Dret a canviar

"Aquell no canviarà mai! Els tios no canvien mai, ja ho saps! Un pendó sempre serà un pendó..."

Quantes vegades hem sentit dir això en boca d'algun conegut, coneguda, amic o amiga? Tantes i tantes vegades que ho haurem fet servir nosaltres mateixos per referir-nos a algú que, a criteri nostre, per sempre més serà un perdut.

Canviar o no canviar, heus aquí el dilema. Si naixem blancs, purs i verges, i és la vida que a foc d'anar rebent ens va transformant, per què no podem acceptar que les persones anem canviant, i que les carícies i les patacades ens ajuden a capgirar-nos, a reinventar-nos.

No ho dic per dir, que en pròpia persona m'he sentit dir massa vegades que no tenia remei, que no en tinc, vaja. Que jo vaig néixer pendó i moriré pendó! Com si hagués passat del naixement a la joventut directament, sense passos previs ni posteriors. I jo no soc pas un àngel, que també n'he dit de grosses sobre algun pobre desafortunat o desafortunada. I si ho pensem fredament, és fort dir això d'algú, per encoratjar o desencoratjar a algú altre a tenir-lo o no, en ment; però el més fort i trist és pensar-ho de veritat! Que les persones no tenim remei! Ens escalfem i ho deixem anar. De debò estem condemnats a cometre els mateixos errors una i altra vegada? Per què som així?

Un dels problemes és la poca empatia que tenim, la poca capacitat de posar-nos en la pell dels altres i entendre'ls en la seva justa mesura, en el seu entorn, comprendre'ls prenent decisions tenint en compte les condicions en les que es trobaven. Ja és difícil que ens mirem des de fora i sense jutjar-nos ens analitzem amb sinceritat... Som jutges, fiscals i botxins de vells coneguts i amics als qui no donem ni mitja oportunitat: ui, aquesta és una porca! a l'insti s'havia repassat a tots els tios de la classe! Passat, present i futur, tot barrejat, un còctel de prejudicis; a costa del passat, li fotem enlaire el futur a una persona per fer certes coses reprovables. Enveja? Rebuig? Hi ha molt poca distància entre el que anhelem secretament i el que odiem en veu alta, i sovint hem barrejat aquests conceptes per sentenciar-ne més d'un.

Em penedeixo del mal que he pogut causar a la meva vida! Hauria d'anar amb un cartell penjat constantment, i repassar l'agenda per fer-me perdonar? O només han passat molts anys des que la vaig cagar per primer cop i, demà potser la tornaré a esguerrar? Tots ens equivoquem, i més sovint del que reconeixem. Perdonar, comprendre i ajudar és molt més complicat.

Tant mateix, si que canviem. Ens passem la vida fent-ho. Infantesa, adolescència, joventut, maduresa; els trenta, els quaranta, els cinquanta, jubilació i la vellesa; etiquetes, etapes que cremem a la vida i que ens van polint, girant a gran velocitat i a força d'experiències. Que bonic seria poder estar segur que tots els mals que hem fet han estat perdonats, i que tothom que coneixem ens respecta per el que fem i representem en el present, perquè el passat només és un record que ja s'ha paït. Però no és real pensar-ho; la realitat és que vivim sabent que potser hi ha algú que te un mal record de nosaltres, algú a qui vam fer mal, algú a qui vam ferir, algú a qui no vam saber ajudar, algú a qui vam oblidar... I si hem après el valor d'allò que vam fer, si hem valorat el mal o el bé i hem crescut a partir de... si som capaços de canviar la nostra vida gràcies a les lliçons que ens ensenyen els errors i els encerts, això serà prou; i no hi hauran hagut males decisions, només decisions amb repercussions més o menys dolentes; i no ens penedirem de res, només acceptarem les conseqüències i seguirem creixent i canviant.

Hem d'admetre que tothom ho pot fer, i treure'ns de sobre aquests tòpics llepats i bruts que encasellen a les persones a unes presons pitjors que les de barrots.

I mirar un conegut als ulls, com si fos la primera vegada i dir-li sincerament: hosti tio, com has canviat en tots aquests anys, no? M'alegro de tornar-te a conèixer.