Un ball dolç

Som dos, estirats l’un damunt de l’altre, mirant-nos als ulls atentament envoltats de silenci; envoltats del silenci de les nostres veus mentre sona Manel pels altaveus del menjador. La tarda està perdent llum tot arribant la nit, i no he encès els llums;  tot és cada cop més fosc, entra una tènue llum pels finestrals de la terrassa i tret de les llums color malva de l’arbre de Nadal que encara no hem tret, comencem a no veure res més. Però nosaltres seguim allà, al sofà, mirant-nos totalment callats, deixant-nos emportar pel ritme musical tranquil que ens embolcalla. Em moc suaument de costat, com si fos una barca moguda pel vent, i ell no em treu la mirada de sobre, agafant-se fortament amb les cames al voltant de la meva cintura, recolzat contra el meu pit i amb el cap amunt, mentre juga amb les seves manetes amb els meus dits. Jo el miro i veig tantes coses, tantes, en una mirada tant innocent...

Mentre ens aixequem, s’aixafa fort contra el meu pit i l’agafo ferm per l’esquena; s’arrauleix entre el meu braç dret i l’esquerra i sembla que s’agafa per sobre el meu coll, però no s’agafa, només passa els braços cansats i relaxats, deixant tot el seu pes a la meva disposició. S’ha fet tant gran en tant poc temps! És tot un homenet i tant sols encara no te set mesos; i ja et diu tantes coses amb la mirada, amb els gestos, amb els sons. Et parla i no l’entens però saps perfectament el que et diu, i el mires... i somriu! Sempre somriu.

És senzillament més que un miracle, més que màgia, més que qualsevol cosa que s’hi pugui comparar; ja ho sabeu, els que teniu la sort d’apreciar i sentir el que és ser pare, o mare. És puresa en suspensió.

Ara ballem sobre l’estora, descalços tots dos, al ritme de la cançó d’aniversari ens movem i penso: sen recordarà? És impossible, diuen. Ningú recorda la seva vida abans dels tres o quatre anys, excepcions a banda. Però sabrà que quan era tant petit, els seus pares se l’estimaven amb delit i bavejaven pels racons fent fotografies, vídeos i somiant desperts sobre el seu futur? Sabrà que el seu pare ballava amb ell mentre escoltava música al menjador, abans d’anar a dormir, i que quan li mirava els ulls hi veia la perfecció feta realitat?

Ja se que creixerà, i que arribarà un dia que tot això quedarà tant lluny que semblarà impossible que hagi succeït, i tantes i tantes coses que viurem i deixarem de viure, però fins aquest dia, seguiré somiant despert i gravant a foc, ben endins en els meus ulls oberts, aquesta cara, aquesta mirada atenta i pura que em mira, que em fa sentir l’home més afortunat del món, l’home més feliç del planeta. Espero saber transmetre-li això a ell, als meus fills, passi el que passi. Vull saber-ho fer...

Mentrestant, seguim ballant tot anant cap al seu llitet. En Jan badalla sobre la meva espatlla i se li cau el xumet al terra... millor que abaixi la música.

Fins ara petit...