He de començar seriosament a replantejar-me això d'escriure un blog, doncs és evident que la meva publicació i revisió dels temes escrits, és si més no un pèl precària. Potser un blog diari no seria el format més adient, i un de mensual tampoc. Hi ha blogs de periodicitat variable? Els de Ciu ho fan servir molt i els funciona; ja m'ho rumiaré.
El fet és que un dia se'm va plantejar un dilema a la vida: vols fer de pare en actiu, o vols fer activament els possibles per escaquejar-te i fer allò que molts en diuen "ajudar a casa en el que puc"; és el mateix que dir, quan veig que la feina li surt per les orelles a la dona, llavors moc algun dit, vaig a comprar el pa i trec les escombraries.
Jo vaig triar ser un pare actiu i en actiu, i això comporta tantes i tantes coses que, quan arriba el final del dia... bé, en tinc d'idees per escriure, i crítiques per fer, i coses per dir siguin interessants o no, però, quan arriba el final del dia el meu cervell diu prou i tot i que el fet d'escriure no demana massa moviment, les meves mans també em demanen pausa; total, que escriure per escriure qualsevol cosa de tres ratlles i que no tingui cap pes ni per mi ni per ningú, doncs no; mira, soc exigent.
Per tant, intenció ja en tinc ja, i coses començades amb ganes d'acabar-les també, però el que em manca és temps; per què ara per ara, el meu temps és per el meu petit minyó i la meva gran dona, que entre els dos me l'han robat, i jo m'he deixat fer, no dic que no...
No vull acomiadar aquest escrit sense animar molt als homes de la meva generació i posteriors que pensin que això de fer de pares és un paper secundari amb menció als Oscars; no ens equivoquem nois! Que fer de pares les 24 hores del dia comporta cansament, feina, poc espai personal i molt de sacrifici, però la recompensa és enorme i veure com la família va creixent i ocupant cada cop més espai dins l'ànima no te preu.
Aviat tornaré a donar senyals de vida, fins llavors, estigueu bonets!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada