Fem una festa?

-Ostres, ara que ve l'aniversari del nen, podríem organitzar alguna cosa; no se, alguna festeta a casa amb la família, no?

-Doncs si. Si que podríem, però haurà de ser una cosa senzilleta eh? que no estem per llençar coets!

-És clar, tens raó... Estem en crisi! Te'n recordes de com era tot abans?

-Vaja! Recordo perfectament com funcionaven les coses abans que passés tot plegat. Abans de la crisi tot era diferent...

"Recordo que gran part de les famílies del país vivien en un estat de benestar molt agradable. Podien gastar el que volien en menjar, roba, electrodomèstics, capricis. Tot era més barat perquè tot era més fàcil de pagar. Els sous no eren res de l'altre món, però tothom en tenia! I si no arribaves, tenies el crèdit. Qui no tenia una targeta, en tenia dues! I les feia servir normalment per pagar tot allò que no es podia pagar. Després ho cobries amb interessos i a seguir vivint. Tot era més senzill. Hi havia feina, empreses, inversió, futur... També recordo que qualsevol podia fer una festa d'aniversari com la que volem fer, però ho feien en un McDonalds o el Viena... o llogaven tot el Chiqui Parck! Quins temps, eh?"

-Molt bonic si, però jo volia dir abans. Abans de l'abans. Quan les coses eren normals...

"Quan la majoria del país vivia amb el que tenia. Que anar al cinema era una cosa excepcional de cap de setmana; un regal era un tresor i la tele es canviava quan era vella, quan ja no funcionaven els botons i l'havien reparat diverses vegades. Vivíem en un món més just, en tots els sentits. No just de justícia; just, de treballar per arribar a final de mes. Recordo decorar la casa amb quatre cartolines enganxades per Nadal, fer tapetes amb paper i penjar-los als vidres en comptes de la neu artificial; un arbre era un luxe i les bombetes del pessebre les feia el pare amb una pila de petaca i quatre porta làmpades. Potser era rudimentari, però era més autèntic. Viure amb el que es tenia era apreciar tot el que hi havia a l'abast. Qualsevol cosa... I tenir una bona pilota de futbol o una nina nova era la cosa més preuada del món per un infant...

Recordo que, tenia algun amic que per l'aniversari feia una festa a casa amb els companys de classe, i tots li portaven regals. Recordo la mare dient-me que ho feien per que podien pagar la festa! I jo no hi anava perquè no li podia comprar un regal; el menjar i la beguda eren cars... la cocacola era un luxe! Ho recordes?"

-Uff, jo no ho recordo gaire la veritat. Jo soc més jove que tu. La meva memòria no és tant llunyana i el meu món era diferent, ja ho saps... A casa teníem més diners i tot això no anava ben bé així. Quan calia fer una festa, es feia, i si calia anar de vacances s'hi anava. No s'estalviaven els diners llavors. Clar que, potser nosaltres de llavors, ara no viuríem tant bé, o si, no ho se. Tant mateix, potser tens raó...
-Tinc raó? En quina part de tot el que he dit...
-Pel que expliques sovint; per les fotos que tinc de quan era molt petita, malgrat jo no ho recordi; tot era diferent, i potser, tot era més just. No és just que ara visquem del record d'una època que va ser un miratge, i la realitat ens faci més infeliços, quan tot podria ser més senzill.
-Saps que penso a vegades? Que en el món només importa la gent que te calers poder de veritat, i aquests són molt pocs; tots els altres som un farcit que fa nosa. Erem humils i anavem amb colzeres als abrics per aprofitar la roba i ara fa quatre dies era moda portar les jaquetes amb colzeres, com si la necessitat hagués esdevingut moda. És retro... aviat tornarem a mudar-nos amb colzeres, i de ben segur que no serà per gust. i els pobres i els rics vestiran igual fins que passin de moda els afegits... hem estat menjant un caramel però s'han acabat. No n'hi ha més. No per a nosaltres, vull dir...

-Vaja...

-I doncs, fem la festa o no?

-Convidem la família, com sempre? Amb quatre patates i una cocacola ells són feliços, i no cal que portin regals.

-Val, i després anem a passejar els gossets. Per a ells això, si que serà un bon regal! Vinga doncs, ja envio un watsap als germans... Ostres, ara que dic això. Te'n recordes del correu postal? Allò si que eren bons temps...

-Que dius?? Quin rotllo! Va, envia el correu que es fa tard i vol ploure!... Qui vol enviar cartes ara... a vegades, aquest home meu està ben sonat.