La màgia del Nadal

Des de ben petit, he pensat sempre que el Nadal eren festes especials. Uns dies de vacances escolars en els que feia fred i a vegades, fins i tot nevava; com que a mi m’agrada més el fred que la calor, em trobava doncs, com peix a l’aigua gaudint dels merescuts dies de descans escolar. Però per sobre de tot, eren especials per què segons la tradició cristiana, durant les festes naixia el fill de Déu, i per això, tots els grans es tornaven més generosos, i a nosaltres els petits, ens queien coses bones per totes bandes: regals, jocs, dolços i temps per fer mandres.

Segons la tradició, al nen Jesús quan va néixer, li van portar presents des de totes les contrades veïnes; la història explica que pastors humils de tots els voltants el van anar a adorar en pelegrinatge, alertats convenientment per l’àngel de l’anunciació, i des de més lluny encara, uns Reis de l’orient guiats per una estrella viatgera, van anar a oferir-li or, encens i mirra al petit minyó; els nostres regals de Reis doncs, emulaven aquests fets tant transcendents.

I no són bonics els contes quan te’ls expliquen de petit, i tot encaixa i quadra a la perfecció?

Tots sabem com acaba tot això; com tots els contes te un bonic final, i un darrer despertar; els nens creixen i es fan grans. I quan ens fem grans, això dels Reis, el Nadal i tot el conte bonic d’aquell petit minyonet pateix una trista transformació. Deixant de banda que mantinguis o no la teva fe en lo transcendent de les dates nadalenques, descobreixes un bon dia que els pares són, efectivament, els Reis del cotarro! I no només entens llavors el perquè no et portaven, ses majestats màgiques, aquelles coses que sempre demanaves i misteriosament no arribaven mai, sinó que t’adones que en el futur, hauràs de tocar de peus a terra a l’hora de fer la carta; ja mai més res serà igual...

Segurament és una de les “mentides” que els grans expliquen al xics, que cou més, que més ens marca.

I durant molts anys d’adolescència i joventut portaràs aquest pes al subconscient; anys de confusió, anys de demanar coses pràctiques en cartes buides d’emoció, d’oblidar el neguit de llevar-se d’hora per enxampar ses eminències el dia sis de gener; ja ni dissimules quan obres un regal i: Oh! Uns calçotets...

Però amb tot això i més que no hi cabria en aquestes pàgines de memòries reials, la màgia d’aquestes dates és tant poderosa que un bon dia, no saps quan, et converteixes tot d’un plegat en Rei, i regal rera regal, vas recuperant l’essència de la diada; amb més o menys capital i fortuna tornes a viure aquells dies d’infantesa i l’emoció de llevar-se d’hora o anar a dormir tard per col·locar els regals amagats pel menjador, reneix amb tu. Tot torna a ser màgic, tot torna a ser especial: decorar la casa, fer el pessebre innovant-lo cada any, tornar a escriure la carta als reis...

Jo, personalment, ja no tinc ni gota de fe en lo diví i sagrat d’aquestes festes. Almenys no la part divina i sagrada que em van voler fer creure a la força i sense alternativa quan era petit; és curiós que acabis sabent que el ratolí Pérez són els pares, els Reis són els pares, que el Pare Nadal és un invent de la Cocacola i que el tió és un tros de fusta pintada i amb barretina, i tant mateix segueixin colant-te el gol que Jesús era el fill d'un Déu, i feia miracles amb les mans... I és que alguns grans o adults, per anomenar-los així, tenen més ocells al cap que molts infants, i per alimentar tanta ploma inconsistent i volàtil s’han d’anar repetint el seu mantra personal cada dia: Pare nostre, que estàs en el cel, etc... I a mi em deien que era un somia truites!

Al cap i a la fi, el Nadal, santificat o no, te la seva màgia pròpia, un valor per si mateix i la capacitat quasi única d’aconseguir el que només aconsegueixen els funerals i les bodes de tant en tant: reunir a la família al voltant d’una taula amb l’esperit d’un infant, i fer aturar el temps màgicament entre llums de colors, música dolça i desitjos de pau, amor i tranquil·litat. I això si que és màgic, és la màgia del Nadal.