dijous, 25 d’abril del 2013

Els llums, s'han apagat...


Han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets, els amics...
Ara, el meu fill petit, que cada dia creix més, de tant en tant es posa a recitar aquestes frases fins que acaba la presentació de la cançó dels Manel, Aniversari. Ho fa en el seu peculiar idioma i gràcia, però se l’entén molt bé malgrat que només te 21 mesos i escaig. 
És tant bonic. És tant extraordinari veure créixer la personeta que tens a casa, cada dia una mica més sorprenent, més autònom, més curiós i emocionat per la vida, per cada detall. Cada cosa que fas és un món que descobreix darrera meu; m'observa, em mira, m'imita i ho repeteix tot, amb tota la seva capacitat i tenacitat. Ho va repetint fins a la sacietat i m’hipnotitza, no puc deixar de mirar-lo, vol fer-me veure que el més important del món, és el que està passant davant meu, als meus peus, no el que he de fer després. 
Em sorprenc a cada segon que passa, i em fa oblidar el que he de fer, el que volia fer, el que em delia per fer... tot es torna relatiu. Ja tenia raó l'Einstein! Potser no va ser amb cap fórmula que se'n va adonar... I és que, hi ha res més important, urgent i meravellós que veure créixer els teus fills?
I no és que de cop entengui als meus pares, perquè amb l'edat que tinc i la meva relació amb el món educatiu ja me'ls ha fet entendre bastant, abans. No és enteniment el que em transmet aquesta experiència; és comprensió total, és com si de cop m'hagués convertit en un col·lega més de la professió. He entrat de ple en el club de persones que estan o han sacrificat realment, la vida per un altre. No com amb una parella o un amic, amb qui sempre hi pot haver alguna reserva... és donar-se totalment i que sigui el que hagi de ser. Les prioritats són radicalment diferents.
És immens, gegant. Una tasca de tota una vida; no és per un temps i no hi puc ni vull renunciar. I no ho faig per obligació, ni per imposició de ningú, diví o mundà. Ho faig per amor...
Em sento tant feliç mirant-lo com em vol fer riure, com em provoca amb una gamberradeta i espera la meva reacció, mirant a veure si canvia a la següent. Li veig a les pupil·les les ganes de créixer, de ser més, de fer com jo. Xerra, m'explica coses, s'esforça molt perquè les entengui, i si no, ho dona per fet, perquè ell m’entén perfectament. Malauradament no puc veure'l tant com quan era més petitó, i fa temps que no puc anar a portar-lo ni cercar-lo a la llar d'infants. I com si ell ho sabés del cert, i notés el meu dolor, quan puc escapar-me del bar per anar a donar-li una sorpresa, ell em mira com si no passés res, somriu i seguida i acceleradament em fa un repàs per totes les coses noves que hi ha, les joguines amb les que hi passa les estones, les decoracions que han fet... m'ho ensenya tot, tot i tot. I jo no puc fer més que riure i callar, seguir-lo i meravellar-me de lo gran que es va fent i malgrat que no puc estar per ell com voldria, tinc tots els meus sentits posats en ell. Sort en tenim de la seva mare, que és la millor mare del món i el cuida i el mima pels dos. Que més puc dir  sobre ella? Que cada dia em sorprèn més la seva humilitat i fragilitat; si ser pare és meravellós, ser mare ha de ser... no crec que hi hagi paraules per descriure-ho.
El nostre fillet pititotto està creixent molt, i aviat farà dos anys!!
Farem una festeta, i convidarem als avis, als tiets i als amics... i bufarem les espelmes, i comptarem un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc... i demanarem un desig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada