Capellans caducats

Avui, un dia ix qualsevol dels meus dies de vacances, m’arriben via facebook unes notícies que em posen. Que em posen, no calent sexualment, sinó que només llegir-les i escoltar-ne els àudios i veure’n els vídeos per assegurar la veracitat del tema, m’exciten les neurones per agafar llapis i paper i escriure quatre ratlles. Dedicades, una vegada més, a la extensa i respectable llista de capellans caducs que s’haurien, com a mínim, de jubilar.

Dic jubilar com podria dir qualsevol  altre cosa, senzillament, dic el que m’està permès dir i ser políticament correcte, tot i que potser no en aquest cas, però si en d’altres, enviaria a dida a molts d’aquests senyors. I dic senyors, perquè segurament el problema més gran que te l’església catòlica és que són quasi tot senyors. Senyors grans, amargats, amagats i caducs.

Cito textualment una primera perla: “Hace 30 años había mucha incultura, y a lo mejor un hombre se emborrachaba, llegaba a casa y pegaba a su mujer, pero no la mataba como hoy, hoy la mata. ¿Por qué? Porque antes había un sentido moral y hoy no lo hay” i segueix “ahora hay más crímenes, más violencia, más droga, más asesinatos, más violencia de género , mas de todo... antes había unos principios cristianos y antes había unos valores, y antes se vivía en los mandamientos y una persona tenía una formación cristiana, y aunque se emborrachara, había un quinto mandamiento que decía: no matarás!” Citem-ne una altra: “A les dones us toca quedar-vos a casa i ser submises als homes, com Maria” Una altra? “El matrimoni homosexual és com la unió entre un home i un gos o un home de setanta anys i una recent nascuda de tres dies” ...

Dos capellans i un bisbe són els cracs d’aquestes frases maleïdes. D’aquí al costat de casa, a casa nostra - aquest país que volem que sigui millor-, de Malaga i de Canena, Jaén. Els capellans en qüestió, aquests paios que diuen el que diuen amb total impunitat, són pastors de les seves ovelles, sembren amb les seves paraules els cors i les ments dels seus feligresos, que els escolten, i potser se’ls creuen. Un d'ells, en una missa de comunió amb nens i nenes innocents al davant seu i totes les seves famílies, els commina (si arriba el cas!) a pegar però no a matar, que el cinquè manament ja ho diu, gràcies al cel! (a veure, una pallissa de tant en tant és comprensible... ai l'às!!, i després ens diuen bàrbars als que no anem a missa i juguem a la play a Modern Warfare.) L’altre senyor -avui en dia-, ens diu que els gais i les lesbianes són atrocitats tant impossibles com horripilants! I el tercer, senzillament li diu a les dones, aquestes dones que poc a poc estan guanyant drets i capacitats i demostrant que el món podria ser diferent i de passada comencen a arraconar a molts soques (homes) a les tenebres -d'on no n'haurien de sortir!-... Ostres, que em perdo! Aquest senyor capellà els diu a les dones que es quedin a casa, que el món és nostre, dels homes, dels seus marits!

Jo, m’ensorro. Veig això i m’indigno, al·lucino! M’indigno en nom dels homes que no pensem això i que lluitem cada dia per trencar tots els ponts que ens uneixen amb aquests ancestres bàrbars i neandertals, i en nom de totes les dones i nens que estan ajudant a fer d’aquesta merda de món mal fet, una mena de món millor i més humà. M’esparvero en nom de tots aquells que pensem que aquests senyors de negre i alçacoll blanc, haurien de tancar-se a casa i reflexionar molt i molt. Tancar-se, pensar i obrir després les finestres i decidir que fer: deixar que entri la llum a les fosques tenebres de la seva ment recargolada i pervertida o, aprofitant l’obertura i l’alçada,  volar cap al seu senyor Déu.

Amén!

Ep! No em mal interpreteu! Existeix la llibertat d’expressió, la mateixa que em permet a mi escriure el que penso, ells també la tenen per pensar el que pensen, i dir-ho. Però de la mateixa manera que gràcies a ells i persones com ells, el món és com és –i reconeixeu-ho, el món és molt millorable, des de tots els àmbits-, hi ha d’haver gent com jo, que pensem diferent i tenim el valor de dir-ho i atacar aquests estaments enquistats a la nostra societat, que viuen com paràsits, que sempre ho han estat, i que fonamenten la seva existència en la por i la donació desinteressada dels altres.

Jo torno a repetir per enèsima vegada que no estic en contra de la religió, com a concepte. El reforç emocional i espiritual que pot oferir a la gent que creu en quelcom més enllà, és tant vàlid ara, com ho ha estat tota la vida. El que no entenc, de cap manera, és la creença establerta i estancada de que només creient en un Déu o vivint seguint la fe d’una religió en concret, la societat organitzada i amb valors, és possible. Els valors humans pengen dels drets humans, no de la biblia o dels seus manaments. Per sort! Que potser una cosa també es despenja de l'altra? Potser sí, però no justifica que avui en dia, una cosa tant etèria i poc seriosa com la religió -fe cega en quelcom que no existeix ni s'ha demostrat mai-, sigui el dogma a seguir en el nostre dia a dia.

Per mi, el canvi real i veritable de tota la societat del futur, occidental o no, passa obligatòriament per eradicar tota mena de fonamentalismes religiosos i evitar, el més aviat possible, que un paio vestit de negre o no, tingui el dret de pujar a un altar i des de l’empara eclesial, ens evangelitzi a la canalla amb idees com aquestes o similars. I quan dic canalla, no només em refereixo als més petits. Que n’hi ha uns quants de granadets que, davant d’una creu, perden la capacitat de pensar i tornen a creure en contes de fades.

En un món més just, és necessari deixar que els Déus (i els seus representants a la terra) passin a formar part dels moments d’introspecció més íntima, i entre tots, dedicar més temps als vius i al temps present, encarant el futur per als que seguiran i no pas estar pendents dels morts i el que ens queda per marxar a tornar-los a veure.

És paraula de Ciscu... amen?

No! Per Déu! ;)