Els llums, s'han apagat...

Han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets, els amics...

Ara, el meu fill petit, que cada dia creix més, de tant en tant es posa a recitar aquestes frases fins que acaba la presentació de la cançó dels Manel, Aniversari. Ho fa en el seu peculiar idioma i gràcia, però se l’entén molt bé malgrat que només te 21 mesos i escaig. 

És tant bonic. És tant extraordinari veure créixer la personeta que tens a casa, cada dia una mica més sorprenent, més autònom, més curiós i emocionat per la vida, per cada detall. Cada cosa que fas és un món que descobreix darrera meu; m'observa, em mira, m'imita i ho repeteix tot, amb tota la seva capacitat i tenacitat. Ho va repetint fins a la sacietat i m’hipnotitza, no puc deixar de mirar-lo, vol fer-me veure que el més important del món, és el que està passant davant meu, als meus peus, no el que he de fer després. 

Em sorprenc a cada segon que passa, i em fa oblidar el que he de fer, el que volia fer, el que em delia per fer... tot es torna relatiu. Ja tenia raó l'Einstein! Potser no va ser amb cap fórmula que se'n va adonar... I és que, hi ha res més important, urgent i meravellós que veure créixer els teus fills?

I no és que de cop entengui als meus pares, perquè amb l'edat que tinc i la meva relació amb el món educatiu ja me'ls ha fet entendre bastant, abans. No és enteniment el que em transmet aquesta experiència; és comprensió total, és com si de cop m'hagués convertit en un col·lega més de la professió. He entrat de ple en el club de persones que estan o han sacrificat realment, la vida per un altre. No com amb una parella o un amic, amb qui sempre hi pot haver alguna reserva... és donar-se totalment i que sigui el que hagi de ser. Les prioritats són radicalment diferents.

És immens, gegant. Una tasca de tota una vida; no és per un temps i no hi puc ni vull renunciar. I no ho faig per obligació, ni per imposició de ningú, diví o mundà. Ho faig per amor...

Em sento tant feliç mirant-lo com em vol fer riure, com em provoca amb una gamberradeta i espera la meva reacció, mirant a veure si canvia a la següent. Li veig a les pupil·les les ganes de créixer, de ser més, de fer com jo. Xerra, m'explica coses, s'esforça molt perquè les entengui, i si no, ho dona per fet, perquè ell m’entén perfectament. Malauradament no puc veure'l tant com quan era més petitó, i fa temps que no puc anar a portar-lo ni cercar-lo a la llar d'infants. I com si ell ho sabés del cert, i notés el meu dolor, quan puc escapar-me del bar per anar a donar-li una sorpresa, ell em mira com si no passés res, somriu i seguida i acceleradament em fa un repàs per totes les coses noves que hi ha, les joguines amb les que hi passa les estones, les decoracions que han fet... m'ho ensenya tot, tot i tot. I jo no puc fer més que riure i callar, seguir-lo i meravellar-me de lo gran que es va fent i malgrat que no puc estar per ell com voldria, tinc tots els meus sentits posats en ell. Sort en tenim de la seva mare, que és la millor mare del món i el cuida i el mima pels dos. Que més puc dir  sobre ella? Que cada dia em sorprèn més la seva humilitat i fragilitat; si ser pare és meravellós, ser mare ha de ser... no crec que hi hagi paraules per descriure-ho.

El nostre fillet pititotto està creixent molt, i aviat farà dos anys!!

Farem una festeta, i convidarem als avis, als tiets i als amics... i bufarem les espelmes, i comptarem un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc... i demanarem un desig.

Europa, un somni que s'acaba

Encara que el títol porti a engany, no vaig a parlar de la Champions, ni dels somnis dels futbolistes, que amb el que cobren i viuen, no tenen res a veure amb la vida real que es desenvolupa fora del seu camp de joc.

Vull parlar del vell i bell somni de l'Europa federal, aquella que prometia tant, i que cada cop es dibuixa més maligne, més perversa. Aquella Europa que, quan jo era petit apuntava maneres; veiem una unió en tots els sentits, una unió sota una bandera que ens fes sentir orgullosos. Però no.

Aquella Europa cada cop és més un malson i una mentida, i Catalunya no hauria de tenir por de "ser expulsada" si no hi ha més remei. A mi, l'economia que marca l'Europa de l'Alemanya més bel·ligerant des de la segona guerra mundial, no m'interessa. No em representa ballar al so de la música dels Francesos o dels desesperats Espanyols per no perdre prestigi. No vull que se'm compari amb els desmanegats Italians, corruptes fins al moll de l'os. Els Portuguesos, acabats des que van tornar de les amèriques, a mercè de ser la cara de la Península Ibèrica i poca cosa més. Holandesos, Belgues, Danesos, Grecs... cada país amb la seva identitat i la seva història al darrera com una motxilla pesada que ningú vol desprendre, i el somni d'unitat es va esvaint cada vegada més. 

Ser català és un dret, un llegat. Ser català no és ser Espanyol. Ser espanyol no és cap delicte, no és cap mal, però no és el que vull jo. No és el que sento, i ara mateix, si per ser Europeu, he de ser Espanyol i si no, convertir-me en un estat esclau amb poca veu i cap vot, destí turístic de la zona Euro i res més... prefereixo ser Català i res més. Humil, treballador i amb orgull. Sense odiar ni menysprear ningú. 

Ser i prou, viure fora de l'Europa d'enganys i mentides, amb la nostre petita economia i els nostres grans deutes. A base de feina ja ens espavilarem. Segur.

Monedes? Tot són papers, ningú diu que no puguem tenir una moneda pròpia prou competitiva, si devaluant atraiem inversió, la recuperació serà més ràpida. 

Tractes amb Europa? Qui pensa que, Catalunya per disposició i situació en el mapa, riquesa i empenta (demostrada sobradament durant segles) pot quedar oblidada de la resta del món?

No siguem rucs. Que no ens en facin sentir tampoc. Que no ens afectin les mentides que volen escampar sobre la nostra realitat. No ens empassem la nostra manera de ser, perquè un jutge o un tribunal clarament feixista ho digui. El gran triomf de les campanyes feixistes a tot Europa sempre ha estat escampar mentides i contraposar-les contra la veritat amb tota la força dels estats, i per esgotament i feblesa esdevenen veritats possibles. La gent s'oblida ràpid del que és veraç. Si repeteixes una mentida i la mantens, per més evidències que hi ha, la mentida segueix allà, i molta gent se l'acaba creient. 

Europa és una gran mentida, el vell continent està vell i decrèpit, i només amb una revolució social i un gran canvi de paradigma es pot tirar endavant. Que el gran canvi no sigui deixar d'enriquir Madrid per enriquir Alemanya o França, perquè això, seria encara pitjor.

Autonomies hipòcrites

Seré breu i clar. 

Avui he llegit al diari que, i cito textualment "les autonomies amb el dèficit correcte rebutgen donar facilitats a les incomplidores, perquè diuen que donar objectius diferents és una invitació a incomplir-los" 

Catalunya és la comunitat que més dèficit te de tota Espanya.

Durant anys se'ns ha venut la moto que s'ha de ser solidari, que Catalunya ha de ser solidària amb les comunitats que menys tenen. Aquesta moto ens deixa amb una balança negativa d'impostos a causa de la nostra generosa solidaritat, i aquest fet, tant demanat i defensat a totes les espanyes ens condiciona per no poder assolir els nivells de dèficit que se'ns demanen. Tot i amb això ara, les comunitats a les que hem estat regalant els nostres diners durant anys, ens neguen facilitats per arribar a complir quan puguem realment, sense escanyar la societat, i ens ho hem d'empassar??? I la solidaritat, on està??

Però, seran tots tant fills de gossa??

Espero que la societat a la que pertanyo desperti d'una punyetera vegada i es doni compte que ens estan prenent el pèl. 

No es mereixen res, només hi ha un camí, i si en Mas i CIA no ho fan ja, hem de provocar-ho els que anem a peu. 

La Revolució és possible...

Revolució!

Tots hem vist a la nostra infància, o no tant petits, pel·lícules d’aquelles de l’antic oest dels Estats Units. Aquelles històries planes de dolents salvatges que, a cop de revòlver controlaven un poble apartat al mig del desert de Texas, extorsionant, violant i robant impunement als seus acollonits ciutadans. El típic “barman” que ho sap tot darrera la barra, que serveix copes cada dia als sicàris del cap mentre juguen al pòquer sota el gran mirall del “saloon”. Aquell bordell amb les prostitutes acollonides i una “madam” que gairebé sempre, és la cortesana del més dolent del grup...

Veure aquestes pel·lícules llavors i mirar el panorama que tenim ara em sembla irònic, si més no, perquè no hi ha gaires diferències significatives en el que es representa a la nostra societat actual, la que està davant la pantalla. En aquells films mirem astorats i agafats al seient com el dolent entra a la barberia i a sobre de fer-se afaitar pel barber, acollonit el pobre home per no fer-li un tall inoportú, li pren el tant per cent de la caixa, com a pagament d’un delme injust, abusiu i inevitable. Però sabem que apareixerà tard o d’hora el Clint o en John o en Gary  de torn, traumatitzats per un passat que vincula el seu present a aquell home sinistre. I quan aquests galants de polseguera entren en acció, un per un, els malvats i lladres i extorsionadors van caient, ajusticiats honrada i correctament pel salvador anònim.

Els lladres, al vell oest, sempre cauen. Els mals governants són assassinats per un home sense escrúpols com ells, però de bon cor i pel bé de la comunitat.

Aquí, en aquest país ridícul que anomenem Espanya, Catalunya o Península Ibèrica, hi ha el mateix tipus de lladres, extorsionadors i malabaristes de l’engany, disfressats de banquers, polítics, periodistes i capellans, xuclant-nos fins l’ànima en impostos i robant-nos tant com poden a la nostra cara, insultant-nos i mirant-nos tranquil·lament als ulls mentre les seves comptes corrents s’inflen amb els nostres escassos, cada cop més, ingressos laborals. I no tenim cap dret. No tenim cap manera d’aturar-ho. No tenim ni tant sols dret a queixar-nos, a aixecar la veu. Ens titllen de nazis, de terroristes pro-etarres, de “perroflautes”, de buscar excuses per no pagar... No tenim cap xerif decent que ens tregui les castanyes del foc. Cap salvador que, traumatitzat per un passat comú amb aquells fills de la gran prostituta, ens els tregui del mig i ens deixi el camí pla per reprendre les nostres vides, cap a una vida millor, de ben segur, sense ells.

Necessitem un cowboy valent, algú que no tingui por de morir en el intent, perquè la cosa és greu. I si no el trobem, potser va sent hora d’agafar la iniciativa...

Revolució...