Suposo que a tothom li passa, i deu ser el més habitual del món,
però com que jo soc un pare novell, és a dir, el Jan és el meu primer fill, per
a mi és una novetat; i és que miro als ulls del meu fill i veig com creix,
minut a minut, i això m'entristeix de felicitat.
Veure que és totalment inevitable que creixi, que deixi de tenir
aquell somriure total, aquella felicitat eterna cada cop que em rep després de
l'escola, quan es lleva al matí, quan agafa el "bibi" a l'hora d'anar
a dormir, és demolidor. Em desmunta l'ànima pensar que un dia, no voldrà que li
mengi a petons les galtones i li faci peterrons a la panxa; un dia m'apartarà
quan intenti fer-li un d'aquells petons tant dolços als llavis que només ell sap
fer-me.
Ja ho se, soc un il·lús i un beneit; això arribarà abans del que
m'espero o potser vindrà més tard i només m’atabalo, perquè tot va tant de pressa;
que esbojarrats viatgem cap al futur sense moure’ns del sofà.
Ara que no tinc tant temps com fins ara, i que no el veig cada dia
les hores que fins fa quatre dies li dedicava, veig que és una personeta petita
que va perdent la mirada de nadó, i ara fa la del curiós que vol descobrir el
món que fins ara li hem tingut esperant. Aquesta mirada és un regal i un
càstig. Un càstig que ens fa el temps, que no s'atura ni a les fotografies. Les
fem per recordar com érem, i cada cop que les veig em punxa a l'ànima que tots
aquells records tant presents estiguin passant a formar part d'una pantalla o
d'un paper enganxat a la paret.
Ostres, de veritat que soc molt feliç de veure créixer el meu
fill, i alhora em fa molt trist reconèixer que aquell petit que depenia tant dels
meus braços està marxant, cada segon és més independent...
De ben segur que vindran temps nous, i moments molt importants per
tots, però el meu fillet, el meu Jan
Pitit s'està fent gran, ja és un homenet; el més bonic del món...
Aix! Soc una bleda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada