Tercera guerra mundial

Ja tornem a estar en guerra, oficialment. I no una guerra qualsevol, una de mundial. Com la primera contra l’alemanya imperial, i la segona contra l’alemanya nazi. Ara és contra Estat Islàmic. El món unit contra uns fanàtics que estan sembrant el terror més pur allà per on passen. I jo, assegut al meu ordinador, aliè a tot, me n’assabento gairebé de rebot, mentre me’n vaig a dormir. Tranquil.

El meu món no es sacseja prou encara.

Ho veig, ho sento, o percebo, però no ho noto a la pell.

Som al·lèrgics al dolor dels altres, i mirem de no empatitzar massa amb els què pateixen, que la vida ja és prou dura. I jo trio no mirar.

No miro les notícies, no escolto la ràdio, no llegeixo diaris. No veig el que passa i així és més senzill. Podria fer tot això que no faig i preocupar-me molt, posar-me nerviós, estar en un estat de pre-pànic davant el perill imminent que se suposa podem patir en qualsevol moment... però trio no assabentar-me’n.

És la meva obligació està al cas de tot, o el meu dret no deixar-me influir per totes aquestes barbaritats que passen a uns quants centenars de quilòmetres o a milers d’ells. És el meu deure preocupar-me pels refugiats, perquè la meva cultura és en part responsable del seu estat, o és el meu dret no immisqüir-me en assumptes que jo no he generat.

Jo, activament no contribueixo en tot aquest mal. Segurament, d’una manera indirecta en soc infinitesimalment responsable. Però jo no ho veig així. Perquè m’ha de coartar la meva llibertat una responsabilitat que no crec meva?

Soc tant innocent d’això com de la matança dels creuats a la seva era o de la guerra d’Iraq, la primera i la segona. I soc tant culpable de no fer res com la majoria de la població que, molt ben informada, tampoc fa res.

Sabeu que passa? Jo escullo no mirar perquè mirar em fa mal. Mirar i escoltar i entendre, que entenc com funciona el món que hem fet entre tots, és dolorós. Jo lluito cada dia per que els meus fills tinguin un futur millor i em debato ferotgement entre la vida a la ciutat petita on visc o la possibilitat de marxar a viure al camp i fer vida de poble. Lluito i treballo per fer una vida sana i cuidar-me molt per arribar a vell, tant vell com pugui, per veure’ls creixer i esdevenir persones de bé, en un món que imagino serà bell. Lluito i m’esforço i se que la meva dona ho fa igual, per llavors, parar, mirar i desesperar-nos. Val la pena l’esforç?

Quantes vegades m’he preguntat si val la pena tot això. Moltes.

Quantes vegades m’he assegut davant la televisió i he vist, horroritzat, la capacitat humana de fer mal, de causar terror, de gaudir amb el dolor i la mort de persones, la gran majoria innocents, filles, fills, mares, pares.

Quantes vegades he pensat, que estem fent? Fins on en som causa, efecte, raó... fins quan podrem dir que som els “bons” sense que ens caigui la cara de vergonya.

Fins quan podré jo, mirar als ulls dels meus petits i mantenir viva la idea del món bonic que vull per ells, veient tot això...

No vull caure en el tòpic de dir que la religió és la culpa de tot. Soc ateu, i avorreixo als extremistes religiosos, per sobre de moltes altres abominacions humanes, que n’hi ha moltes. Però tampoc és tant senzill com això. Tant de bo fos tant senzill. Però no. Aquí parlem de maldat, de poder, d’influències, de joc cruel, d’aprofitats, de fanàtics, de pirats i de víctimes. Moltes i diverses. De tot arreu, de prop i de lluny. De les que ens afecten més i de les que ens rellisquen bastant. Parlem de països que s'alien en nom del món occidental que no són innocents del tot, contra un món abandonat i sovint intervingut que ara s'ha rebelat contra aliats i invasors passats. Parlem de coses tant complexes que ni els més experts es posen d'acord en de que va tot això. Parlem d'odis irracionals i d'excuses i pretextos religiosos seculars, podrits i enquistats. Parlem d’això, i de futbol i lligues i pilotes d’or. I de Master Chefs i Pokemon Go, d’olimpíades i de qui farà el triplet l’any vinent. I mentrestant, algú salta pels aires brutalment mentre un altre s’encomana a un Déu que suposo, si existís, es posaria les mans al cap de veure el que es fa en nom seu.

I jo, no vull mirar.

Si miro, si llegeixo, si entenc... la vida és un infern.

Jo no vull un infern per als meus petits.

Però l’és.

Que difícil és tot. I se que sona infantil i poc adult, però el meu cor d’home, de persona humana, està trist... i això que decideixo que no vegi res.