Us imagineu poder recordar els vostres primers anys de vida?
Poder asseure’s en un balancí una tarda de primavera, amb una cervesa a la ma,
i rememorar aquelles tardes de jocs i descoberta amb els pares o els germans...
Tancar els ulls i veure’t petit, escurçat i refetó, amb una mirada serena i
despreocupada, jugant amb una tassa que t’han donat per beure una mica d’aigua.
Aprenent a acabar i fer... ahhhhhh!
Els experts i el personal sensat en general, coincideixen a
dir que no es possible recordar els dos/tres primers anys de vida. No és
possible perquè les connexions neuronals que precisaríem per aquest miracle no
estan encara madures. No estem preparats per recordar amb detall, imatges i
paraules, l’època en que aprenem més coses de la nostra vida, i no deixa de ser
paradoxal. Però en fi, és així. No hi podem pas fer res.
També és cert que recordem millor les coses amb estímuls externs
que ens ajuden a ajuntar porcions de memòria per crear records sencers. Vaja,
que amb una foto, una música o una olor ens és més fàcil engegar la màquina de
pel·lícules antiga del nostre cervell. Suposo que és com una espurna que engega
el foc, i llavors, ens venen a la ment imatges més complertes, menys borroses.
A vegades, jo mateix faig aquest exercici: m’assec sense més, i tancant els
ulls penso... em deixo transportar a moments llunyans, com més llunyans millor;
penso en un moment de la meva vida, un espai concret; repasso una melodia que
em faci obrir la memòria i “Plaff”, com un quadre marxa enrera, el negre dels
meus ulls es va acolorint i apareixen en escena persones, vives o mortes, que m’acompanyaven
llavors, quan fos; un espai imaginari complert que va agafant forma. Com més
estona hi estic més complerta és la pintura. I com més recursos materials
aporto a la meves juganeres neurones, més enllà viatjo... fins un moment en que
tot és negre. Mai passo d’allà.
Només em venen records molt vagues, molt incomplerts. Una
estona al Teatre Grec, amb els pares i germans, jugant amb la font de pedra...
quatre anys. Una nit al voltant de les fonts de Montjuic, amb entrepans de
truita i la humitat a la cara de l’aigua acolorida... més gran. Una tarda al pi
de les tres branques, amb els tiets i amics?... no se pas quan. Cases de
colònies i viatges interminables a Cartagena. Una piscina que dona voltes, el
flotador se m’ha enganxat els genolls quan saltava a l’aigua i soc una boia mal
estabilitzada... Montclar, Arsèguel, l’Ordal, Berga, el Mas Nou, Girona... una
nit amb una peli de terror de zombis en una castanyada a la vora del foc...
diapositives en colors o blanc i negre que no es mouen gaire. Res més.
És difícil trobar records de més enllà, potser alguna
fotografia dels àlbums familiars em fa venir imatges. Alguna gravació em
transporta a un lloc que vaig viure, però que tant mateix m’és impossible
recordar. I és una pena, perquè seria meravellós poder veure aquell moment en
que vaig aprendre a caminar, i observar la cara d’admiració dels que estaven
allà, cridant d’alegria davant la meva petita aportació a l’evolució humana.
Veure la cara de felicitat de la mare el dia que vaig dir-li “mama”, o la cara
orgullosa del pare quan va veure al seu petit “bruticaqui” fer la primera caca
a l’orinal.
Ara veig que el meu fill, i la majoria de la població infantil
occidental almenys, tenen gravats, fotografiats e immortalitzats tots els seus
moments crucials. Aquells retalls del diari personal que els adults considerem imprescindibles
estan completament emmagatzemats i hi tenim un accés fàcil i còmode. No hem de
fer una “tarda de cine”, i muntar la pantalla, treure la pols al projector i
apagar les llums per veure deu minuts de vida en blanc i negre i sense so. Ara posem la televisió,
obrim el mòbil i automàticament veiem el que va passar ahir mateix, mentre anàvem
d’excursió pel Pirineu en HD i so digital. I el nostre fill, ho torna a veure,
i riu. Es reconeix a si mateix o riu perquè veu als pares. Ell ja sap que és
ell, i els seus records més immediats es desperten davant les evidències.
Reconeix als avis, als gossets, als tiets... Veu els seus companys d’escola i
recorda els noms...
És possible que, aquestes generacions d’infants multimèdia
recordin més enllà que nosaltres? És possible que, amb tantes ajudes externes,
amb el temps, siguin capaços de seure amb els ulls tancats i recordar clarament
aquella gloriosa nit, a les dues del matí, quan van aixecar-se per primer cop
sota els efectes del Dalsi, i van caminar?
Potser si els anem ensenyant les imatges de la seva vida,
conforme van creixent, i les van acumulant i gravant amb les actuals, en un
futur tindran més força aquestes escenes i faran una passa nova en l’evolució
humana: recordar la part més feliç de la seva vida. O potser, senzillament un
dia fan un “clic” i tot el que hi havia s’esborra. Com un disc dur després de
fer les proves i entrar-hi els programes bàsics per funcionar: reinicia i la
memòria està en blanc.
Perquè, si jo pogués recordar de veritat aquesta part tant
bonica, també podria ser que agafés una enyorança assedegada impossible de
saciar. Fer-se gran és, en el fons, llei de vida i la part més crua del camí
que ens toca. Deixar enrere els plors i riures explosius i les conseqüents
abraçades i petons sense fi de les persones que més t’estimen; potser és millor
no recordar-les. Llàstima que, vam néixer massa d’hora i no podem, almenys,
connectar l’ordinador i deixar-nos portar per una melangia sana...
I és llavors que penso, amb els ulls tancats, que és una
sort poder viure aquesta part de la vida en la pell del meu fill, i retenir-ne
els moments. És com un cercle de vida tancat, no recordo els meus, però tindré
ben presents els de la meva canalla, i ho podré compartir mentre visqui amb sa
mare. I això ningú ens ho podrà esborrar.
