Ja tornem a estar en guerra,
oficialment. I no una guerra qualsevol, una de mundial. Com la primera contra l’alemanya
imperial, i la segona contra l’alemanya nazi. Ara és contra Estat Islàmic. El món
unit contra uns fanàtics que estan sembrant el terror més pur allà per on
passen. I jo, assegut al meu ordinador, aliè a tot, me n’assabento gairebé de
rebot, mentre me’n vaig a dormir. Tranquil.
El meu món no es sacseja prou
encara.
Ho veig, ho sento, o percebo, però
no ho noto a la pell.
Som al·lèrgics al dolor dels
altres, i mirem de no empatitzar massa amb els què pateixen, que la vida ja és
prou dura. I jo trio no mirar.
No miro les notícies, no escolto
la ràdio, no llegeixo diaris. No veig el que passa i així és més senzill.
Podria fer tot això que no faig i preocupar-me molt, posar-me nerviós, estar en
un estat de pre-pànic davant el perill imminent que se suposa podem patir en
qualsevol moment... però trio no assabentar-me’n.
És la meva obligació està al cas
de tot, o el meu dret no deixar-me influir per totes aquestes barbaritats que
passen a uns quants centenars de quilòmetres o a milers d’ells. És el meu deure
preocupar-me pels refugiats, perquè la meva cultura és en part responsable del
seu estat, o és el meu dret no immisqüir-me en assumptes que jo no he generat.
Jo, activament no contribueixo en
tot aquest mal. Segurament, d’una manera indirecta en soc infinitesimalment
responsable. Però jo no ho veig així. Perquè m’ha de coartar la meva llibertat
una responsabilitat que no crec meva?
Soc tant innocent d’això com de
la matança dels creuats a la seva era o de la guerra d’Iraq, la primera i la
segona. I soc tant culpable de no fer res com la majoria de la població que,
molt ben informada, tampoc fa res.
Sabeu que passa? Jo escullo no
mirar perquè mirar em fa mal. Mirar i escoltar i entendre, que entenc com
funciona el món que hem fet entre tots, és dolorós. Jo lluito cada dia per que
els meus fills tinguin un futur millor i em debato ferotgement entre la vida a
la ciutat petita on visc o la possibilitat de marxar a viure al camp i fer vida
de poble. Lluito i treballo per fer una vida sana i cuidar-me molt per arribar
a vell, tant vell com pugui, per veure’ls creixer i esdevenir persones de bé,
en un món que imagino serà bell. Lluito i m’esforço i se que la meva dona ho fa
igual, per llavors, parar, mirar i desesperar-nos. Val la pena l’esforç?
Quantes vegades m’he preguntat si
val la pena tot això. Moltes.
Quantes vegades m’he assegut
davant la televisió i he vist, horroritzat, la capacitat humana de fer mal, de
causar terror, de gaudir amb el dolor i la mort de persones, la gran majoria
innocents, filles, fills, mares, pares.
Quantes vegades he pensat, que
estem fent? Fins on en som causa, efecte, raó... fins quan podrem dir que som
els “bons” sense que ens caigui la cara de vergonya.
Fins quan podré jo, mirar als
ulls dels meus petits i mantenir viva la idea del món bonic que vull per ells,
veient tot això...
No vull caure en el tòpic de dir
que la religió és la culpa de tot. Soc ateu, i avorreixo als extremistes
religiosos, per sobre de moltes altres abominacions humanes, que n’hi ha
moltes. Però tampoc és tant senzill com això. Tant de bo fos tant senzill. Però
no. Aquí parlem de maldat, de poder, d’influències, de joc cruel, d’aprofitats,
de fanàtics, de pirats i de víctimes. Moltes i diverses. De tot arreu, de prop
i de lluny. De les que ens afecten més i de les que ens rellisquen bastant. Parlem de països que s'alien en nom del món occidental que no són innocents del tot, contra un món abandonat i sovint intervingut que ara s'ha rebelat contra aliats i invasors passats. Parlem de coses tant complexes que ni els més experts es posen d'acord en de que va tot això. Parlem d'odis irracionals i d'excuses i pretextos religiosos seculars, podrits i enquistats. Parlem
d’això, i de futbol i lligues i pilotes d’or. I de Master Chefs i Pokemon Go, d’olimpíades
i de qui farà el triplet l’any vinent. I mentrestant, algú salta pels
aires brutalment mentre un altre s’encomana a un Déu que suposo, si existís, es
posaria les mans al cap de veure el que es fa en nom seu.
I jo, no vull mirar.
Si miro, si llegeixo, si
entenc... la vida és un infern.
Jo no vull un infern per als meus
petits.
Però l’és.
Que difícil és tot. I se que sona
infantil i poc adult, però el meu cor d’home, de persona humana, està trist...
i això que decideixo que no vegi res.
