Bib! Tinc un Wats!

Apostaria el meu sou (que no és gaire, tampoc ens passem), a que més d'un cop heu escrit un wats innocent de resposta a algú, amic, conegut o familiar, i us heu posat en un jardí d'aquells que, o no us en sortiu ben parats o heu de desconnectar amb aquella frase de "val, adéu...!", i es podria acabar d'omplir amb silenciosos improperis i d'altres expressions per l'estil.

I és que sembla mentida com, tot i que tots sabem que les paraules es poden mal interpretar i que tots som possibles mal interpretats, caiem una i altra vegada en la mala lectura de les frases i expressions alienes. Estic convençut que no és la nostra intenció, però hi caiem de quatre grapes. I llavors es produeixen situacions incòmodes en les que el teu amic, germana o conegut (per no dir pares, cosins, avis i demés parentela), us retreu quelcom que no ve a lloc perquè, li llegiu les frases de la pitjor manera... o que s'ha descuidat unes comes i això origina comprensions errònies, o que sembla, només sembla, que esteu a l'espera que la caguin per saltar-los-hi a la jugular. I al revés.

Moments en que no sabeu com ha passat, però heu generat un caos similar a les aturades matinals de RENFE, i sortir-ne es fa difícil d'imaginar.

I és que, com va dir el professor nou de Merlí al primer capítol, una coma pot salvar una vida, però també la pot complicar molt!

Reconeixent-ho, tot i que el Watsapp ens ha portat a una vida més fàcil i aparentment més ben comunicada amb tot el nostre entorn, també ens ha portat el caos, els malentesos i les baralles més absurdes per voler tenir una resposta al moment, immediata, sense pensar. No veiem els ulls, no mirem la cara ni l'expressió del rostre d'aquell o aquella que ens està parlant, i això és molt més que les paraules. Obviem que aquell és un bromista crònic, o que és un cínic per naturalesa, o que ja cara a cara, te les colava una sí, una altra també.

Viure per veure la pantalleta, les cometes blaves, la careta somrient o aquella mà amb el polze enlaire. Si les imatges ens fascinen, ens atrapen i ens enganxen, anar xerrant tot el dia amb tanta gent com xerrem sense veure'ls mai la cara, es despersonalitzar totalment la relació, i quan despersonalitzem, convertim en lletres a tothom, sigui qui sigui, per igual. Ens costa posar-hi no només la cara, també els sentiments, les emocions, la persona que hi ha darrera.

Un Wats! Pling! He rebut un wats... Què fas? Parlo per wats. Ei, has obert un wats amb aquella de l'altre nit? Ara ens estem watsapejant...

Tot un món de realitat i ficció que te difícil separació. Quants de nosaltres ens relacionem millor per escrit que en persona? Quantes teniu grups que feu servir cada dia amb gent que no veieu gairebé mai, i que quan ho feu, la fredor i la distància és notable i estranya. Quants de nosaltres hem tancat un grup de wats dient que en tenim masses i en canvi, mantenim tres o quatre grups amb persones repetides però variant-ne un o dos o tres membres que van apareixent i desapareixent. Els bons, els dolents, l'equip, família, els d'aquí, els d'allà, els de la feina, els de la feina sense el jefe, els de la feina sense el jefe i la seva amiga... Hem creat un autèntic submón virtual que te més importància per a nosaltres que la pròpia realitat, molts cops.

Increïble però cert, no?

Ara mateix no tinc el mòbil aquí, perquè em distreu si estic escrivint, però segur que quan acabi, encara que no ho vulgui, encara que estigui gaudint del meu moment de soledat, tard o d'hora l'obriré de manera inconscient segur, i miraré si tinc un numeret verd sobre la icona. I si no és el wats, el face i si no, l'insta, o el telegram, l'snap... tot per estar connectats. Connectats i sols.

Diuen que és dolent. Però ara seré dolent jo, i una mica sincer, i qui no pensi com jo, així en la intimitat i sense que ningú ho sàpiga, per mi és un heroi: Mola estar sol i tenir el món a l'abast; però estar sol, amb la llibertat de no haver de respondre si no es vol, de no haver de ser-hi si no es vol. De dir: bueno, piro i vaig a dormir, bona nit a tothom!! i posar-te la tele o llegir un llibre, o mirar les estrelles i estar dues hores a la teva. És curiós com ens mentim a nosaltres mateixos per acomodar la realitat a la ficció per que la realitat sigui com volem.

Tot i que a vegades, la mal interpretem.

Tot i que a voltes, en caguem moltes!...

No ho se, és complicat l'encaix del món virtual amb el món real, suposo que els que hem viscut un món que no tenia res d'això encara ens és més difícil. Entendre que és el futur però que hi ha una altra manera de viure, que ja no existeix i, o passa quelcom extraordinari i inimaginable, no existirà mai més. La tecnologia se'ns està menjant. Bo, dolent. Són termes relatius, paraules.

I ja sabem que les paraules se les emporta el vent, o arriben fent un sorollet al mòbil...

Bzzzzzzzz! Bzzzzzzz! 

Els de la Caixa vam anar a sopar

Aquest escrit el vaig fer després de la primera trobada sopar amb els ex companys de classe de La Caixa, promoció del 74. L'He trobat avui remenant l'ordinador per fer neteja... ni el recordava! Bé, aquí el deixo per si algun vol refrescar la memòria o posar-se al dia del que va passar una nit, vint anys després...

"Había una vez, un barquito chiquitito… Así empezaba esa cancioncita que

cantábamos año si, año también en cada festival, fiesta grande, fiesta mediana, desfile

ocasional y tardes donde supongo, Bascuñana no debía traer la programación hecha, y

tiraba de ella para rellenar… y supongo que yo debo ser de los últimos en caer en la

cuenta de lo que realmente quería decir aquella estúpida e inocente cancioncita; al

menos en una de sus posibles lecturas. ¡Nosotros éramos aquel barquito! Siempre lo

fuimos, y me di cuenta claramente el otro día, cenando y bailando (aunque lo de bailar

lo podríamos haber dejado para cuando hagamos la fiesta de jubilación, que nos volverá

a ir la marcha). Éramos los barquitos chiquititos que esperaban navegar por los mares de

la vida, luchando contra vientos y mareas, y creciendo y llegando a la madurez.

Precioso. Una metáfora al fin, pensada y calculada por el profesor de gimnasia más

“batukero” de la historia de los colegios privado/públicos de nuestros tiempos. Y es que

no hay que decirlo: al final, ¡navegamos!

Han pasado muchos años, demasiados quizás por el buen ambiente que se vivió

en la cena, previamente y más tarde; pero quizás también fueron los años justos y

necesarios para reencontrarnos con tan buen calado y con ¡viento en popa a toda vela!

(venga, ¡a ver quien la recuerda entera!) Yo no creo mucho en el destino ni esas cosas

patrañeras que intentan atar nuestro libre albedrío a algo cósmico, e incluso místico,

pero mucho de lo vivido íntimamente aquella noche de reencuentros fue muy místico, e

incluso cósmico. No hay que decir que cómico también lo fue, sobre todo de la mano

del inagotable Pardo, el de siempre y tan feliz como siempre… ¡encantador!

La cena en si misma, bueno… ¡no fue la hostia! El pica pica bien, el segundo

condicionado, por no decir otra cosa (tuve la extraña sensación de notar una pistola

apuntando a mi nuca a la hora de decidirme por el cordero o el entrecot… no, perdón,

cordero o cordero…) y el vino… bueno, como dijo Diego, vino que del cielo vino (y esa

noche no llovió mucho precisamente). Algo cara. Aunque en el fondo, la mejor de la

cena estaba sentado encima de las sillas y eso, no tiene precio.

Fuimos 18 al final, un montón dadas las circunstancias; acudimos desde Madriz,

Sabadell, Manresa, Gavà… hasta incluso, ¡vino alguno/a desde el barrio mismo!! Otros

se excusaron por imprevistos inoportunos y algún que otro parto reciente, pero creo que

no faltó nadie, al menos en las conversaciones; recordamos a profesores ilustres,

alumnos ilustres, ilustres tardes e ilustres momentos de gloria. Abrimos el baúl de los

recuerdos (que no la caja de Pandora) y salieron uno tras otro, decorados con sonrisas

maduras que reflejaban rostros ¡joviales! ¡Por que ese fue el mejor efecto especial de

todos! Han pasado 20 años, costaba al principio relacionar caras con nombres, pero solo

fue al principio; segundo tras segundo se fueron disipando las dudas y las arrugas (¡¡no

sus deis por aludidos!!) y salieron a relucir esos compañeros de toda la vida, esos con

los que te pelabas las rodillas, apostabas canicas y te apaleabas en las horas muertas;

¡cuantos potros y polis y cacos nos han contemplado! Cuantas pelotas de plata hemos

chafado… cuantas hostias contra el plinton nos hemos dado… y visto el resultado, casi

ninguna en balde. Me recuerda al típico discurso del Bascu, aquel que soltaba de vez en

cuando para recordarnos que algún día le agradeceríamos los palos recibidos… aquel

bofetón!... ¡Pom! Pom! ¡A la fila! ¡Pom! ¡Pom! Casi parece que lo oigo en mi cabeza

aun…

¿La verdad? Que no me recordaba tan joven como me sentí entre vosotros; no

me recordaba tan inocente como me sentí, sentado de nuevo entre vosotros. Estaban

Luís i Sanchez a mis lados (ambos como entonces, cerca el uno del otro) y la Merche y

la Mari Carmen (guapísima) enfrente de mi (como casi siempre, ¿no?). Y la Ester

(bonísima noia!), y mi amiga Saida (que sí, que és verdad, ¡que éramos grandes amigos

entonces!), Carlitos (que grande, ¡pero literalmente y en todos los sentidos) y Guti

(cuantos miles de buenos recuerdos)… y Susanna, Elsa, Paquito, Camarero, Pros, Ivan

(siempre juntos entonces…). Me agradó ver al Milena de siempre (mejorado con los

años) y que Pardo no haya cambiado (ya lo dije, verdad??) No me dejo a la Belén, gran

culpable de todo el montaje, encantadora y mucho más divertida de cómo la recordaba.

Es curioso de lo que se da uno cuenta cuando mira hacia atrás y se asoma a su propia

crueldad (comentario personal extensible a todos los niños del mundo que se ceban

siempre con sus teóricos inferiores). Una pena fue perder las dos horas finales bajo el

yugo de los tambores tribales porque todos nos perdimos muchas charlas, para poder

intimar algo más; Un recuerdo para los que no pudieron llegar como Maria o Garri o

Guillem y para los que, como Marco Antonio que no llegó ni tarde (para variar), no

hemos localizado o no quisieron venir; ahí va la memoria para David Fernandez,

Bárbara Vidal, Sílvia Palomero, Judith Álvarez, Francisco Alcaraz, Amalia Rey, Jaime

Galcerán, Eva (¿Susana?) Jover (esta me baila), Miquel Ventura, Carlos Cenya y…

bueno, me descuento pero seguro que falta alguien.

Daré por sentado que cuenta con nuestra bendición el aparato moerno que nos ha

permitido reencontrar en estas fechas, y solo levantaré un ruego al futuro, para que nos

trate tan bien como aparentemente nos ha tratado hasta ahora, porqué…

…Siempre he oído decir que en las cenas de este calibre, con tanto reencuentro y

tanta dispersión, la gente aparenta haber triunfado, aparenta ser mejor y tener una vida

mejor de la que tiene, para quedar bien; para restregarle a algún antiguo “amigo o

enemigo” lo bien y mejor que le va a uno. Las apariencias seguro que engañan, pero no

percibí ningún juego de ese tipo en nuestra mesa. No percibí rencores, envidias o malos

comentarios. Quizá ese tiempo que ha pasado nos ha pulido bien en la distancia y es

mejor así. Quizá aprendimos a ser personas entre nosotros y sin darnos cuenta, ese

bendito sábado pusimos en práctica ese buen ser. La verdad y para terminar, es que para

mi, ese día quedará en la memoria marcado con el más grande de mis cariños, por que

fue una noche perfecta. Todos sabemos que la perfección no existe; solo los momentos

pueden ser perfectos cuando cuadran en el firmamento los elementos adecuados para

ello. Lástima que para que sea así, mejor es que sea corto, breve y finito. Quizá lleguen

más. Este, ya no nos lo puede quitar nadie.

…Y si esta historia os parece corta, ¡volveremos, volveremos a empezar!

Con mis más sinceros recuerdos,

Ciscu (el Badia)

Promoción del 1974, Clase B (¡¿¡Pijolandia!?!)"

Fenomens paranormals a la xarxa elèctrica

Vull parlar d'un fenomen que he observat. És un fenomen que per a mi, és paranormal. El fenomen elèctric. M'explico.

No entro a valorar cap factura ni el detall de la mateixa, per dir que pago més per allò que contracto que per allò que consumeixo, tot i que possiblement és veritat en alguns mesos de l'any. No entro a valorar com treballa la companyia que em subministra el servei elèctric, tenint en compte els beneficis que té i el personal que destina per evitar que, de tant en tant, em vingui una factura disparada perquè és la lectura estimada, doncs aquell mes no han pogut passar a mirar el comptador; comptador que ara ja és intel·ligent (no se fins a quin punt) i que se suposa que ho te tot gravat, fins al més mínim detall.

- Obro aquí un parèntesi aquí per explicar una anècdota que em ve al cap. Em va comentar un dia un senyor que hi entén en això de l'energia, que els comptadors nous capten allò que fins ara, els vells no acabaven de captar. És a dir, que tot això que els comptadors nous estan fets per ser més eficients i comptar realment el que consumeixes en benefici teu i de la companyia, es veu que no és ben bé cert del tot. El benefici és tot seu. Tu pagues més, perquè els nous comptadors agafen fins i tot la petita i insignificant despesa que abans no feia girar la roda, com petits leds d'electrodomèstics, que ja gastaven un reten per estar en standby, però que ara a sobre et gasta aquell minúscul llum que abans no ho feia... quants minúsculs llumets tenim a casa?

Bé, dit això, el fenomen que he observat és el següent: suposadament hauria d'estalviar energètica i econòmicament com a consumidor conscient i eficient que soc, i tot i que m'hi esforço, no ha estat així. malgrat tot. Sabeu quants diners em vaig gastar l'any passat en llums nous per totes les làmpades de casa, per canviar incandescents i de baix consum per leds? gairebé dos cents euros, si fa o no fa. Jo, aquests diners, els considerava ben gastats i recuperables, perquè pensava innocentment que la factura baixaria, com m'indiquen als llibrets de propaganda de les elèctriques i les botigues on et venen aquestes boniques bombetes. Però la meva eco consciència no s'acaba aquí: fins fa poc, ho reconec, era dels que no patia pels "standby" de casa. Tele, ordinadors, música, dvd, consoles, forn, quadres digitals, aparells diversos..., que no hi patia gens vaja. I ara, doncs, ja fa molts mesos que faig cabal d'aquests consums i els apago, wifis incloses. Tinc interruptors per tot arreu que apaguen gran quantitat de coses. Tot queda desconnectat. De nit, durant el dia quan no hi som, de vacances...

Tot i els meus progressius intents d'anar reduint consum i hores de consum, m'he trobat que la factura no ha baixat, mai. Ha anat pujant. I sí, direu, és que han anat apujant els impostos i moltes coses que segurament si tingués lo antic, encara pagaria més. Cert. O no! Que cassualitaaat (com diria el Gonzalo Bernardos) que cada cop que surten campanyes d'estalvi energètic (bombetes, interruptors, electrodomèstics AAA...) en el que implica gastar una porrada que se suposa inverteixes per deixar de pagar, t'apugen la factura per una altra banda i no només es compensa, sinó que hi surts perdent. Soc un malpensat, ho se. La meva ment recargolada em diu que els homenets de les elèctriques i per extensió, d'altres companyies així, diguem-ne monopolistes, calculen els seus beneficis en funció de les baixes d'ingrés que poden tenir per les noves tecnologies, que consumeixen menys i cada cop són més eficients. 

M'he gastat dos cents euros que no recuperaré, perquè la factura de la llum no para d'augmentar i, els leds em duraran el que durin fins que surti quelcom, més barat de fabricar però més car en definitiva, i sant tornem-hi??

Jo només se una cosa. Fa molts anys que intento reduir despeses, aquestes generals que en diuen, per poder dedicar a altres coses aquests diners i no, no hi ha manera. I com que a més, soc ecologista i penso en el planeta, doncs apa, a comprar leds, que no són barats!

Res, pour parlé, que diuen. Ja veieu, el meu fenomen no te solució... rebaixar la factura de la llum és una quimera més del català modern.

Ei! Que si algú ho ha aconseguit, que m'ho expliqui, per favor!!

Gràcies i bona nit! 

Capellans caducats

Avui, un dia ix qualsevol dels meus dies de vacances, m’arriben via facebook unes notícies que em posen. Que em posen, no calent sexualment, sinó que només llegir-les i escoltar-ne els àudios i veure’n els vídeos per assegurar la veracitat del tema, m’exciten les neurones per agafar llapis i paper i escriure quatre ratlles. Dedicades, una vegada més, a la extensa i respectable llista de capellans caducs que s’haurien, com a mínim, de jubilar.

Dic jubilar com podria dir qualsevol  altre cosa, senzillament, dic el que m’està permès dir i ser políticament correcte, tot i que potser no en aquest cas, però si en d’altres, enviaria a dida a molts d’aquests senyors. I dic senyors, perquè segurament el problema més gran que te l’església catòlica és que són quasi tot senyors. Senyors grans, amargats, amagats i caducs.

Cito textualment una primera perla: “Hace 30 años había mucha incultura, y a lo mejor un hombre se emborrachaba, llegaba a casa y pegaba a su mujer, pero no la mataba como hoy, hoy la mata. ¿Por qué? Porque antes había un sentido moral y hoy no lo hay” i segueix “ahora hay más crímenes, más violencia, más droga, más asesinatos, más violencia de género , mas de todo... antes había unos principios cristianos y antes había unos valores, y antes se vivía en los mandamientos y una persona tenía una formación cristiana, y aunque se emborrachara, había un quinto mandamiento que decía: no matarás!” Citem-ne una altra: “A les dones us toca quedar-vos a casa i ser submises als homes, com Maria” Una altra? “El matrimoni homosexual és com la unió entre un home i un gos o un home de setanta anys i una recent nascuda de tres dies” ...

Dos capellans i un bisbe són els cracs d’aquestes frases maleïdes. D’aquí al costat de casa, a casa nostra - aquest país que volem que sigui millor-, de Malaga i de Canena, Jaén. Els capellans en qüestió, aquests paios que diuen el que diuen amb total impunitat, són pastors de les seves ovelles, sembren amb les seves paraules els cors i les ments dels seus feligresos, que els escolten, i potser se’ls creuen. Un d'ells, en una missa de comunió amb nens i nenes innocents al davant seu i totes les seves famílies, els commina (si arriba el cas!) a pegar però no a matar, que el cinquè manament ja ho diu, gràcies al cel! (a veure, una pallissa de tant en tant és comprensible... ai l'às!!, i després ens diuen bàrbars als que no anem a missa i juguem a la play a Modern Warfare.) L’altre senyor -avui en dia-, ens diu que els gais i les lesbianes són atrocitats tant impossibles com horripilants! I el tercer, senzillament li diu a les dones, aquestes dones que poc a poc estan guanyant drets i capacitats i demostrant que el món podria ser diferent i de passada comencen a arraconar a molts soques (homes) a les tenebres -d'on no n'haurien de sortir!-... Ostres, que em perdo! Aquest senyor capellà els diu a les dones que es quedin a casa, que el món és nostre, dels homes, dels seus marits!

Jo, m’ensorro. Veig això i m’indigno, al·lucino! M’indigno en nom dels homes que no pensem això i que lluitem cada dia per trencar tots els ponts que ens uneixen amb aquests ancestres bàrbars i neandertals, i en nom de totes les dones i nens que estan ajudant a fer d’aquesta merda de món mal fet, una mena de món millor i més humà. M’esparvero en nom de tots aquells que pensem que aquests senyors de negre i alçacoll blanc, haurien de tancar-se a casa i reflexionar molt i molt. Tancar-se, pensar i obrir després les finestres i decidir que fer: deixar que entri la llum a les fosques tenebres de la seva ment recargolada i pervertida o, aprofitant l’obertura i l’alçada,  volar cap al seu senyor Déu.

Amén!

Ep! No em mal interpreteu! Existeix la llibertat d’expressió, la mateixa que em permet a mi escriure el que penso, ells també la tenen per pensar el que pensen, i dir-ho. Però de la mateixa manera que gràcies a ells i persones com ells, el món és com és –i reconeixeu-ho, el món és molt millorable, des de tots els àmbits-, hi ha d’haver gent com jo, que pensem diferent i tenim el valor de dir-ho i atacar aquests estaments enquistats a la nostra societat, que viuen com paràsits, que sempre ho han estat, i que fonamenten la seva existència en la por i la donació desinteressada dels altres.

Jo torno a repetir per enèsima vegada que no estic en contra de la religió, com a concepte. El reforç emocional i espiritual que pot oferir a la gent que creu en quelcom més enllà, és tant vàlid ara, com ho ha estat tota la vida. El que no entenc, de cap manera, és la creença establerta i estancada de que només creient en un Déu o vivint seguint la fe d’una religió en concret, la societat organitzada i amb valors, és possible. Els valors humans pengen dels drets humans, no de la biblia o dels seus manaments. Per sort! Que potser una cosa també es despenja de l'altra? Potser sí, però no justifica que avui en dia, una cosa tant etèria i poc seriosa com la religió -fe cega en quelcom que no existeix ni s'ha demostrat mai-, sigui el dogma a seguir en el nostre dia a dia.

Per mi, el canvi real i veritable de tota la societat del futur, occidental o no, passa obligatòriament per eradicar tota mena de fonamentalismes religiosos i evitar, el més aviat possible, que un paio vestit de negre o no, tingui el dret de pujar a un altar i des de l’empara eclesial, ens evangelitzi a la canalla amb idees com aquestes o similars. I quan dic canalla, no només em refereixo als més petits. Que n’hi ha uns quants de granadets que, davant d’una creu, perden la capacitat de pensar i tornen a creure en contes de fades.

En un món més just, és necessari deixar que els Déus (i els seus representants a la terra) passin a formar part dels moments d’introspecció més íntima, i entre tots, dedicar més temps als vius i al temps present, encarant el futur per als que seguiran i no pas estar pendents dels morts i el que ens queda per marxar a tornar-los a veure.

És paraula de Ciscu... amen?

No! Per Déu! ;)