Company fidel

No relataré res de nou, ni crec que em puguis entendre si mai has tingut un gos com a company. Dic company, no dic mascota; ho dic sincerament. El Cocu és un company de vida que va venir amb mi a casa i amb ell vaig viure, sol, un temps de dura adaptació a un lloc nou i desconegut. Amb ell hem fet caminades inacabables, hem vist sortir el sol i dibuixar paisatges d’hivern preciosos i l’hem vist pondre’s en capvespres ennuvolats. Hem fet molts quilòmetres en el cotxe, primer amb l’Ibiza i després amb el C4. M’acompanyava a córrer per la muntanya quan entrenava i jo l’acompanyava a ell en les seves escapades nocturnes. Va ser un gran company de viatge en solitari i per sort, vam trobar amics que fins avui han fet el mateix camí. Ara és el company de l’Ester i dels nens també. Es barallen per portar-lo a passejar, per abraçar-li la peluda testa, o agafar-li les orelles toves i suaus. El Cocu i el Hiro són els nostres gossets, ells ens van triar, perquè nosaltres no els vam triar a ells; nosaltres som els seus homes, ni amos, ni posseïdors; companys, amics d’espècies diferents. Mai ha après a parlar, però entén perfectament cada una de les paraules que li dirigeixo, i segur que guarda com un tresor totes les converses que hem tingut, i potser no ha acabat d’entendre. Jo no parlo el seu idioma, però li miro els ulls i entenc el que em vol dir: vull córrer, deixa’m anar!; vull seure, estic cansat; tinc set, tinc gana... vull jugar, et deixes?

Compartim la vida amb persones, sovint, constantment. Les persones ens acompanyen, ens parlen, ens estimen, ens odien, ens insulten, ens afalaguen, ens renyen, ens humilien, ens abracen, ens petonegen, ens piquen. Les persones ens “tenen” i ens deixen anar, ens estimen i ens abandonen. Les persones confien i ens traeixen... Si tens la sort de compartir la vida amb un animal, un animal tant poderós, generós, sincer, fidel, i noble com pot ser un gos, per exemple, tens la sort de descobrir que en els seus ulls, des del primer dia fins el darrer, sempre hi tindràs el mateix company que vas descobrir, quan era petit i et mossegava les samarretes. Si tens la sort de compartir un tros de vida amb un amic així, has tingut la joia de tenir un dels regals més grans que ens pot fer la natura. No ho oblidis.

No tenim bones notícies. Semblava que sí, però no. Dues setmanes dures de lluita, de sacrifici familiar i d’alegria continguda en veure que es recuperava. Els últims dies seran els millors, sens dubte. Em venen al cap tantes i tantes coses que hem fet plegats, sols i en comnpanyia, i no recordo cap moment, cap, que em fes nosa que hi fos. Qui pogués dir el mateix de moltes persones que se’n creuen per la vida...

Bé, ja he dit al principi que no diria res de l’altre dijous, els que em comprenen o s’hi poden veure reflectits, segur que respecten cada una de les llàgrimes que he besat avui, quan m’han dit que malgrat millorar, el pronòstic no és gens bo.

Cocu, tenim un cap de setmana, potser alguns dies més.

No et estarà sol. 

Cocu

Vas néixer gos, et vas convertir en cabra i acabaràs els teus dies com un peluix gegant. Els acabaràs dèbil i tocat per una malaltia que no esperàvem, i no tant vell com esperàvem veure’t marxar, però estaràs acompanyat com mai, per dos nens que han après el significat de tenir-te a la vora, i dues persones que t’han estimat com a gos, un animal amb tots els ets i uts, i com a ésser viu amb personalitat, caràcter, carisma, fortalesa i sobretot, vitalitat. Et vaig recollir a Barcelona abans del que tocava, perquè els que et tenien van decidir que ja eres prou gran i prenies el menjar als teus germans. Vas créixer envoltat de camps i d’espai lliure, a la gran mansió de la Llissach, envoltat de nens i nenes tot el dia i amb la solitud tranquil·la del poble durant les llargues nits, corrent i saltant pels patis. Et vas fer fort campant per les muntanyes del voltant, i coneixent-les millor que jo mateix, t’has recorregut mig Bages grimpant i saltant com una cabra boja; has empaitat senglars, conills, gats, llebres i vaques, i m’han renyat uns quants pagesos per això. No recordes les passejades amb el Dani, però segur que a ell el lleparies de dalt a baix si te’l trobessis davant. Amb tu, vam conèixer l’Ester i el Hiro, i des de llavors junts, nosaltres hem creat una família meravellosa i vosaltres heu viscut un idil·li de mascles com no n’he vist d’altre. Més de sis llargs anys de brega, joc, corredisses i llepades. El Hiro, ha curat la lesió a la pota operada de xic, seguint-te a tu saltant pels marges, i inseparables, heu arribat al dia d’avui, avui que t’hem hagut de separar del teu germanastre pelut. No vull que marxis, ningú a casa volem que ho facis. Ens omples un forat que sense saber teníem buit, i només per veure els nens riure tant feliços val la pena allargar-te la vida tant com podem... però sabem que potser no podrà ser. Que el que tens és incurable i no hi podem fer res si el teu cos no vol lluitar. No vull que marxis, però et miro, i amb aquests ulls ametllats tant bonics, i aquestes selles tant expressives, veig una pena llunyana que em vol dir alguna cosa. No vull pensar-hi, però et miro i et veig patir. Et veig tant diferent de com solies ser... Ja no corres, no saltes, no fas petons als morros només entrar per la porta. Vaja, trobo a faltar que m'assaltis quan em veus. Quines coses, tots aquests anys intentant que no ho fessis, i ara ho enyoro. 

Diuen, que els gossos no tenen ànima; vaja, diuen que els animals en general no tenen ànima, i ho diuen tots aquests que asseguren que ells si que en tenen, perquè són criatures divines i tocades per la creació per manar i dirigir i anar cap al cel. Fa poc vaig sentir unes paraules que parlaven de l’ànima com un munt de processos d’aprenentatge i d’intercanvi d’experiències, reaccions químiques dins el cervell que fan que s’acumuli un “quelcom” que es relaciona amb el seu entorn i deixa petjada; l’ànima és allò que ens fa especials als homes i dones, o és molt més que tot plegat? En Cocu és només un gos. I com tots els gossos que conec i no conec, la connexió amb mi, amb l’Ester i amb els nens és total, plena, màgica i mística. Ell, malgrat la vida que ha tingut, que no ha estat fàcil, no ens ha fallat mai. El Cocu no té ànima? Jo crec que sí, tanta com l'Ester, els meus fills o jo mateix. Una ànima gran i bondadosa i carregada d’experiències que marxarà i deixarà un petit forat. Un forat que potser omplirem amb l’energia sobrera del Hiro, que es trobarà molt sol ara. Un forat que amb el temps, com passa amb totes les pèrdues importants, omplirem amb el record del que vas significar, el que ens vas aportar, el que vas fer, i els molts vídeos i fotos que t’immortalitzaran per sempre.

Només ets un gosset. El nostre gosset. El nostre Cocu. Encara hi ets, però ja ho se ara, que et trobarem a faltar. Cocu, una abraçada molt forta, i una manyaga a les orelles. Lluita tant com puguis! 

El teu company, que t'estima, 6Q.