Revolució!

Tots hem vist a la nostra infància, o no tant petits, pel·lícules d’aquelles de l’antic oest dels Estats Units. Aquelles històries planes de dolents salvatges que, a cop de revòlver controlaven un poble apartat al mig del desert de Texas, extorsionant, violant i robant impunement als seus acollonits ciutadans. El típic “barman” que ho sap tot darrera la barra, que serveix copes cada dia als sicàris del cap mentre juguen al pòquer sota el gran mirall del “saloon”. Aquell bordell amb les prostitutes acollonides i una “madam” que gairebé sempre, és la cortesana del més dolent del grup...

Veure aquestes pel·lícules llavors i mirar el panorama que tenim ara em sembla irònic, si més no, perquè no hi ha gaires diferències significatives en el que es representa a la nostra societat actual, la que està davant la pantalla. En aquells films mirem astorats i agafats al seient com el dolent entra a la barberia i a sobre de fer-se afaitar pel barber, acollonit el pobre home per no fer-li un tall inoportú, li pren el tant per cent de la caixa, com a pagament d’un delme injust, abusiu i inevitable. Però sabem que apareixerà tard o d’hora el Clint o en John o en Gary  de torn, traumatitzats per un passat que vincula el seu present a aquell home sinistre. I quan aquests galants de polseguera entren en acció, un per un, els malvats i lladres i extorsionadors van caient, ajusticiats honrada i correctament pel salvador anònim.

Els lladres, al vell oest, sempre cauen. Els mals governants són assassinats per un home sense escrúpols com ells, però de bon cor i pel bé de la comunitat.

Aquí, en aquest país ridícul que anomenem Espanya, Catalunya o Península Ibèrica, hi ha el mateix tipus de lladres, extorsionadors i malabaristes de l’engany, disfressats de banquers, polítics, periodistes i capellans, xuclant-nos fins l’ànima en impostos i robant-nos tant com poden a la nostra cara, insultant-nos i mirant-nos tranquil·lament als ulls mentre les seves comptes corrents s’inflen amb els nostres escassos, cada cop més, ingressos laborals. I no tenim cap dret. No tenim cap manera d’aturar-ho. No tenim ni tant sols dret a queixar-nos, a aixecar la veu. Ens titllen de nazis, de terroristes pro-etarres, de “perroflautes”, de buscar excuses per no pagar... No tenim cap xerif decent que ens tregui les castanyes del foc. Cap salvador que, traumatitzat per un passat comú amb aquells fills de la gran prostituta, ens els tregui del mig i ens deixi el camí pla per reprendre les nostres vides, cap a una vida millor, de ben segur, sense ells.

Necessitem un cowboy valent, algú que no tingui por de morir en el intent, perquè la cosa és greu. I si no el trobem, potser va sent hora d’agafar la iniciativa...

Revolució...