dimarts, 28 de maig del 2013

Memòries d'un infant


Us imagineu poder recordar els vostres primers anys de vida? Poder asseure’s en un balancí una tarda de primavera, amb una cervesa a la ma, i rememorar aquelles tardes de jocs i descoberta amb els pares o els germans... Tancar els ulls i veure’t petit, escurçat i refetó, amb una mirada serena i despreocupada, jugant amb una tassa que t’han donat per beure una mica d’aigua. Aprenent a acabar i fer... ahhhhhh!
Els experts i el personal sensat en general, coincideixen a dir que no es possible recordar els dos/tres primers anys de vida. No és possible perquè les connexions neuronals que precisaríem per aquest miracle no estan encara madures. No estem preparats per recordar amb detall, imatges i paraules, l’època en que aprenem més coses de la nostra vida, i no deixa de ser paradoxal. Però en fi, és així. No hi podem pas fer res.
També és cert que recordem millor les coses amb estímuls externs que ens ajuden a ajuntar porcions de memòria per crear records sencers. Vaja, que amb una foto, una música o una olor ens és més fàcil engegar la màquina de pel·lícules antiga del nostre cervell. Suposo que és com una espurna que engega el foc, i llavors, ens venen a la ment imatges més complertes, menys borroses. A vegades, jo mateix faig aquest exercici: m’assec sense més, i tancant els ulls penso... em deixo transportar a moments llunyans, com més llunyans millor; penso en un moment de la meva vida, un espai concret; repasso una melodia que em faci obrir la memòria i “Plaff”, com un quadre marxa enrera, el negre dels meus ulls es va acolorint i apareixen en escena persones, vives o mortes, que m’acompanyaven llavors, quan fos; un espai imaginari complert que va agafant forma. Com més estona hi estic més complerta és la pintura. I com més recursos materials aporto a la meves juganeres neurones, més enllà viatjo... fins un moment en que tot és negre. Mai passo d’allà.
Només em venen records molt vagues, molt incomplerts. Una estona al Teatre Grec, amb els pares i germans, jugant amb la font de pedra... quatre anys. Una nit al voltant de les fonts de Montjuic, amb entrepans de truita i la humitat a la cara de l’aigua acolorida... més gran. Una tarda al pi de les tres branques, amb els tiets i amics?... no se pas quan. Cases de colònies i viatges interminables a Cartagena. Una piscina que dona voltes, el flotador se m’ha enganxat els genolls quan saltava a l’aigua i soc una boia mal estabilitzada... Montclar, Arsèguel, l’Ordal, Berga, el Mas Nou, Girona... una nit amb una peli de terror de zombis en una castanyada a la vora del foc... diapositives en colors o blanc i negre que no es mouen gaire. Res més.
És difícil trobar records de més enllà, potser alguna fotografia dels àlbums familiars em fa venir imatges. Alguna gravació em transporta a un lloc que vaig viure, però que tant mateix m’és impossible recordar. I és una pena, perquè seria meravellós poder veure aquell moment en que vaig aprendre a caminar, i observar la cara d’admiració dels que estaven allà, cridant d’alegria davant la meva petita aportació a l’evolució humana. Veure la cara de felicitat de la mare el dia que vaig dir-li “mama”, o la cara orgullosa del pare quan va veure al seu petit “bruticaqui” fer la primera caca a l’orinal.
Ara veig que el meu fill, i la majoria de la població infantil occidental almenys, tenen gravats, fotografiats e immortalitzats tots els seus moments crucials. Aquells retalls del diari personal que els adults considerem imprescindibles estan completament emmagatzemats i hi tenim un accés fàcil i còmode. No hem de fer una “tarda de cine”, i muntar la pantalla, treure la pols al projector i apagar les llums per veure deu minuts de vida en blanc  i negre i sense so. Ara posem la televisió, obrim el mòbil i automàticament veiem el que va passar ahir mateix, mentre anàvem d’excursió pel Pirineu en HD i so digital. I el nostre fill, ho torna a veure, i riu. Es reconeix a si mateix o riu perquè veu als pares. Ell ja sap que és ell, i els seus records més immediats es desperten davant les evidències. Reconeix als avis, als gossets, als tiets... Veu els seus companys d’escola i recorda els noms...
És possible que, aquestes generacions d’infants multimèdia recordin més enllà que nosaltres? És possible que, amb tantes ajudes externes, amb el temps, siguin capaços de seure amb els ulls tancats i recordar clarament aquella gloriosa nit, a les dues del matí, quan van aixecar-se per primer cop sota els efectes del Dalsi, i van caminar?
Potser si els anem ensenyant les imatges de la seva vida, conforme van creixent, i les van acumulant i gravant amb les actuals, en un futur tindran més força aquestes escenes i faran una passa nova en l’evolució humana: recordar la part més feliç de la seva vida. O potser, senzillament un dia fan un “clic” i tot el que hi havia s’esborra. Com un disc dur després de fer les proves i entrar-hi els programes bàsics per funcionar: reinicia i la memòria està en blanc.
Perquè, si jo pogués recordar de veritat aquesta part tant bonica, també podria ser que agafés una enyorança assedegada impossible de saciar. Fer-se gran és, en el fons, llei de vida i la part més crua del camí que ens toca. Deixar enrere els plors i riures explosius i les conseqüents abraçades i petons sense fi de les persones que més t’estimen; potser és millor no recordar-les. Llàstima que, vam néixer massa d’hora i no podem, almenys, connectar l’ordinador i deixar-nos portar per una melangia sana...  
I és llavors que penso, amb els ulls tancats, que és una sort poder viure aquesta part de la vida en la pell del meu fill, i retenir-ne els moments. És com un cercle de vida tancat, no recordo els meus, però tindré ben presents els de la meva canalla, i ho podré compartir mentre visqui amb sa mare. I això ningú ens ho podrà esborrar.

dijous, 23 de maig del 2013

Solidaritat selectiva



Trenta anys essent solidaris amb les regions més pobres, perquè havia de ser així. Trenta anys donant més i rebent menys perquè havia de ser així. Pel bé comú.
No per parlar català, ni per sentir amor per la teva terra; ho hem fet perquè som més productius, pel motiu que sigui... per solidaritat.
Trenta anys sentint la mateixa cançoneta de la solidaritat, i com a contrapartida hem viscut amb menys del que s'hauria de viure. Tots! Els que parlem català i sentim la terra, i els que parlen castellà i se senten espanyols. Durant trenta anys llargs ens han fotut a tots!
I ara, només amb l'excusa que parlem català i estimem la terra, ens diuen que el dèficit que tenim l'hem d'assumir sense ajudes, sense solidaritat. Les retallades que obliguen a fer al govern de Catalunya des de l'estat espanyol, ens les mengem tots, parlem l’ idioma que parlem. Però ells no poden ser solidaris: no ens ho mereixem, perquè volem els diners i volem marxar d’Espanya, volem trencar la unitat del poble espanyol.
Jo no vull trencar res. Vull viure tranquil, amb la meva gent, parli l’ idioma que parli, senti el que li doni la gana de sentir, però tranquil. I si per estar tranquil m'he d'inventar un país que tingui dues llengües, una història pròpia i curta i uns impostos que serveixin per satisfer les nostres necessitats reals, doncs me l'invento. Si Catalunya no té dret a ser, ens inventem una anexió amb Andorra. Si hem de sortir de l’Euro, doncs sortim... A fer punyetes. Si hem de parlar Aranès, parlem-lo. Però que ens deixin de tocar els collons i ens tornin el que és nostre, per esforç de tots. Els que parlem català, i els que no.
Senyors!! Que no es tracta de parlar o no el castellà! No es tracta de ser més o menys independentista, o de no ser-ho gens. Es tracta de que ens roben a TOTS els diners, ens els prenen amb impostos (la Renta, l'iva, els patrimonis, les herències, els premis i les seguretats socials, etc...) i els donen a uns altres per que no en tenen prou, però si a nosaltres ens en falten, que ens donin pel sac!!
A esos catalanes ni agua! Que se jodan con su soberanismo extremo.
I ens estem fotent. Un país que hauria de poder funcionar sol... es mor de gana. Nens que no fan ni un àpat decent al dia. Famílies senceres sense ingressos, sense casa; negocis que tanquen cada dia, perquè no tenen crèdit...
Però tant se val. Perquè han aconseguit dividir-nos per la llengua. Els que voten als partits centralistes que tant critiquen als nacionalistes, i que estan tant fotuts com els que voten als partits catalanistes i es passen el dia parlant d’estructures d’estat. Divideix i venceràs...
Si no ens unim tots contra la injustícia, guanyaran ells... i no seran els “espanyols” que viuen a Catalunya, no us enganyeu. Seran ells, els espanyols de l’Espanya de pandereta i flamenc, dels toros i el Madrid, perquè segueixin vivint a costa de les perifèries. Perquè som la perifèria, una regió minoritària que a Espanya no té veu ni vot, perquè democràticament mai podrem afectar la política dominada majoritàriament pels partits centralistes. Perquè a Catalunya si que poden canviar les lleis les minories, però al revés no. Perquè per més espanyolista que siguis, per més anti català que siguis, si vius i treballes aquí, hauràs pringat.  Seguiràs pagant perquè els teus veïns visquin millor que tu, sense treballar tant. Amb impostos més baixos, la vida més barata i les jornades més suaus...
Això em recorda alguna cosa... em venen al cap les piràmides. Els egipcis i les seves piràmides. Els faraons i els nobles, vivint a costa de l’esforç dels seus esclaus. Exagero? Creus que perquè cobres un sou, no ets un esclau? Creus que perquè aparentment fas el que vols, fas el que vols en realitat? Som els esclaus assalariats d’uns pocs, molt pocs, que parlen molts idiomes diferents i que viuen potencialment en els millors llocs de tot arreu. Espanyols i Catalans, Bascos, Gallecs i Valencians. Andalusos i Extremenys... Estan a tot arreu, i no els cal anar amb el fuet, per això està la Guardia Civil, l’exèrcit i algun estament més que garanteix, no la unitat d’Espanya, no! La seva bona vida!
Arriba Espanya!
Anda ya... a prendre pel sac!

dimarts, 7 de maig del 2013

Estimar el teu país no és dolent


Avui m'han fet un comentari sobre el meu "nacionalisme". M'han dit que he de viatjar, que això em guarirà de ell!! Com si estigués malalt o hagués agafat una venèria. El més peculiar és en sí el comentari: viatja que et curarà! Viatjant trobaré gent tant maca que deixaré d'estimar el meu país, i per tant, estimaré més el seu?
En el fons m'ho prenc a broma, m'ha fet gràcia.
És com, quan érem (per alguns encara és així per desgràcia) uns ignorants i crèiem que ser Gay era una malaltia que es curava amb teràpia o resant molt. És una cosa que ha aparegut ara, és nou, no ha existit mai i ho hem de curar. Una aberració!!
I és que seguim mirant les coses per un sol raser: o estàs amb mi o contra mi. O ets espanyol o ets antiespanyol! Si ets catalanista ets un separatista perillós que vols anar en contra dels espanyols.
Aquesta és la senzilla idea que està calant a les espanyes, i suposo que per això em diuen que viatgi, perquè m'ompli del bon rotllo que es respira pels llocs, i assaboreixi la terra que també és meva.
Però s'equivoquen. S'equivoca, i ho dic de bon rotllo, el que em va fer el comentari i s'equivoquen els que pensen que amb un pacte fiscal ens quedem tranquils, o que veient que a Espanya hi ha bona gent, deixarem d'anar a la contra. Perquè no hi anem a la contra. No anem contra ningú.
Estimo la meva terra, crec en ella pel que ha estat i pel que és ara. I m'agrada pensar que és possible seguir essent català en un món global. Però de la ma d’Espanya, sigui pels uns o pels altres, només hi ha tibantors, mala maror, no vull ni odio a ningú per ser d'on és, només vull sentir-me del meu país, que te una història i cultura pròpies, i viure en consonància amb això, sense fer-li mal a ningú, ni ofendre a cap altra país durant el procés.
I, per acabar voldria fer una reflexió senzilla: els nacionalismes són dolents. Els nacionalismes extrems, diuen, són dolents. Ho diuen persones i polítics que defensen la seva terra, cultura i llengua per damunt d'altres, minoritàries que han esclafat o fet callar a base de poder i majoria. Per tant, els seus nacionalismes són bons. Estimar la terra, si ets majoria, és bo. Estimar-la si ets minoria, és dolent. Una reflexió interessant. Que la faci un país que al seu darrera ha aniquilat civilitzacions senceres a les amèriques, afriques i altres indrets, és peculiar. 
Potser sí que jo he de viatjar més. Però no puc, treballo moltes hores, i quan tinc temps, m'agrada tastar el sabor de la meva terra, que és més a la vora, i com que tinc poc temps i diners, els he de distribuir amb compte. Tant mateix, viatjant només veuré persones i països diferents, que també estimen la seva terra, llengua i cultura, i reforçaré més la meva convicció. Estimar la terra, el teu país, no és dolent...