Urgències mèdiques

Ara fa dos anys i escaig, molt abans per tant de poder tenir aquest espai per comentar la jugada, vaig tenir un incident mèdic que em va fer plantejar uns quants dubtes... recuperat i sense retocar ni una coma, us el planto al davant. Gaudiu de la lectura i gràcies!

17 de juny de 2009, residint encara a Santpedor

El diumenge passat vaig caure malalt. Això no seria notícia, si no fos per què normalment, aquest no és el meu estat natural ni de bon tros. Potser m’he posat malalt, i quan vull dir malalt em refereixo a estar prou malament per no anar a treballar i fer llit, un parell de cops en els darrers cinc anys, que jo recordi. I aquest fet no tindria cap més importància, si no fos per què, el dilluns al matí següent, quan em vaig trobar de pena, amb una afecció al coll prou clara i evident, almenys per mi i la meva companya, i em vaig prendre la temperatura i vaig veure que tenia febre, vaig decidir anar al metge.

No acostumo a anar al metge a no ser que m’estigui morint, parlant figuradament; és a dir, no soc dels que precisament engreixo les llistes d’espera dels CAPS o dels hospitals amb qualsevol tonteria, i normalment tampoc acudeixo a les farmàcies a buscar jo mateix els remeis, auto medicant-me, com diuen que no s’ha de fer. Aquest dilluns però, vaig decidir que havia d’anar al metge per què al llevar-me ja fregava els 38,5 i pujant, i el món del meu voltant anava amunt i avall i la suor era incontrolable. Jo sabia del cert que tenia unes angines com un piano, però que m’havien agafat molt fort i molt de sobte, per tant, calia la opinió d’un expert i les conseqüents receptes, per curar-me aviat; ni molt menys volia saltar-me la feina o buscar una excusa per passar una setmana de calor tancat a casa.

El fet és que, era dilluns de festa major al poble on visc, i per tant, la meva dona em va dur a les urgències que va creure més oportunes, a l’hospital general de Manresa. No pensàvem pas que així contradèiem cap precepte humà ni social. Hom espera, que després de treballar molts anys, pagant la teva seguretat social i usant amb bon criteri els seus serveis, un cop els necessitis, et tractin com és degut. Però davant la meva sorpresa, no va ser així.

Vam arribar a l’hospital i vaig entrar a donar les meves credencials correctament presentades amb la tarja blanca sanitària cap a tres quarts de nou del matí. La meva parella havia d’anar a aparcar i jo mateix, aguantant-me com podia, vaig entrar a donar les meves dades. Poder en aquell moment fregava els trenta nou de febre però cap professional de la medicina (es veu que a un hospital, n'és ple) se’n va adonar; ningú em va oferir estirar-me una mica mentre veien que m’arraulia com podia a la sala d’espera. Poder creien que era un ionqui massa col·locat que volia alguna cosa estranya. La veritat és que així m’ho va semblar, per què durant els vint minuts següents ningú va dirigir-me la paraula. Un cop acabada aquesta estona llarga, per mi eterna en aquell estat, em van cridar pel nom a la sala de triatge (jo no l’havia vist mai aquesta sala, i per mi que és un lloc on t’envien si no tenen clar que carai fas allà, com per dir si és o no important seguir mirant-te, o t’envien cap a casa). Vaig entrar i una infermera molt simpàtica em va fer seure, davant d’una porta oberta que donava al carrer i sense preguntar em va enxufar el termòmetre, i es va posar a xerrar amb una amiga que casualment passava per fora. Passats els cinc minuts de rigor, va acomiadar-la un moment per dedicar-me atenció, va mirar la temperatura i va adonar-se, que tenia febre! No em va mirar el coll, no em va oscultar, no va demanar-me si em trobava malament.... senzillament com que el termòmetre deia que passava dels 38,5, m’havia d’enviar a un altre expert...

Vaig seguir la línia verda fins a la segona sala d’espera, on van passar, crec, una bona mitja hora més, mentre jo estava estirat en tres cadires i tremolava de fred i suor, la febre em pujava i segons la meva dona, per què jo era prou inconscient, tenia la pell blanca i els llavis un pel morats. Van acabar-se els pacients que hi havia a la consulta i em van cridar. L’Ester, la meva dona per cert, em va ajudar a aixecar-me i vam entrar en un despatx amb dos doctors sud americans (però alerta, no tinc res contra els sud americans, ho exposo així, per què ho eren). Em van preguntar que em passava, jo els vaig dir el què, em van fer asseure, em van mirar de mala manera el coll que quasi m’empasso el pal de fusta, van mirar-me la blancor de les meves amígdales, no sense dir-se entre ells –doctor i aprenent- que si s’adonava que era “una amigdalitis aguda en ambos lados”. Llavors em van fer estirar, aixecar la camisa i em va palpar l’abdòmen amb força brutalitat, cosa que vaig notar tot i l’estat de buit en el que em sentia. Em va fer mal innecessàriament, crec.

Després, en comptes de mirar el meu expedient, o preguntar-me si acostumo a posar-me malalt, o si és habitual que tingui aquesta afecció, o on treballo, o si faig esport o el que sigui, d’interès humà, només em va preguntar si m’havien operat d’alguna cosa o tenia alèrgies (per la medicació que jo ja sospitava des del principi) i si fumava o prenia drogues. Finalment, em va dir si volia una injecció per fer baixar la febre o una pastilla, i jo vaig dir que una pastilla millor, que agulles no. Em va acomiadar amablement sense oblidar-se de dir que per infeccions al coll era millor anar a un centre mèdic i no un hospital.

Així va ser com, una hora i mitja després d’arribar a l’hospital per força major, no per gust ni per costum, vaig sortir amb les receptes que em permetrien anar a una farmàcia i medicar-me correctament, com hauria fer també amb la llei antiga jo mateix, sabent el que tenia, i molt abans, no cal dir-ho.

Però s’ha de fer bé. Has de passar pel tub, com es diu vulgarment.

Però la història no acaba aquí. L’endemà vaig anar al CAP a que em mirés el meu metge de capçalera, i que em donés la baixa o no, depenent del que digués és clar, del seu criteri. Gran error per part meva creure això.

El mateix... que et passa, que tens... sense moure’s de la cadira li vaig explicar, tenia febre, ho havia comprovat jo mateix abans de sortir, ell no ho va fer. Em va mirar uns segons, potser no sabia que dir; llavors hi vaig caure i li vaig donar l’informe de l’hospital; ell el va agafar, el va mirar; jo soc administratiu, soc bon observador també; va teclejar a l’ordinador “fumador”... consum habitual de...

No em va preguntar res més. No em va tocar. No va consultar cap expedient; no, és clar, no en tinc al poble per què des de fa tres anys que hi soc i encara no havia anat al metge. Em va donar la baixa i em va acomiadar fins dijous...

Jo suposo que la majoria de la gent és una apalancada i només va al metge per lliurar-se de treballar. Jo suposo que la majoria de la gent som uns drogo adictes i uns fumadors i per això tenim moltes malalties i és molt justificable la desatenció i la mala educació dels professionals que s’hi dediquen; és la meva única explicació, per què,

jo volia atenció mèdica per què em trobava molt malament, com no acostumo a trobar-me; ningú m’ho va preguntar.

Ningú em va preguntar si camino, si faig esport, si faig una vida sana a banda de fumar de tant en tant cannabis o ser fumador, si tinc cura de la dieta o si em preocupo per vigilar els excessos. Tampoc em van aconsellar cap d’ells, deixar de fumar o no fumar tant habitualment el que fumo. Cap preocupació real pel meu estat, ni a l’hospital ni al CAP, només judicis ràpids i poc profunds, i cap a casa. Ja tens la baixa, és això el que buscaves, oi?

Estic totalment dolgut, per què jo pago els meus impostos, la meva seguretat social i procuro tenir-me prou cura de mi per què només s’hagin de preocupar de mi els metges de tant en tant; però amb carinyo, si us plau. Una mica d’afecte i estima per la seva feina i pels pacients amb que tracten és el mínim que es demana. Potser una simple amigdalitis aguda és una tonteria; per a mi, que no em poso mai malalt, i per una vegada que vaig al metge, és una prova de foc de com funciona la sanitat en el meu estimat país. I no és la primera vegada que en surto amb la sensació que, més valdria no seguir pagant un euro per aquesta gent.