Encara busco la Dori

Ja se que jo no soc cap crític de cine, i no tinc el nivell per contradir cap crític professional que te el cul pelat de veure cinema i aportar la seva sapiència al setè art. Tot i així, darrerament he de dir que estic decebut amb algunes valoracions que s’han fet sobre pel·lícules que he anat a veure al cinema, amb els meus fills, més concretament.

Fa poc vaig anar a veure “Buscant la Dori”, guiat sobretot per la crítica positiva que en van fer els dos experts de Rac1, un divendres a la tarda. Els dos coincidien en dir que la pel·lícula era quasi tant bona com la primera part, “Buscant Nemo”, salvant les distàncies amb una obra mestra com era la primera. Que tot i no ser tant brillant, narrava amb astúcia la recerca de la Dori que s’havia perdut buscant els pares que tot de cop, havia recordat que tenia. Bé, i van apuntalar la crítica dient que al principi hi havia una escena impressionant!

Nois! Quina barra, no?

La pel·lícula està bé. Però no passa d’aquí. Ni és similar a cap obra mestra ni li arriba a la sola de la sabata de la seva predecessora. Hi ha molts errors tàctics i de guió per ser una bona pel·lícula infantil, i ja no dic, per adults amb cor d’infant.

Per començar, és massa llarga. Començo a veure ja en massa pel·lícules infantils que està passant el mateix mal que pateixen les seves germanes adultes amb efectes especials. Per colar-nos una meravella de no se quins avenços digitals, ens fan empassar sense beguda trossos de pel·lícula sobrant, repetida i previsible. El viatge en sí mateix, passant per marxar del mateix punt de partida, passant altre cop per les tortugues i el seu corrent marí, travessant una zona perillosa amb un “dolent” espeterrant (el calamar gegant), que va acollonir literalment la meva filla contra la butaca, i acabant amb tot el periple d’escapada d’on les circumstàncies fiquen la Dori, fins arribar al mar altre cop. Meeeeec! Ha repetit esquema totalment!

Després, si la veieu, trobareu que les absències de la Dori, essent a la primera pel·lícula coherents i divertides, aquí pesen, s’encallen i avorreixen. La depressió creixent de la pobra peix per no recordar els seus pares i tenir memòria de peix, des del principi de la cinta fins al final, és angoixant. Tant aviat recorda tot el que li passa sense explicació, com no recorda gairebé ni que està fent. I tota la repetitiva i esgotadora presència de petxines a la sorra recordant el caminet... El mag d’Oz, el Polzet, Hansel i Gretel, i ara, la Dori. Benvinguda al club dels desmemoriats!

Des que la vaig veure fins avui, la única escena “espectacular” que recordo al principi, és la migració de les Ratlles. Suposo. Que voleu que us digui.

És llarga per ser infantil, no fa gaire gràcia en general, sobren personatges i no aporta res de nou. Bé, un pop esquizofrènic que està bé, però és millor, comparant pops, en Dave dels pingüins i la seva boja aventura en solitari, i fet un pop, vistos tots. Fins i tot els esbirros d’en Dave són més divertits que el mateix pop d’aquesta obra menor.

Ja veieu que no la deixo gaire bé. És la meva opinió, clar. Però jo també n’he vistes moltes de cintes. I començo a estar bastant tip de sentir meravelles de coses que després, sincerament, em fan malpensar.

Critiquem o orientem? Jo hagués dit: la companyia Disney ha omplert l’espai que hi ha entre Frozen, Inside out i Arlo amb un producte passable, aprofitant una antiga i exitosa pel·lícula del passat. No us deixeu enganyar amb la recaptació, que és fruit directe de la despesa desorbitada en marketing que proposa la factoria amb cada llançament, aconseguint un efecte crida massiu, valgui o no la pena finalment.

Cercant la Dori, per passar l’estona. Tenint en compte el preu d’una entrada, espereu que surti en DVD i llogueu-la a casa. Ment en blanc i a gaudir del viatge!

Gràcies i bona nit!

Almenys així, no enganyen a ningú...