa ja ho fem això de compartir les tasques i les malalties del petit, i les baixes laborals, perquè es pugui estar a casa enlloc d'anar a la llar d'infants -a falta de cangurs i avis que puguin venir-, les compartim també. Fins aquí, tot normal. Bé, tampoc és que del que vulgui parlar sigui fora del normal. És un problema comú i una situació que, vista des de la meva perspectiva masculina, em fa rumiar.
Vivim en un món, diguem el que diguem i escoltem el que escoltem, que encara està molt marcat i endreçat a l'antiga, de manera patriarcal i poc equilibrat.
Jo m'he quedat voluntàriament a casa, entre d'altres coses perquè la meva feina m'ho ha permès, i avui ho teníem tot ben endegat. L'Ester ha anat a treballar i a mi m'ha tocat fer de pare a casa, en un dia laboral... sembla mentida però m'he sentit estrany.
Hem esmorzat un bibi matiner i com que ell no estava gens fi, hem intentat dormir una mica, amb el permís de la tos, les lleganyes i les trucades de la feina. Tampoc podíem allargar-nos gaire perquè a les deu ens esperava la metgessa. Així doncs, mitja horeta abans ens hem incorporat, hem canviat bolquers, hem vestit, hem posat suero al nasset, hem netejat els ulls amb una gassa mullada amb una infusió de camamilla i hem preparat el cotxet. Tot això, amb calma però sense pausa i mentre el pare es vestia i seguia atenent trucades inoportunes. Tot a punt; hem agafat el camí cap al CAP ben tapats; bufava un vent fort i fresc, feia fred aquest matí...
Després de l'estona de rigor amb la pediatre hem marxat a la farmàcia i al súper, per comprar quatre coses per fer-li el dinar a en Jan. Ho tens tot previst, i si el nen va la llar d'infants i ja hi dina, no tens pas res a casa per si de cas... Sembla mentida però el temps se't va tirant a sobre quan ets amb ell i no te n'adones; tot són rituals, un rera l'altre, i no tens la sensació de perdre cap minut.
Quan hem arribat a casa, he hagut d'anar fent el dinar dels tres. Primer el d'en Jan: verdures amb pollastre. Mentrestant, en Jan va aguantant assegut a la gòndola, però la seva gana i lògica desesperació va en augment, i jo, endreço les coses de la compra i preparo els ingredients de les diferents menges i m'he d'espavilar per anar apareixent davant els seus ulls i fer-lo riure, fent-li monades i petonets... ell no em vol perdre de vista!
Un cop fet el dinar, a menjar s'ha dit. Ens asseiem a la trona, posem el pitet i mmm! Que bo que està! Si que ho està, jo de tant en tant en faig una culleradeta per assegurar-me que no crema. Malgrat tot, ell no menja gaire avui, està un pel intranquil, neguitós i plorós, pobre. Els ulls humits i el nas moquejant sense parar, estossegant seguit i plorant de mal, suposo. Però no em puc despistar ni un moment! que em vol agafar la cullera! I ara que passa? Sento un soroll característic e inequívoc. El nen ha fet una cacota grossa i riu. Em sembla que ens hem d'aixecar, anar a l'habitació i fer un canvi de bolquers, un altre cop.
Llavors arriba aquell moment especial en que, finalment, tot i que està com està, no ha menjat per la gana que té, que segueix tossint sovint... sembla que té son; és hora d'anar una estona al llit; i no diu res. Silenci.
Per fi, a descansar... No!
Ara toca endreçar els estris diversos del dinar i seguir amb el nostre, que l'Ester està a punt d'arribar, i per un dia que hi soc, que trobi la feina feta, no?
Un no parar que no s'acaba. Perquè després de la mig diada, tornarà a despertar-se i ell pel seu costat i la vida per l'altre (rentadores, compres, endreces, escombrades i fregades, banys, més rentadores, planxades, rituals de bona nit...), acabarem amb les piles esgotades.
Molts homes ho passem, premeditada o inconscientment, per alt. A la societat on visc ja li està bé que aquestes feines les carregui bàsicament la dona, perquè com que és la mare, i ella controla el tema de la roba i del menjar i de la casa... és una feina de mares, àvies i filles. Els homes som útils per altres coses, altres temes més físics, puntuals.
És una manera molt mascle de veure les coses. I perquè els homes m'entenguin, ho expressaré en termes futbolístics. En un equip de futbol hi ha posicions i posicions. Les dones serien els mig-campistes sacrificats, els creadors i els destructors del joc, sempre a la fosca dels altres, treballant perquè les coses rutllin, constants, fent més quilòmetres que ningú i sovint, més desconeguts i poc valorats que la resta. Els homes en canvi seriem els davanters, sempre esperant el moment adequat per córrer o per rematar espectacularment una pilota posada a l'àrea. Sempre soferts i a l'expectativa, caminant la meitat del partit i accelerant en el moment adequat; reservant-nos per quan som necessaris... i que no ens agafi una depressió per sequera golejadora.
Vaja, que podríem fer-nos-ho mirar, i treballar una mica més. Si només és qüestió d'anar fent coses i sacrificar el temps propi en benefici dels altres. Ja hi haurà moments per no fer res... Ni que sigui per tenir la satisfacció de veure a la parella escarxofada al sofà mirant la tele o llegint una revista. Que de ben segur que s'ho mereix...
Ei! I els vostres petits us ho agrairan.