"Aquell no canviarà mai! Els tios no canvien mai, ja ho saps! Un pendó sempre serà un pendó..."
Quantes vegades hem sentit dir això en boca d'algun conegut, coneguda, amic o amiga? Tantes i tantes vegades que ho haurem fet servir nosaltres mateixos per referir-nos a algú que, a criteri nostre, per sempre més serà un perdut.
Canviar o no canviar, heus aquí el dilema. Si naixem blancs, purs i verges, i és la vida que a foc d'anar rebent ens va transformant, per què no podem acceptar que les persones anem canviant, i que les carícies i les patacades ens ajuden a capgirar-nos, a reinventar-nos.
No ho dic per dir, que en pròpia persona m'he sentit dir massa vegades que no tenia remei, que no en tinc, vaja. Que jo vaig néixer pendó i moriré pendó! Com si hagués passat del naixement a la joventut directament, sense passos previs ni posteriors. I jo no soc pas un àngel, que també n'he dit de grosses sobre algun pobre desafortunat o desafortunada. I si ho pensem fredament, és fort dir això d'algú, per encoratjar o desencoratjar a algú altre a tenir-lo o no, en ment; però el més fort i trist és pensar-ho de veritat! Que les persones no tenim remei! Ens escalfem i ho deixem anar. De debò estem condemnats a cometre els mateixos errors una i altra vegada? Per què som així?
Un dels problemes és la poca empatia que tenim, la poca capacitat de posar-nos en la pell dels altres i entendre'ls en la seva justa mesura, en el seu entorn, comprendre'ls prenent decisions tenint en compte les condicions en les que es trobaven. Ja és difícil que ens mirem des de fora i sense jutjar-nos ens analitzem amb sinceritat... Som jutges, fiscals i botxins de vells coneguts i amics als qui no donem ni mitja oportunitat: ui, aquesta és una porca! a l'insti s'havia repassat a tots els tios de la classe! Passat, present i futur, tot barrejat, un còctel de prejudicis; a costa del passat, li fotem enlaire el futur a una persona per fer certes coses reprovables. Enveja? Rebuig? Hi ha molt poca distància entre el que anhelem secretament i el que odiem en veu alta, i sovint hem barrejat aquests conceptes per sentenciar-ne més d'un.
Em penedeixo del mal que he pogut causar a la meva vida! Hauria d'anar amb un cartell penjat constantment, i repassar l'agenda per fer-me perdonar? O només han passat molts anys des que la vaig cagar per primer cop i, demà potser la tornaré a esguerrar? Tots ens equivoquem, i més sovint del que reconeixem. Perdonar, comprendre i ajudar és molt més complicat.
Tant mateix, si que canviem. Ens passem la vida fent-ho. Infantesa, adolescència, joventut, maduresa; els trenta, els quaranta, els cinquanta, jubilació i la vellesa; etiquetes, etapes que cremem a la vida i que ens van polint, girant a gran velocitat i a força d'experiències. Que bonic seria poder estar segur que tots els mals que hem fet han estat perdonats, i que tothom que coneixem ens respecta per el que fem i representem en el present, perquè el passat només és un record que ja s'ha paït. Però no és real pensar-ho; la realitat és que vivim sabent que potser hi ha algú que te un mal record de nosaltres, algú a qui vam fer mal, algú a qui vam ferir, algú a qui no vam saber ajudar, algú a qui vam oblidar... I si hem après el valor d'allò que vam fer, si hem valorat el mal o el bé i hem crescut a partir de... si som capaços de canviar la nostra vida gràcies a les lliçons que ens ensenyen els errors i els encerts, això serà prou; i no hi hauran hagut males decisions, només decisions amb repercussions més o menys dolentes; i no ens penedirem de res, només acceptarem les conseqüències i seguirem creixent i canviant.
Hem d'admetre que tothom ho pot fer, i treure'ns de sobre aquests tòpics llepats i bruts que encasellen a les persones a unes presons pitjors que les de barrots.
I mirar un conegut als ulls, com si fos la primera vegada i dir-li sincerament: hosti tio, com has canviat en tots aquests anys, no? M'alegro de tornar-te a conèixer.
