Passa't al costat verd!

 Avui puc dir que, em trobo de conya! Em fan mal menys coses que fa un parell de mesos enrere, puc sortir a córrer dos o tres cops per setmana i anar agafant fons, dormo bé i no em llevo amb mal d'esquena, estic pletòric d'energia, jugo amb els nens al menjador, jugo amb els nens a casa, he perdut tres quilos bons de volum i greix de la panxa. I tot això, a quin preu?

Un preu car, tot sigui dit.

I a quina conclusió em porta tot plegat?

A que, si no tens diners, ho tens fotut per caminar cap a la cultura del vegetarià i cuina energètica, els super-foods i els sucs verds. I aquest és el canvi que hem fet a casa, i és arrel d'aquest canvi d'hàbits alimentaris sobretot, que el meu estat físic i mental ha canviat molt, darrerament.

Puc dir que és cert el que escriuen i diuen les defensores i defensors d'aquest estil de vida; ho puc dir per mi, per la meva dona i per les dues persones properes que conec, que estem duent a terme aquesta revolució a la dieta tant física com alimentària.

I també puc dir, que jo estava del tot equivocat. M'hi sentia obligat! Era com un deute a la meva formació acadèmica culinària, com una lluita interna entre el que havia de ser, per collons, i el que podria ser si obria la ment.

I per fi, suposo que amb el temps d'estovar la idea, i meditar-ne les conseqüències i potser també perquè, que carai, per provar-ho tampoc passa res, vaig abaixar la guàrdia, vaig dir als meus soldats que anessin a dormir, vaig obrir el pont llevadís i vaig deixar entrar "l'enemic" i l'aire fresc a dins...

La veritat, tot sigui dit, és que en els darrers anys ja he/hem anat canviant petites coses a casa: jo, personalment vaig deixar la llet (que m'encanta, que me la bevia a litres i que mai m'ha anat malament) perquè vaig llegir que provocava moltes mucositats. El cafè, va ser la conseqüència següent, perquè jo era un fan del cafè amb llet, dos o tres al dia, i el cafè sol no em venia de gust; em vaig passar al te i bé, s'ha convertit en un company inseparable. La cultura del bon te, també donaria per un escrit a part, però no és el cas. Ja cuinem a casa, molt i amb primeres matèries, cosa que deixa els productes elaborats lluny de la nevera, però, quan mires el rebost, i saps llegir entre línies, t'adones que tot o gairebé tot el que comprem i consumim alegrement, és un perill.

Però això, jo no ho sabia llavors, o potser sí que m'ho havien dit, però no ho volia escoltar. No era el moment per mi, encara.

Finalment, tot va precipitar un dia, escoltant l'entrevista que li va fer el Jordi Basté a la Carla Zaplana. La Carla és una jove eminència en el sector dels sucs verds, podríem dir que la mediàtica de torn, amb tots els meus respectes. Amb ella va començar tot! Als dos o tres dies, vam provar el primer suc verd a casa, al matí. En comptes del te i les magdalenes, o el pa amb embotit, o el cafè amb llet i galetes o cereals: suc verd. El vam fer amb la Thermomix, per provar. Colat dues vegades. Sorprenent! La paraula per definir-ho és aquesta. Sorprèn el gust, la capacitat de saciar-te que té, l'energia que ens va donar... El dia següent vam repetir. Tres dies vam trigar a comprar la màquina que extreu el suc en fred i abandonar les fulles d'acer de la Thermo.

Després van començar els llibres, els vídeos per internet, un taller a Vic amb la Leire Piriz -una altra experta en això d'alimentar-se bé amb els sucs i polpes de les fruites i verdures combinades amb llavors i altres toppings-, i fins al dia d'avui. Seixanta i escaig sucs després, molta més cultura vegetariana i pinzellades de veganisme o vegetalisme, ens han deixat en un estat de voler-ne més! A menys no hi volem anar!

Cada dia que passa, enyoro menys un bon bistec o un entrecot. Cada setmana que camino m'allunya més de qualsevol cosa que sigui pre-cuinada, envasada, conservada, tractada o manufacturada. I cada segon que passo en aquest camí, més m'adono que no el podrem conservar gaire temps, si no volem arruinar-nos! O aconseguim una feina més remunerada o aconseguim que més gent faci el pas com nosaltres, i tot baixarà de preu! És just. I és més fàcil la segona opció, perquè enganyar-nos! No hauria de ser un privilegi menjar sa i bé, però tal i com estan els preus i els sous, per desgràcia, la realitat converteix en elitistes els que poden seguir aquestes dietes. I jo no vull pertànyer a cap elit, trobo tant poderós el canvi que vull, no, no vull: necessito exportar-lo, fer-lo conèixer!

Per això llenço el crit al cel, aixeco les mans a l'estil Son Goku i vull acumular l'energia del planeta per fer explotar les idees que tenim tots ficades al cap, i ajudar a canviar el món! Perquè és possible!

És real i tangible! Podem adoptar una cultura culinària diferent, més amplia, més rica; per salut, per benestar, perquè és bo de gust! Quan abandones els colorants artificials, els aromes afegits i els sucres i potenciadors de sabor, t'adones de lo bons que són els gustos naturals, de les peculiaritats que tenen, de les notes de color que donen a la vida. És una mica com, mirar el cel de nit amb lluna plena o sense la lluna tapant-ho tot. La lluna és bonica, però només és una bola erma al bell mig del cel que eclipsa la magestuositat de la Via Lactea i dels milers i milers d'estrelles que giren al nostre voltant. La capacitat industrial dels homes ens ha dut a un món saturat de sabors que emmascaren la crua i bona realitat al nostre paladar... i sembla que sense això, el món és avorrit i insípid. Ara és l'hora de la revolució humana de les dones, deixeu-m'ho dir així, i no podem deixar passar aquest tren, sense pujar-hi almenys algunes estacions i mirar, degustar, provar. No sentiu curiositat?

He descobert la xocolata del lloro, la sopa d'all, el tresor amagat, la guinda del pastís! I resulta que no soc l'Indiana Jones, ni soc el segon ni el tercer ni tant sols, dels primers. Soc un més que cau de la figuera de cop i s'adona que el que hem i estem fent amb les nostres vides i els nostres estómacs és molt dolent. I cada segon que em trobo millor, m'ho confirma.

Només volia posar-vos al corrent.

Com que és un món obert i nou que m'aporta alegria i vitalitat, en seguiré parlant. No se si amb quaranta anys viscuts normativament parlant hauré cavat ja la meva tomba, perdoneu que ho digui així; però treballaré per allargar la vida dels que m'envolten tant com sigui possible. Una vida llarga i sana, bona i gustosa.

Sense colorants ni conservants!

Bon profit i bon dia!