El silenci de la indignació

Jo estava callat. No volia començar el curs després de tornar de vacances despotricant contra un o altre polític, idea o estat lamentable de la nostra societat, però reconec que és impossible.

És impossible perquè, com dirien al meu poble, t’ho posen a huevo.

Ahir vaig rebre dues cartes certificades d’hisenda. Dues cartes que m’havien intentat portar a casa durant el mes d’agost i juliol, però que no m’havien localitzat. El juliol el vaig passar, ves per on, treballant; i l’agost, hòstia, que un te dret a fer vacances i marxar, no? Doncs això, ahir les vaig rebre en ma, a la feina. A la carta diu que com que no m’han pogut localitzar a la meva residència habitual –com si en tingués una altra- me la remeten al domicili fiscal de la meva feina, és a dir, on treballo. Anant al gra, les dues cartes són resposta a una petició d’ajornament de dos pagaments derivats del meu negoci, l’IRPF a compte i el corresponent a la retenció dels meus lloguers. Un me’l concedeixen i l’altre no, adduint que és un pagament no ajornable.

I és clar. Tal i com estan les coses, en el meu negoci, que és portar una cafeteria, després de l’estiu i ingrés zero contra despesa fixa de llum, aigua, lloguer, telèfon, escombraries, etcètera, haver d’afrontar aquests pagaments ara em fot. Em fot perquè l’administració és implacable. El banc, és implacable cobrant els seus crèdits. L’estat és implacable anant a sac i sense miraments amb els petits i mitjans negocis. Has de gastar diners en temps que no tens, per jugar a la seva alçada i aprofitar-te dels racons burocràtics, que hi són –i ho se del cert perquè durant uns anys vaig ser comptable d’un parell d’empreses de Barcelona i vaig haver d’aprendre a jugar fort amb l’administració a tots els nivells -, per anar pal·liant els cops econòmics que et donen les obligacions fiscals en mala hora. Jo no vull defraudar, no vull no pagar. Però els negocis tenen cicles positius i negatius, i els negocis no tenen cicles de despesa mínima per contrarestar-ho. No t’abaixen el lloguer quan no hi treballes, per tant no en treus rèdit. No t’abaixen l’impost per les deixalles ni et redueixen el mínim de consum de la llum; ho pagues tot i t’espaviles. Has de superar-te i estalviar molt mentre el negoci tira fort. Estem d’acord. Però una mica d’ajuda, en els temps que corren... seria molt demanar?

El meu silenci era perquè estava de vacances, i després pensava relatar-les per aquí, explicant experiències que m’han canviat el concepte mental que tenia sobre algunes coses, però ara el meu silenci s’ha traduït en estupefacció, indignació, ràbia. No pel meu deute que hauré d’afrontar, si o si, sinó per totes les coses que vas veient que passen actualment en el món de la política, empresa, banca, país en general.

Veus els lladres aquests que ens governen barallar-se públicament, tirar-se els draps pel cap, insultar-se i menysprear-se en antena, fer mofa de les idees dels uns i de les dels altres, i tot amb els seus imponents vestits i corbates, els seus transports privats, les seves seguretats internes, els seus sous maquillats amb dietes de tot tipus i pagues sotamà.

Veus com la justícia t’ofega implacable a tu, i el PP és capaç de dir tranquil·lament que han esborrat els discos durs de la seva comptabilitat per protegir les dades davant d’un nou comptable. I no passa res. Empreses, proveu de fer el mateix, a veure que passa.

Veus com els principals partits del teu país petit porten temps espiant-se i gastant diners públics (meus, teus, nostres, vostres!!) en fer-se la traveta en comptes d’usar-los per construir el país.

Veus com la comissió Europea, que hauria de vetllar per el bé de tots els ciutadans de la zona Euro, i que jo sàpiga encara hi som, fan la vista grossa amb els tripijocs polítics i econòmics que estan fent des de Madrid per escanyar totes les demés províncies. Fan informes que diuen que Espanya està a punt d’entrar en fallida pels trens, com en temps pretèrits i pel mateix problema de grandesa insensata: els trens! Fan informes, però no passa res.

Veus com equips de futbol, simples equips de futbol, es gasten en simples jugadors, nens alguns encara, pastarades immenses de calers, que els bancs avalen i subscriuen, i a tu no et donen ni un ICO en condicions per tirar endavant el teu negoci.

Veus com el Rei d’Espanya, gran persona i millor mandatari, regala a la seva filla un milió dos cents mil euros per que es compri un palauet a Pedralbes, això si, davant de notari. És a dir, suma-li el cost que deu valer això...

Veus presidents de comunitats autònomes que dimiteixen per aplanar el camí a d’altres a l’espera d’una segura imputació en casos de corrupció, a la vista i coneixement de tothom, i no passa res...

No passa res...

COLLONS!! És que no passa res!!

I si jo dic segons que, em tancaran el blog per incitació a segons quines idees... però és que n’hi ha per llogar-hi cadires. N’hi ha per fer coses molt més grosses. Però no fem res.

Això si, jo hauré d’anar a parlar amb el banc, no se a quina hora, i veure si em concedeixen un petit préstec que em suposarà un engruiximent de la cadena que m’hi lliga, i ser un bon contribuent, un bon ciutadà, una persona honrada.

I sort, que he estat de vacances i no m’he assabentat de la missa la meitat...

Bé, bona tornada a tothom, i que – anava a dir Déu, però seria una blasfèmia venint de mi – algú, ens ajudi.