dimecres, 29 de febrer del 2012

Dret a canviar


"Aquell no canviarà mai! Els tios no canvien mai, ja ho saps! Un pendó sempre serà un pendó..."
Quantes vegades hem sentit dir això en boca d'algun conegut, coneguda, amic o amiga? Tantes i tantes vegades que ho haurem fet servir nosaltres mateixos per referir-nos a algú que, a criteri nostre, per sempre més serà un perdut.
Canviar o no canviar, heus aquí el dilema. Si naixem blancs, purs i verges, i és la vida que a foc d'anar rebent ens va transformant, per què no podem acceptar que les persones anem canviant, i que les carícies i les patacades ens ajuden a capgirar-nos, a reinventar-nos.
No ho dic per dir, que en pròpia persona m'he sentit dir massa vegades que no tenia remei, que no en tinc, vaja. Que jo vaig néixer pendó i moriré pendó! Com si hagués passat del naixement a la joventut directament, sense passos previs ni posteriors. I jo no soc pas un àngel, que també n'he dit de grosses sobre algun pobre desafortunat o desafortunada. I si ho pensem fredament, és fort dir això d'algú, per encoratjar o desencoratjar a algú altre a tenir-lo o no, en ment; però el més fort i trist és pensar-ho de veritat! Que les persones no tenim remei! Ens escalfem i ho deixem anar. De debò estem condemnats a cometre els mateixos errors una i altra vegada? Per què som així?
Un dels problemes és la poca empatia que tenim, la poca capacitat de posar-nos en la pell dels altres i entendre'ls en la seva justa mesura, en el seu entorn, comprendre'ls prenent decisions tenint en compte les condicions en les que es trobaven. Ja és difícil que ens mirem des de fora i sense jutjar-nos ens analitzem amb sinceritat... Som jutges, fiscals i botxins de vells coneguts i amics als qui no donem ni mitja oportunitat: ui, aquesta és una porca! a l'insti s'havia repassat a tots els tios de la classe! Passat, present i futur, tot barrejat, un còctel de prejudicis; a costa del passat, li fotem enlaire el futur a una persona per fer certes coses reprovables. Enveja? Rebuig? Hi ha molt poca distància entre el que anhelem secretament i el que odiem en veu alta, i sovint hem barrejat aquests conceptes per sentenciar-ne més d'un.
Em penedeixo del mal que he pogut causar a la meva vida! Hauria d'anar amb un cartell penjat constantment, i repassar l'agenda per fer-me perdonar? O només han passat molts anys des que la vaig cagar per primer cop i, demà potser la tornaré a esguerrar? Tots ens equivoquem, i més sovint del que reconeixem. Perdonar, comprendre i ajudar és molt més complicat.
Tant mateix, si que canviem. Ens passem la vida fent-ho. Infantesa, adolescència, joventut, maduresa; els trenta, els quaranta, els cinquanta, jubilació i la vellesa; etiquetes, etapes que cremem a la vida i que ens van polint, girant a gran velocitat i a força d'experiències. Que bonic seria poder estar segur que tots els mals que hem fet han estat perdonats, i que tothom que coneixem ens respecta per el que fem i representem en el present, perquè el passat només és un record que ja s'ha paït. Però no és real pensar-ho; la realitat és que vivim sabent que potser hi ha algú que te un mal record de nosaltres, algú a qui vam fer mal, algú a qui vam ferir, algú a qui no vam saber ajudar, algú a qui vam oblidar... I si hem après el valor d'allò que vam fer, si hem valorat el mal o el bé i hem crescut a partir de... si som capaços de canviar la nostra vida gràcies a les lliçons que ens ensenyen els errors i els encerts, això serà prou; i no hi hauran hagut males decisions, només decisions amb repercussions més o menys dolentes; i no ens penedirem de res, només acceptarem les conseqüències i seguirem creixent i canviant.
Hem d'admetre que tothom ho pot fer, i treure'ns de sobre aquests tòpics llepats i bruts que encasellen a les persones a unes presons pitjors que les de barrots.
I mirar un conegut als ulls, com si fos la primera vegada i dir-li sincerament: hosti tio, com has canviat en tots aquests anys, no? M'alegro de tornar-te a conèixer.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Xifres que ballen



Fa uns dies, en Bill Gates - aquell empresari informàtic que des que està forrat desgrava molts diners fent bones obres i dient als altres com han de fer les coses- va reunir-se amb el nostre president, en Mariano, i li va dir així en to de conseller econòmic: "si voleu remuntar la crisi a Espanya, el que heu de fer és abaixar els sous de tots els treballadors del país". Segons aquell pobre home carregat de diners, per superar una crisi creada sobretot pels que en tenen molts, els que en tenim poc hem de fer un sacrifici global.
Fa un parell de setmanes, llegia al diari Ara que el Sr. Rodrigo Rato - polític, empresari i banquer- deia en una entrevista de premsa: Crec que en aquest país les remuneracions dels responsables polítics no es corresponen amb les seves responsabilitats ni són homologades amb la resta d'Europa. A aquest senyor, ara ex ministre i actual dirigent de Bankia li han abaixat el sou considerablement. És un sacrifici particular per el bé comú. 
Els funcionaris d'aquest país, és a dir, els treballadors públics, cobren de mitjana i en general més diners que els treballadors de la privada en els seus mateixos àmbits. Per exemple, un treballador del sector de l'educació, un mestre, cobra de mitja de tres cents euros cap amunt més que el seu homòleg d'una escola privada, i els beneficis del tractament de baixes, permisos de paternitat i excedències són molt millors i molt més ben remunerats els públics que els privats. En molts països "avançats" els treballadors del sector públic cobren menys que els del sector privat, a canvi d'una seguretat laboral i un nivell d'estrès molt més baix, i s'entén: si vols servir el país, ho fas per vocació de servei públic. 
En aquest país la despesa pública és desmesurada, començant pels mestres, seguint pels soldats, policies, oficinistes i acabant pels polítics, assessors, consellers i demés animals del circ. 
Equiparar els sous amb la resta d'Europa? Només dels polítics? A veure si a sobre de lladres, mal governants, mentiders i titelles dels polítics d'Europa, seran els únics del país que estaran a l'alçada dels  ciutadans alemanys, o francesos... 
Rebaixar el sou a tots els treballadors? El Sr. Rato ja ha rebaixat un milió set-cents mil euros la seva nòmina, no n'hi ha prou? És clar que segueix cobrant 53 vegades el que cobra la meva companya de feina i ella no te dietes! El Vice-president d'Espanya amb Aznar i ministre d'economia amb ell també, segurament és un dels grans responsables que el nostre país anés de cap a la crisi; no seria la persona més adient per dir bajanades d'aquest calibre tal i com estan les coses.
Si no hi ha més remei i ens hem d'abaixar els sous i el nivell de vida del país puja, amb quin percentatge farem les rebaixes? qui ho decidirà? Seran equitatives i per tant, molt lleus a les rendes baixes i molt més fortes a les altes? Quan s'haurà de rebaixar el sou un treballador que cobri el mínim interprofessional? I el Sr. Mariano?
Els sous haurien de ser un reflex de l'efecte positiu que causen les nostres feines a la societat. Si les nostres tasques són positives, els sous haurien de ser-ho també. Per tothom igual. Utopia? Cal canviar les coses, i els polítics haurien de ser els primers en començar a baixar del pedestal. 
Perquè sinó, pot passar que la societat s'enfadi, i escoltant als Gates i als Ratos la gent pot anar a buscar els pedestals en persona, i sacsejar-los fins que caiguin, i llavors la baixada serà terrible, no penseu?



diumenge, 26 de febrer del 2012

Ostres! no tinc temps!


He de començar seriosament a replantejar-me això d'escriure un blog, doncs és evident que la meva publicació i revisió dels temes escrits, és si més no un pèl precària. Potser un blog diari no seria el format més adient, i un de mensual tampoc. Hi ha blogs de periodicitat variable? Els de Ciu ho fan servir molt i els funciona; ja m'ho rumiaré.
El fet és que un dia se'm va plantejar un dilema a la vida: vols fer de pare en actiu, o vols fer activament els possibles per escaquejar-te i fer allò que molts en diuen "ajudar a casa en el que puc"; és el mateix que dir, quan veig que la feina li surt per les orelles a la dona, llavors moc algun dit, vaig a comprar el pa i trec les escombraries.
Jo vaig triar ser un pare actiu i en actiu, i això comporta tantes i tantes coses que, quan arriba el final del dia... bé, en tinc d'idees per escriure, i crítiques per fer, i coses per dir siguin interessants o no, però, quan arriba el final del dia el meu cervell diu prou i tot i que el fet d'escriure no demana massa moviment, les meves mans també em demanen pausa; total, que escriure per escriure qualsevol cosa de tres ratlles i que no tingui cap pes ni per mi ni per ningú, doncs no; mira, soc exigent.
Per tant, intenció ja en tinc ja, i coses començades amb ganes d'acabar-les també, però el que em manca és temps; per què ara per ara, el meu temps és per el meu petit minyó i la meva gran dona, que entre els dos me l'han robat, i jo m'he deixat fer, no dic que no...
No vull acomiadar aquest escrit sense animar molt als homes de la meva generació i posteriors que pensin que això de fer de pares és un paper secundari amb menció als Oscars; no ens equivoquem nois! Que fer de pares les 24 hores del dia comporta cansament, feina, poc espai personal i molt de sacrifici, però la recompensa és enorme i veure com la família va creixent i ocupant cada cop més espai dins l'ànima no te preu.
Aviat tornaré a donar senyals de vida, fins llavors, estigueu bonets!